Primera reflexió
La confiança cega en la medicina hospitalària no
funciona per als malalts crònics
Es considera que
Medicare gasta el 18% del seu pressupost en les factures dels ingressos
hospitalaris durant els dos darrers anys de vida dels pacients crònics. Si bé
és cert que aquesta sobreactuació dels hospitals pot afegir alguns dies de vida
als pacients crònics, la pregunta és amb quina qualitat i amb quin patiment...
i a quin cost.
Segona reflexió
La llei
de Sutton: si estan interessats a estalviar diners, no tinguin cap dubte que és
als hospitals on els trobaran
Willie Sutton era
un lladre de bancs, i quan li van preguntar que perquè ho feia va contestar:
“És allà on són els diners, oi?”. Wennberg proposa una estratègia per aplicar
la llei de Sutton de manera poc “sagnant”: el benchmarking. És a dir, si
s’aconseguís que els hospitals que ingressen més pacients crònics reduïssin
aquestes taxes a les dels nivells dels que n’ingressen menys, ja es podrien
recollir els diners suficients per a programes comunitaris més ajustats a les
necessitats d’aquests malalts, i a més a més es podria estalviar de debò.
Tercera reflexió
És la
quantitat, estúpid!
“It’s the economy,
stupid” és una frase que té 57 milions de resultats a Google. Segons wikipedia,
cal atribuir la sentència a James Carville, un assessor de la campanya
electoral de Bill Clinton per a les presidencials de 1992. És curiós que la
mateixa font wikipediana diu que aquella campanya va tenir també un altre lema:
“Don’t forget health care”. Wennberg tuneja
la frase de Carville per destacar que la quantitat de llits hospitalaris
instal·lats en un territori és el principal atractiu per a les admissions
potencialment evitables (En el post
de 3 de setembre vaig mostrar un gràfic de Wennberg on s’explica clarament la
correlació: més llits, més admissions). Per tant, el consell és clar: tanquin
tants llits hospitalaris com puguin.
Quarta reflexió
Més
recursos sociosanitaris, més primària i més atenció domiciliària, per ells
mateixos, no aconseguiran reduir els ingressos potencialment evitables
L’elevada
prevalença de les malalties cròniques fa que els recursos que es posin a
disposició, siguin del tipus que siguin, es facin servir. Per tant, si
s’inverteix en recursos comunitaris amb intencionalitat alternativa, no dubtin
que s’utilitzaran, en canvi, de manera complementària, però no de manera
substitutòria. Segons Wennberg l’única fórmula per avançar no és invertir en
més recursos, sinó arrenglerar objectius assistencials entre hospitals i
serveis comunitaris, i això només es pot aconseguir mitjançant la coordinació o
la integració de serveis (aquesta darrera acció molt més recomanable que la
primera).
Cinquena reflexió
Si no es
fa res, la tendència a augmentar els ingressos hospitalaris és imparable
Les estadístiques
americanes avisen que les tendències per augmentar l’atenció hospitalària als
pacients crònics i per tecnificar els episodis de final de vida són imparables,
i el que encara és més preocupant és que en els territoris on les xifres són
més altes, lluny de moderar-se, continuen augmentant encara més que les
tendències estàndards.
En el post del proper dilluns 12 de novembre
parlaré de les altres 5 reflexions wennbergianes sobre com s’afronta als EUA
l’atenció als pacients crònics, però de moment ja ho veuen: la situació allà és
dolenta, i tendeix a empitjorar.
Per aquí les coses
no van tan malament (això no és difícil tractant-se de la comparativa amb un
model tan profundament descoordinat com el nordamericà), tot i que hem d’admetre
que l’assumpte aquí també el tenim força empantanegat.
De moment, doncs,
en aquesta primera entrega del decàleg de Wennberg, ja ho veuen: integració de
serveis i arrenglerament d’objectius. Ah! i la bona notícia: en els
pressupostos dels hospitals és on sembla que hi ha el graner necessari per
alimentar els programes comunitaris orientats a oferir serveis més adequats als
pacients crònics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada