dilluns, 5 de novembre de 2012

Atenció als crònics: 10 reflexions de Wennberg (I)


En el capítol 12 de “Tracking Medicine”, John Wennberg reflexiona sobre com el sistema sanitari americà està tractant els pacients crònics, i com que crec que es tracta d’una anàlisi acurada i oportuna, vull dedicar aquest post i el de la propera setmana a comentar aquestes reflexions.


Primera reflexió

La confiança cega en la medicina hospitalària no funciona per als malalts crònics

Es considera que Medicare gasta el 18% del seu pressupost en les factures dels ingressos hospitalaris durant els dos darrers anys de vida dels pacients crònics. Si bé és cert que aquesta sobreactuació dels hospitals pot afegir alguns dies de vida als pacients crònics, la pregunta és amb quina qualitat i amb quin patiment... i a quin cost.

Segona reflexió

La llei de Sutton: si estan interessats a estalviar diners, no tinguin cap dubte que és als hospitals on els trobaran

Willie Sutton era un lladre de bancs, i quan li van preguntar que perquè ho feia va contestar: “És allà on són els diners, oi?”. Wennberg proposa una estratègia per aplicar la llei de Sutton de manera poc “sagnant”: el benchmarking. És a dir, si s’aconseguís que els hospitals que ingressen més pacients crònics reduïssin aquestes taxes a les dels nivells dels que n’ingressen menys, ja es podrien recollir els diners suficients per a programes comunitaris més ajustats a les necessitats d’aquests malalts, i a més a més es podria estalviar de debò.

Tercera reflexió

És la quantitat, estúpid!

“It’s the economy, stupid” és una frase que té 57 milions de resultats a Google. Segons wikipedia, cal atribuir la sentència a James Carville, un assessor de la campanya electoral de Bill Clinton per a les presidencials de 1992. És curiós que la mateixa font wikipediana diu que aquella campanya va tenir també un altre lema: “Don’t forget health care”. Wennberg tuneja la frase de Carville per destacar que la quantitat de llits hospitalaris instal·lats en un territori és el principal atractiu per a les admissions potencialment evitables (En el post de 3 de setembre vaig mostrar un gràfic de Wennberg on s’explica clarament la correlació: més llits, més admissions). Per tant, el consell és clar: tanquin tants llits hospitalaris com puguin.

Quarta reflexió

Més recursos sociosanitaris, més primària i més atenció domiciliària, per ells mateixos, no aconseguiran reduir els ingressos potencialment evitables

L’elevada prevalença de les malalties cròniques fa que els recursos que es posin a disposició, siguin del tipus que siguin, es facin servir. Per tant, si s’inverteix en recursos comunitaris amb intencionalitat alternativa, no dubtin que s’utilitzaran, en canvi, de manera complementària, però no de manera substitutòria. Segons Wennberg l’única fórmula per avançar no és invertir en més recursos, sinó arrenglerar objectius assistencials entre hospitals i serveis comunitaris, i això només es pot aconseguir mitjançant la coordinació o la integració de serveis (aquesta darrera acció molt més recomanable que la primera).

Cinquena reflexió

Si no es fa res, la tendència a augmentar els ingressos hospitalaris és imparable

Les estadístiques americanes avisen que les tendències per augmentar l’atenció hospitalària als pacients crònics i per tecnificar els episodis de final de vida són imparables, i el que encara és més preocupant és que en els territoris on les xifres són més altes, lluny de moderar-se, continuen augmentant encara més que les tendències estàndards.


En el post del proper dilluns 12 de novembre parlaré de les altres 5 reflexions wennbergianes sobre com s’afronta als EUA l’atenció als pacients crònics, però de moment ja ho veuen: la situació allà és dolenta, i tendeix a empitjorar.

Per aquí les coses no van tan malament (això no és difícil tractant-se de la comparativa amb un model tan profundament descoordinat com el nordamericà), tot i que hem d’admetre que l’assumpte aquí també el tenim força empantanegat.

De moment, doncs, en aquesta primera entrega del decàleg de Wennberg, ja ho veuen: integració de serveis i arrenglerament d’objectius. Ah! i la bona notícia: en els pressupostos dels hospitals és on sembla que hi ha el graner necessari per alimentar els programes comunitaris orientats a oferir serveis més adequats als pacients crònics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada