La confiança, ingredient necessari per innovar

Mònica Almiñana
Calidoscopi

"U, la ciutadania no perdonarà al president que oculti informació sobre la salut que pot ajudar a salvar les seves vides. Dos, en una crisi, la gent ha de sentir-se soldat, no víctima. Tres, dir la veritat genera confiança, el silenci genera por." 

CJ Creck, The West Wing. Temporada 3, episodi 9 (2001-2002)

Quan Aaron Sorking va escriure aquestes frases per al seu personatge, la cap de premsa de la Casa Blanca a la sèrie The West Wing, en un capítol on s'abordava un problema sanitari, va establir algunes de les claus necessàries per gestionar la comunicació d'aquest tipus de crisis. En un article recent a BMJ Leader, "Leadership during the COVID-19 pandemic: building and sustaining trust in times of uncertainty", Susannah Ahern i Erwin Loh exposen així mateix algunes de les claus del lideratge en èpoques d'incertesa. I una d'aquestes claus és la confiança. Els mateixos autors la defineixen com "L'expectativa o creença d'un individu, sovint en circumstàncies de vulnerabilitat, que les accions o els motius d'una altra persona seran honestos, justos i es basaran en la integritat (seguint principis ètics sòlids)."(1)

Outcomes sí, però atents on trepitgem

Mª Luisa de la Puente
Promovent confiança

Tornem a la qüestió de la informació per a la bona gestió, aquella que ens condueix a la millora de la qualitat assistencial, a donar més valor a allò que fem. Sembla que alguns centres sanitaris ja s'estan movent lentament cap aquí o, si no s'hi mouen encara, sí que comencen a reconèixer-ho com a nord. Aquest moviment necessita mesurar-se i, per a això, no podem prescindir de mesurar, a més de l'outcome final, els passos o les accions que ens hi porten(1).

La pandèmia en els professionals sanitaris

José Joaquín Mira*

La pandèmia de COVID-19 constitueix un repte sense precedents per als sistemes sanitaris d'arreu del món. A la incertesa inicial, l'escassetat d'equipaments i les dificultats per mantenir la cadena de subministraments, s'hi van sumar els canvis constants en les instruccions, la interrupció de tota l'atenció no ajornable, la vivència de l'aïllament dels pacients ingressats (i de morir en solitud) i un estrès mai vist fins aleshores a les plantilles dels sanitaris, particularment dels dedicats a l'atenció directa a pacients de COVID-19. El terme segones víctimes del SARS-CoV-2 ha estat emprat pel nostre grup, i per d'altres, per descriure aquesta vivència.

A favor del dubte raonable, necessari i incorrecte

Antoni Peris
Derives de cine

Escric (reescric segons les notícies que canvien dia a dia) mentre la primera plana periodística mostra la nonagenària vacunada contra la covid al Regne Unit amb una vacuna a hores d’ara no valorada oficialment per l'FDA o l'EMA. Arrufo el nas, com a científic i com a ciutadà, mentre tots els polítics i els representants de salut pública donen un missatge acrític sobre la necessitat de vacunar-nos i, alhora, fan lloances d’un producte sobre el qual no s’ha publicat (fins ara) cap anàlisi independent.

Algú pensa en “el dia després”?

Joan Escarrabill
La mirada lateral

Tot s’acaba. És llei de vida, que diria la meva àvia. Els problemes sanitaris poden acabar de maneres diferents: un tractament molt específic (the magic bullet), canvis en el medi ambient (clavegueram i control sanitari de l’aigua), adaptació i coexistència amb la malaltia (ara hi ha persones que pateixen la tuberculosi, però no necessitem sanatoris) i, de ben segur, que encara en trobaríem d’altres. Amb la pandèmia de la COVID-19 passarà el mateix. Potser mitigarem l’impacte de la pandèmia amb les vacunes, potser tindrem millors eines diagnòstiques, potser ens organitzarem millor per fer el seguiment de casos o una combinació de tot això. És probable que, al final, convisquem durant una bona temporada amb una malaltia que s’encomana molt i que, en alguns casos, té conseqüències molt greus. El que és segur és que aquesta situació de tensió causada per les onades successives de la pandèmia s’acabarà. 

Per què el futur en el sector de la salut no acaba d’arribar?

Josep Mª Monguet
Mandra col·lectiva

Aquesta pandèmia, en l’argot dels estudis de futur, és una wild card, un fenomen de baixa probabilitat i gran impacte. La COVID, però, a més d’estimular la futurologia, ha accelerat el desplegament del futur digital. Tots els perepunyetes, amb això de la “telepresència”, no han tingut altre remei que aprendre, tant sí com no, a entendre's amb els meets, els zooms i els teams. Encara que molts, però, continuen fent, a distància, el mateix que feien presencialment. Bé, tot és començar. Confiem que per despertar la creativitat col·lectiva no faci falta una altra wild card.

Estudiar el futur és un tipus de recerca basat en la construcció d'hipòtesis raonables sobre com podrien ser les coses d’ara endavant. Hi ha múltiples tècniques per fer futurologia; vegem-ne sintèticament algunes i comentem-ne les limitacions per aplicar-les a l’àmbit de la salut. 

Seguretat del pacient: creure-hi i implicar-s'hi

En una conferència organitzada pel "Patient Safety Movement", Peter Pronovost va defensar la idea que per aconseguir fites que semblen impossibles, com per exemple que desapareguin les infeccions hospitalàries, cal creure-hi i implicar-s'hi. Per fer-se entendre, Pronovost va explicar el cas de Rosa Parks, la dona de color que l'any 1955 a Alabama no va cedir el seient a un home blanc, una provocació que li va costar anar a la presó. Aquest fet va ser un dels detonants del moviment de drets civils als Estats Units que va aconseguir, entre altres coses, abolir la discriminació racial en el transport públic. En aquella acció de Rosa Parks dirigida contra una norma injusta hi va haver determinació, condició necessària però insuficient si no hagués hagut un moviment que es va fer seva la protesta, sense el qual l'acte esmentat hauria quedat com una simple anècdota, com de fet ja havia ocorregut en altres actes semblants anteriors a aquell.

Fer el que toca, quan toca i on toca

David Font
Per emportar-se a casa

Fer el que toca, quan toca i on toca, aportant valor i tenint sempre en compte la perspectiva del pacient podria ser una definició, una mica casolana, del Right Care. La més formal, la dels editors de The Lancet, Sabine Kleinert i Richard Horton s'observa en el gràfic inspirat en el monogràfic Right Care de 2017.