Nobel d'Economia o traficant d'òrgans?

Com bé deuen saber els nostres lectors, Espanya és líder mundial en nombre de donants d'òrgans per càpita (prop de 50 per cada milió d'habitants) i ho és des de fa més de 25 anys. L'acceptació social i la solidaritat dels ciutadans es veuen correspostes per un sistema de trasplantaments efectiu que ha superat la xifra de 5.000 intervencions anuals.

Una part important d'aquest èxit prové del fet que a Espanya, quan morim, tots som donants d'òrgans "per defecte", si no hem manifestat el contrari. Si algú té algun inconvenient per ser donant, és extremadament senzill deixar de ser-ne. Ho pot deixar dit per escrit o comunicar-ho verbalment a un familiar. Els metges acceptaran la paraula del familiar com a evidència vàlida del desig de no ser donant. En canvi, en altres països com els Estats Units o el Regne Unit (25 i 16 donants per milió d'habitants, respectivament), per esdevenir donant cal portar a terme un mínim tràmit. Als Estats Units n'hi ha prou amb escriure-ho un mateix darrere del permís de conduir. Al Regne Unit cal passar per l'administració, però el cost de fer-ho és tan mínim que és difícil creure que les diferències en les taxes de donació es puguin atribuir a diferències de solidaritat entre aquests països i el nostre. Tal com he comentat en alguna ocasió parlant del Premi Nobel d'Economia 2017, Richard Thaler, sembla més aviat que l'existència de l'opció jurídica "per defecte" té una importància enorme en el fet que es produeixi o no la donació i, per tant, en la proporció de donants de la població.

El futur ja és aquí

Years and Years és una sèrie d'HBO que he descobert fa poc i que explica, a través de la vida d'una família de Manchester, els canvis que es podrien produir en un futur no gaire llunyà, entre 2024 i 2030. Sense entretenir-me en l'anàlisi socioeconòmica i política, que és el millor de la sèrie, hi apareixen avenços científics importants relacionats amb la salut i amb la tecnologia de la comunicació, un dels quals és la intel·ligència artificial. 

La intel·ligència artificial, com ja s'ha comentat en aquest blog, ens obligarà a canviar la forma de relació amb els pacients. Tot i que encara no podem veure amb claredat com seran aquests canvis, alguns ja han arribat. Un d'ells és ADA.

Cinc idees per promoure l'autogestió i la innovació

@ by Xavier Miserachs

Fa alguns mesos vaig escriure el post “L’autogestió és el camí”, on vaig presentar Corporate Rebels, un blog que té un principi molt clarificador: “El benestar dels treballadors no és la finalitat de les empreses, però les més innovadores saben que, sense això, res és possible.” Amb aquest missatge incontrovertible al cap, hauríem d'admetre que el sistema sanitari públic pateix una disjuntiva quan tracta de ser innovador en un entorn funcionarial i unes xifres de burnout pels núvols.

Mesurar la nostra eficiència: com anem?

Tot i que el concepte d'eficiència és fàcil d'entendre si el considerem com el sistema que utilitza els recursos (inputs) per millorar la salut de la població, no és tan fàcil de mesurar com sembla a causa dels múltiples problemes metodològics que sorgeixen. La relació entre els inputs i els outcomes en el sector sanitari és complexa i està influïda per múltiples factors externs al control del sector sanitari mateix.

El grup d'experts d'avaluació del funcionament del sistema sanitari (HSPA Health System Performance Assessment) de la Unió Europea ha publicat recentment un informe sobre aquesta qüestió (1).

Cos incomplet, vida plena: On és el meu cos?

(J’ai perdu mon corps, J. Clapin, 2019)

A les acaballes d’un any que ha concentrat (amb l’interludi estiuenc de Tarantino) les obres cinematogràfiques de més interès a l’inici (Sunset, La favorita, Ash is purest white, An elephant sitting still, A portuguesa) i al final (Parásitos, Joker, Portrait de jeune fille en flammes, Una gran mujer, El tiempo contigo, El traidor), em permeto destacar una de les millors pel·lícules d’enguany, ignorada per molts perquè és una realització animada que camina cap als Oscar i pot recuperar-se a Netflix. 

Pedalar i preguntar

El dia 18 de novembre de 2019 es va inaugurar a l’Hospital Clínic l’anomenat  Espai d’Intercanvi d’Experiències (EIE) (allò que en terminologia anglosaxona se’n diu un living lab). Fixar dates d’esdeveniments notables permet construir efemèrides o, com a mínim, punts de referència. Diuen que un 18 de novembre en Guillem Tell va encertar la poma al cap del seu fill (1307), un 18 de novembre també es va veure per primera vegada en Mickey Mouse (1928) i també és el dia de l’any en què va morir Niels Bohr (1885-1962). Naturalment, la inauguració de l’EIE no s’inscriurà en cap referència general, però és un punt important en l’abordatge de l’avaluació (i presa en consideració) de l’experiència de pacients al nostre Hospital.

Per una xarxa integrada d’atenció primària

Quan pensem en atenció primària tenim tendència a cenyir-nos als serveis que es presten en els centres de salut, però massa sovint ens oblidem que en el territori, per sort, hi treballen altres actors, com els dispositius d’atenció continuada i urgent, els serveis socials comunitaris de base, els equips de salut mental i d’addiccions, els d’atenció a la salut sexual i reproductiva, els de salut pública, els de rehabilitació, els de cures pal·liatives, i altres que hi pot haver de manera específica en alguns indrets.

Ets un professional de la salut emprenedor?

Emprendre hauria de ser una activitat majoritària i promoguda des de l’escola primària. Gairebé tots volem que ensenyin els nostres fills a treballar en equip, a imaginar reptes, a tenir iniciativa, a ser proactius, a mostrar determinació, a guanyar credibilitat i, sobretot, volem que puguin viure la vida amb passió. Bé, doncs això és, ni més ni menys, en essència, l’emprenedoria. I si la volem per als nostres fills també l’hauríem de voler per a nosaltres.

Les unitats d'atenció familiar al Centro de Salud La Chana (Granada)

Tania Cedeño

Metge de família

Després de 10 anys com a metge de família i comunitària, i després de recórrer part de la meva comunitat autònoma amb feines en atenció primària, urgències hospitalàries i fins i tot gestió sanitària, he tornat als meus inicis, he tornat a casa meva. Amb més experiència i més recorregut professional, i és precisament en aquest moment quan dono més valor a les coses.

Quan vaig començar com a resident al Centro de Salud La Chana de Granada, el seu sistema de funcionament i treball en equip, centrat en una atenció integral a la família, em semblava idoni i vaig donar per fet que era la forma de treball habitual a l'atenció primària. Però la realitat és ben diferent.