dilluns, 30 de desembre del 2019

Nobel d'Economia o traficant d'òrgans?







Com bé deuen saber els nostres lectors, Espanya és líder mundial en nombre de donants d'òrgans per càpita (prop de 50 per cada milió d'habitants) i ho és des de fa més de 25 anys. L'acceptació social i la solidaritat dels ciutadans es veuen correspostes per un sistema de trasplantaments efectiu que ha superat la xifra de 5.000 intervencions anuals.

Una part important d'aquest èxit prové del fet que a Espanya, quan morim, tots som donants d'òrgans "per defecte", si no hem manifestat el contrari. Si algú té algun inconvenient per ser donant, és extremadament senzill deixar de ser-ne. Ho pot deixar dit per escrit o comunicar-ho verbalment a un familiar. Els metges acceptaran la paraula del familiar com a evidència vàlida del desig de no ser donant. En canvi, en altres països com els Estats Units o el Regne Unit (25 i 16 donants per milió d'habitants, respectivament), per esdevenir donant cal portar a terme un mínim tràmit. Als Estats Units n'hi ha prou amb escriure-ho un mateix darrere del permís de conduir. Al Regne Unit cal passar per l'administració, però el cost de fer-ho és tan mínim que és difícil creure que les diferències en les taxes de donació es puguin atribuir a diferències de solidaritat entre aquests països i el nostre. Tal com he comentat en alguna ocasió parlant del Premi Nobel d'Economia 2017, Richard Thaler, sembla més aviat que l'existència de l'opció jurídica "per defecte" té una importància enorme en el fet que es produeixi o no la donació i, per tant, en la proporció de donants de la població.


Sorprèn que en un país que se sent tan orgullós de la solidaritat dels seus habitants-donants i de l'efectivitat del seu sistema de trasplantaments es produeixin notícies com la que va donar Alvin Roth, premi Nobel d'Economia 2012, en afirmar que l'Organització Nacional de Trasplantaments el va acusar, el 2018, d'intentar crear una "xarxa de tràfic d'òrgans", que es va enorgullir de vetar en instàncies europees. Com és possible que l'Acadèmia Sueca atorgui el Nobel a Roth per desenvolupar una "teoria d'assignació estable de recursos i la pràctica del disseny de mercats", aplicada especialment a la creació d'un mecanisme d'intercanvi encreuat per al trasplantament de ronyó, i que una organització tan prestigiosa com l'ONT l'acusi de ser un traficant? Entenguem bé la proposta de Roth per mirar d'explicar tot seguit l'actitud crítica de l'ONT.

Els que necessiten un trasplantament de ronyó s'enfronten a la perspectiva d'una llarga estada en diàlisi en espera de rebre un trasplantament procedent d'un donant cadàver compatible. Una alternativa, atès que tenim dos ronyons, consisteix en la possibilitat de disposar d'un familiar o amic pròxim que es pugui convertir en donant viu compatible per poder practicar el trasplantament i així reduir l'espera i, alhora, els efectes secundaris de la diàlisi i l'enorme cost econòmic que suposen per al sistema. El problema es produeix quan el familiar, i potencial donant, no és compatible. Davant aquesta eventualitat, si dos pacients necessitessin un trasplantament i cadascun disposés d'un donant no compatible amb ell però sí amb l'altre, hi hauria molt a guanyar organitzant un sistema de coordinació que permetés intercanviar els donants respectius. Aquesta va ser precisament la idea teòrica que va fer que Roth fos mereixedor del premi Nobel. Però Roth va anar més enllà i va desenvolupar un algorisme que permet determinar el nombre d'aparellaments possibles maximitzant el nombre de trasplantaments. S'estima que el seu mecanisme optimitza les economies d'escala quan s'arriben a connectar fins a 300 potencials donants d'òrgans. Roth no es va quedar en la teoria, sinó que ha passat a la praxi i advoca des de fa anys per l'extensió de grans cadenes de trasplantaments intervius als Estats Units. Parla, per exemple, d'experiències reals de cadenes de fins a 20 donants interconnectats simultàniament. Atesa la importància de la grandària potencial del pool de donants, l'última proposta de Roth consisteix a estendre les seves experiències dins d'un mateix país a l'àmbit internacional, ja que el donant compatible no ha de ser necessàriament del mateix territori que el pacient que ha de ser trasplantat. Això és el que ha provocat el rebuig frontal de l'ONT a Espanya i la paralització a Europa.

Una part del problema sorgeix de l'escepticisme de l'ONT davant les dificultats de coordinació entre diferents països amb sistemes sanitaris complexos i molt diferents entre si. Com que no tots els països disposen d'un sistema de cobertura sanitària públic, com compensar els donants d'un país no cobert pels costos sanitaris necessaris (i molt inferiors als de mantenir els pacients en diàlisi) posteriors a la donació i el trasplantament? Així doncs, tot i que no s'estiguin proposant transferències monetàries per "vendre un òrgan", fins a quin punt la compensació de costos sanitaris no suposa "la creació d'un mercat internacional de tràfic d'òrgans"?

En el moment en què s'introdueixen "compensacions" en un mecanisme d'assignació s'està creant un "mercat". I aquest mercat es pot considerar "repugnant" si una massa social prou gran s'oposa a permetre que existeixi, fins i tot encara que no hi participi activament. Hi ha tres raons per les quals un mercat pot ser considerat repugnant: 1) La cosificació del cos humà. 2) La possible coerció implícita per la qual un individu de renda baixa es pot veure impulsat a comerciar amb el seu cos per necessitat econòmica. 3) L'argument de la bola de neu (slippery slope), segons el qual una vegada s'ha autoritzat un tipus de comerç s'acaben permetent situacions aberrants.

L'ONT espanyola considera que les tres classes de raons assenyalades són presents en la proposta de Roth. Tanmateix, hi ha diferències culturals enormes entre països respecte a aquestes consideracions i, fins a un cert punt, ens pot semblar preocupant que la moral espanyola hagi frenat, davant 28 països, el desenvolupament d'una idea que podria beneficiar molts pacients i abaratir la càrrega econòmica de mantenir-los en diàlisi de forma prolongada. Per resoldre aquest problema seria desitjable un debat públic i seriós que clarifiqués els interessos específics d'una ONT que ha basat el seu prestigi en l'efectivitat demostrada en els trasplantaments provinents de donants morts i no tant en els trasplantaments encreuats i, encara menys, intervius. També resulta excessivament ingenu abstreure's de les enormes dificultats que suposaria controlar a escala internacional que els pacients no fossin explotats i que no s'acabessin fomentant realment les desigualtats entre països rics amb pacients (i donants) les necessitats dels quals estiguessin plenament cobertes i països pobres amb donants (i pacients) dels quals es tragués profit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada