dilluns, 23 de juliol de 2018

Promovent l'atenció centrada en les persones


Segons l'Institute of Medicine a "Crossing the Quality Chasm" (2001), l'atenció centrada en les persones és la provisió de serveis sanitaris que és respectuosa amb les seves preferències, les seves necessitats i els seus valors, i a més garanteix que aquesta política es mantindrà al llarg de tot el procés clínic. Aquesta definició és molt apropiada per a les inauguracions dels esdeveniments sanitaris, però al blog anem més lluny i busquem com portar-la a la pràctica clínica.


El monòleg del pacient
Quan les persones demanen hora per anar al metge és perquè tenen coses a dir, algunes, poques i precises, mentre que d'altres...
Llegir més


Incentius per canviar hàbits no saludables: funcionen? són ètics?
En una entrada anterior us vaig parlar de l'ús d'incentius...
Llegir més


La revolució dels pacients segons Víctor Montori
Víctor Montori, professor de medicina i diabetòleg de Mayo Clinic, el 2016 va crear "The Patient Revolution"...
Llegir més


El diagnòstic centrat en el pacient
Des de fa anys, aquest blog ha dedicat moltes línies a les decisions clíniques compartides. Fa poc, al British Medical Journal...
Llegir més


Atenció basada en el valor: la perspectiva del pacient
Cada vegada hi ha més organitzacions que adopten el nou model de l’atenció sanitària basada en el valor o value-based health care...
Llegir més



Jordi Varela
Editor

divendres, 20 de juliol de 2018

Lost in translation: cinc paracaigudes per als “salts al buit” a l’alta de l’hospital









Com en la melancòlica i visual pel·lícula de Sofia Coppola de fa ja 15 anys, la sensació de desorientació que es viu durant una fase de transició, assistencial en el nostre cas, de la vida a la pel·lícula, es podria reconvertir en una ocasió per repensar el present i encarar el futur amb una perspectiva renovada. Sobretot si tenim la sort d’aliar-nos amb bons companys de viatge amb els quals puguem compartir les mateixes preocupacions. 

A la recent International Conference on Integrated Care (#ICIC18, Utrecht, Holanda, 23-25 de maig), el Dr. Eric Coleman, un referent mundial sobre transicions assistencials a l’alta, va afirmar: “Ens fixem excessivament en quan donarem d’alta o quan veurem el pacient una vegada al domicili, i escassament en què farem amb ell o amb ella”. El Dr. Coleman plantejava, doncs, potenciar l’aspecte del contingut de la gestió clínica, tant pre com postalta, al costat d’aspectes merament quantitatius. 

Segurament, si “hem o no hem transmès informació prealta?”, “per a quants pacients/any?”, “s’ha visitat el pacient abans de les 48 hores postalta?”, “hem compartit informació a la història clínica compartida?”, són totes preguntes binàries molt útils (totes vinculades, per exemple, al programa Pre-Alt, ben implantat a Catalunya), però no exhaureixen el problema de la qualitat o el valor afegit que aportem. Cal cuidar la formació i la proactivitat dels professionals que hi ha darrere les “màquines” o implementant les trajectòries i, sobretot, treballar amb els pacients i els cuidadors i fer que siguin part activa en les transicions.

Les múltiples necessitats de persones en situacions de complexitat clínica, funcional i social, i amb fragilitat, fan que, encara que tinguéssim el millor sistema d’atenció integrada sanitària i social possible, cosa que encara no es dona, la intervenció de diferents recursos, nivells assistencials o especialistes fos inevitable. De manera que aquestes persones estaran exposades a alguna transició assistencial. Les transicions subsegüents a una hospitalització són les més crítiques perquè sovint, a l’alta, l’estat clínic o funcional de la persona ha canviat, així com el tractament, i l’entorn social i físic també s'ha d’adaptar a les noves necessitats. L’heterogeneïtat dels pacients i dels cuidadors quant a health literacy o recursos econòmics hi pot afegir més complexitat. Les transicions assistencials, per la multiplicitat dels factors i actors que hi intervenen, i la variabilitat de les situacions i possibles respostes, es poden classificar com un problema complex. El període que segueix una alta de l'hospital exposa clarament a riscos que, simbòlicament, culminen en un potencial reingrés en els primers set a trenta dies postalta. En pacients altament complexos hi ha poca evidència que aquests reingressos es puguin reduir. I, de moment, tampoc no s’han identificat eines predictives gold standard que, de forma incontrastable, prediguin els reingressos i puguin ser utilitzades inequívocament per estratificar la població de risc. D'altra banda, els reingressos en els trenta dies postalta són penalitzats econòmicament en molts països occidentals, el primer de tots els Estats Units sobre la base de l'Hospital Readmissions Reduction Program (HRRP), impulsat per l'Affordable Care Act o Obamacare.

A part d’incentivar o penalitzar els reingressos, quines possibles accions podríem emprendre, en un marc de cooperació entre professionals, institucions que proveeixen serveis, Administració i, també, pacients i cuidadors? Aquí apunto cinc tips des de la meva personal biblioteca sobre “transicions assistencials” i “intervencions complexes”.

1. Problemes complexos, intervencions complexes. Sobre transicions, una revisió sistemàtica de referència em sembla especialment útil tant per la qualitat metodològica que presenta com per les conclusions pràctiques a què arriba. Abans de tot, suggereix que, com que es tracta de situacions complexes, les intervencions complexes serien més efectives. I mostra algunes característiques dels projectes avaluats que s’associarien a millors resultats, com:
  • Integrar un mínim de cinc activitats com ara preparació de l’alta, gestió de casos, seguiment telefònic o presencial postalta, telemonitoratge, educació i promoció de l’autocura, comunicació efectiva amb l'atenció primària, intervencions rehabilitadores, habilitació de hotlines telefòniques per resoldre dubtes dels pacients.
  • Implicar un mínim dues figures professionals diferents en la intervenció (multi-disciplinarietat).
  • Dirigir part de la intervenció a apoderar la persona per a l’autocura.

Les accions afecten tant l’hospital (prealta) com el domicili (postalta) i, en aquest sentit, a Catalunya podem estar tranquils ja que tenim una atenció primària més consolidada, globalment sensibilitzada i mitjanament proactiva que la dels EUA, encara que amb un nivell de resposta forca heterogeni. I també un programa de maneig de les transicions (Pre-Alt) ben implantat, tot i que amb un contingut “qualitatiu” i un impacte poc avaluats.

Sobre els principis d’aquesta revisió, al Parc Sanitari Pere Virgili hem estructurat el programa TransicionA de gestió de transicions complexes, liderat per infermeria, que s’ha presentat en una comunicació a #ICIC18, i del qual n'estem avaluant els resultats pilot. Aquest programa incorpora alguns dels aspectes mencionats per Coleman al mateix congrés, com ara objectius consensuats amb els pacients de cara a la transició i tècniques específiques de reforç de l’adherència a la medicació i per recuperar la vida activa al domicili, més un complement de contacte directe amb l'atenció primària.

2. Acompanyament en la transició. Hi ha evidència que, en persones amb alta complexitat, un seguiment presencial pre i postalta per part del mateix equip de professionals podria millorar els resultats: el rang de possibilitat és molt extens, tal com va comentar Jordi Varela en un post ja “històric”, i no es tracta necessàriament de crear equips de maneig de “complexitat” que cuidin els pacients tant durant l’ingrés com al domicili (de la qual cosa també hi ha experiències d’impacte vàlides per a pacients altament complexos), sinó que, com a mínim, es podrien valorar models d’alta “amb xarxa de suport”. En aquest cas, algun professional d’atenció primària es podria desplaçar a l'hospital abans de l’alta per trobar-se físicament amb el pacient, els cuidadors i l'equip hospitalari, o bé puntualment aquestes trobades entre els mateixos tres actors es podrien organitzar al domicili, just postalta, per reforçar així en el pacient la sensació de coordinació. Al territori de Barcelona Nord vam fer, fa uns anys, alguna tímida experiència (casos puntuals en els quals l'atenció primària s’havia desplaçat a l'hospital prealta), però que no es va consolidar ni estendre malgrat que en tinguéssim bones percepcions. Clarament, els factors temps i pressió assistencial són uns límits, però possiblement no són els únics obstacles. Al meu parer, hi contribueix una certa resistència a canviar la manera de treballar i a entendre que hi ha coses de valor afegit per a les quals cal passar la barrera de les nostres institucions i deixar que altres la traspassin “i entrin a casa nostra”.

3. Treball integrat i intens al domicili. Un tercer factor, que està íntimament relacionat amb l’anterior, és que cal canviar la manera de treballar tant pre com postalta i afavorir la disponibilitat d'una certa intensitat de seguiment i intervenció al domicili en funció de la complexitat i les necessitats de la persona i que es presti de manera integrada, si cal. En un post anterior vam tocar justament aquest punt.

4. Integració dels serveis socials. La integració dels serveis socials, amb una activació directa i proactiva de recursos i una valoració integrada de la continuïtat, és un altre punt clau. A Barcelona esperem amb ansietat l’avaluació del Pla retorn, pilotat en 100 pacients amb ictus entre 2015 i 2016, que gràcies a la confiança mútua entre Ajuntament i CatSalut va permetre l’activació directa del Servei d’Atenció al Domicili (SAD), àpats a domicili i teleassistència per part de treballadores socials de salut, amb valoració prealta per part de les empreses prestadores i provisió en el moment “zero” del retorn a casa del pacient. Posteriorment, els serveis socials del Ajuntament, que finançava aquests recursos, en van confirmar la necessitat. Aquests elements són nuclears en programes d’atenció integrada d’èxit com el PACE.

5. Solucions innovadores, com a complement. Sempre a la conferència #ICIC18, vam conèixer altres programes innovadors interessants, com el canadenc Acute Care for Elders (ACE) Strategy, de l'Hospital Mount Sinai de Toronto, dins del qual, com un component del programa, hi ha voluntaris que donen suport a la persona durant els primers dies del retorn al domicili. 

Clarament, els sistemes de pagament o de reemborsament han de donar suport a aquest treball. Als EUA, els objectius del Hospital Readmissions Reduction Program (HRRP) semblen funcionar i tampoc semblen incompatibles amb l'eficiència del sistema i amb la promoció de la rotació dels pacients. Fins que no es trobin bons sistemes de pagament per càpita ajustats territorialment, introduir objectius transversals territorials, cosa que a Catalunya ja passa, és una bona idea. Però cal pensar a incentivar, i no només a penalitzar, i sobretot sense delegar en indicadors i tecnologia tota la feina. La corresponsabilitat de l’Administració va molt més enllà d’això.


dilluns, 16 de juliol de 2018

Fomentant pràctiques clíniques de valor






A Recomanacions "no fer", molta feina per fer, li oferim tres propostes per avançar en les pràctiques clíniques de valor i, a mes a mes, com cada any, observarà que hem comentat noves publicacions científiques que influeixen en el replantejament de certes prescripcions i rutines sobreres.



Recomanacions "no fer", molta feina per fer
En els darrers temps, nombroses societats científiques, agències de qualitat i revistes estan elaborant recomanacions per deixar...


Hem d'estatinitzar la societat?
Una revisió Cochrane de 2011 va concloure que no hi havia prou evidència com per prescriure estatines a persones amb un risc...

divendres, 13 de juliol de 2018

Més temps per generar converses de qualitat amb els pacients?








La lluita del clic a la consulta

Dos estudis publicats l'any passat a Annals of Internal Medicine i Health Affairs comparaven el temps que els facultatius passen amb el pacient a la consulta amb el temps durant el qual fan servir l'ordinador. Jordi Varela analitzava aquests resultats al seu post dedicat a la Dra. Danielle Ofri, metgessa del Bellevue Hospital i professora de la NYU School of Medicine, la qual afirmava, referint-se a la història clínica electrònica (HCE), que “La bèstia és insaciable i cada vegada necessita més i més aliments. Tot el temps que dedico a l'activitat humana me l'acaba reclamant i, com que l'hi dec, després em toca quedar-me fins tard, només per acontentar les seves ànsies”. Els dos estudis concloïen que el temps dedicat a la pantalla ja és superior al dedicat al pacient.

dilluns, 9 de juliol de 2018

Experiència del pacient: debats i propostes





Segons Beryl Institute, l'experiència del pacient es compon de la suma de totes les interaccions que les persones tenen amb les organitzacions sanitàries, emmarcades per la seva cultura, la qual influeix en les seves percepcions a través de tot el procés clínic. En aquest recull, alguns dels col·laboradors del blog ens ho expliquen.


Estat de l’experiència del pacient a escala mundial
El mes de juliol passat es van publicar oficialment els resultats de The State of Patient Experience 2017, un estudi portat a terme..
Llegir més


Mesurant l'efectivitat i el valor de la pràctica clínica
A les “XIV Jornadas de la Fundación Signo” de la setmana passada, Jens Deerberg-Wittram, Director de Boston Consulting...
Llegir més

divendres, 6 de juliol de 2018

Migració i salut mental: el risc de l'exclusió








L'ésser humà ha aconseguit colonitzar totes les regions habitables del planeta gràcies a les migracions. A causa de moviments culturals, econòmics, polítics o geogràfics, la població s'ha desplaçat en massa des de la prehistòria fins als nostres dies, mitjançant moviments que en alguns casos han estat espontanis i en d'altres forçats. Es tracta, per tant, d'un procés de mobilitat íntimament lligat a nosaltres com a espècie. 

Actualment hi ha una percepció generalitzada de la migració com un fenomen recent, si bé les dades ens indiquen el contrari. Tot i que els fluxos migratoris internacionals han augmentat de manera considerable en termes absoluts (d'un total acumulat de 75 milions l'any 1960 a 214 milions el 2010) segons estimacions de les Nacions Unides, el percentatge sobre el total de la població mundial no s'ha alterat pràcticament (2,5 % el 1960, 2,9 % el 1990 i 3,1 % el 2010).

dilluns, 2 de juliol de 2018

Right Care: font d'inspiració per a la recerca i la clínica


Segons Sabine Kleinert i Richard Horton, editors de Lancet, “Right care és l'atenció sanitària que aporta més beneficis que efectes no desitjats, que té en compte les circumstàncies de cada pacient, els seus valors i la seva manera de veure les coses, i que, a més a més, se sustenta en la millor evidència disponible i en els estudis de cost-efectivitat." Sobre aquest tema hem parlat en els següents posts, amb especial menció a la conferència de 18 de maig de Vinay Prasad a Barcelona amb motiu de la 5ª Jornada Right Care de la Secció de Gestió Cínica de la Societat Catalana de Gestió Sanitària.


Debat sobre el valor de la pràctica clínica i la formació dels metges amb Vinay Prasad
Vinay Prasad (Universitat d’Oregon) i Adam Cifu (Universitat...
Llegir més


Vinay Prasad: Per què el 40% de la pràctica clínica és errònia?
El passat 18 de maig, Vinay Prasad va oferir una conferència a Barcelona en el marc de la 5ª Jornada “Right Care” de la Secció de...
Llegir més

divendres, 29 de juny de 2018

Un Viktor Frankl per al sistema sanitari









L'home s'autorealitza en la mateixa mesura en què es compromet al compliment del sentit de la seva vida.

Viktor Frankl

Recentment, en una reunió sobre la salut dels professionals, la Dra. Clare Gerada, responsable del programa assistencial per als metges de l'NHS, va fer un comentari sobre una cosa que mai m’havia aturat a pensar… Com és que seguim acceptant que la Declaració de Ginebra, que emana del jurament hipocràtic i va ser ratificada el 2005 per l’Associació Mèdica Mundial a França, continuï dient que "prometem consagrar la nostra vida al servei de la humanitat"? Tal càrrega sembla inassumible plantejada en aquests termes, però veient les condicions en què treballem fa talment la sensació que de vegades estiguem pagant en gran part amb la nostra vida per fer de metges.

dilluns, 25 de juny de 2018

Com elaborar una cadena de valor a partir d’una trajectòria clínica









Les guies de pràctica clínica són documents de suport a les decisions mèdiques en base a l’evidència disponible. Les trajectòries, en canvi, són instruments que, a partir de les guies, defineixen aspectes pràctics com: qui fa què, on ho fa i amb quins recursos. És a dir, la finalitat de les trajectòries és fer rutllar les guies en cada realitat local específica. Per aquest motiu, la confecció d’una trajectòria clínica hauria de ser un procés participat entre tots els implicats: pacients, metges i infermeres especialitzats en el procés específic, metges i infermeres de família, rehabilitadors, treballadores socials, etc. La idea és que tots els professionals actuïn amb unes regles consensuades, factibles i basades en l’evidència i que, a més, el pacient les entengui i les comparteixi. Les trajectòries clíniques redueixen el desordre de la medicina fragmentada i forcen a l’homologació dels processos, però tenen les seves limitacions, especialment quan apareixen les complicacions sanitàries i socials.

divendres, 22 de juny de 2018

La decisió compartida davant l'economia del comportament








Aquesta setmana he participat en una sessió sobre decisions clíniques compartides entre metge i pacient en el marc de les XXXVIII Jornades d'Economia de la Salut de l'AES que enguany s'han dedicat a les decisions compartides, incloent-hi una ponència plenària d'Alistair McGuire. Com a economista del comportament, trobo que la presa de decisions informades en una àrea amb tanta incertesa com la de la salut és precisament un dels camps en què es pot generar un diàleg més interessant i, esperem-ho, més productiu, entre els economistes de la salut i els economistes del comportament. Tal com he comentat en altres entrades, l'economia del comportament trenca amb el supòsit fundacional de l'economia tradicional segons el qual els individus som éssers racionals que sempre sabem el que més ens convé i prenem decisions òptimes segons unes preferències establertes i ben definides. És obvi que aquest ideal teòric rarament es compleix, especialment en un context com el de la salut on l'asimetria d'informació, la incertesa sobre les nostres pròpies preferències o la dificultat per interpretar els riscos associats a les múltiples decisions que s'han de prendre fa molt difícil triar bé, i fins i tot avaluar ex post  si la decisió presa va ser òptima. Per tant,  la premissa de la qual parteix el moviment per a una presa de decisions més compartides entre metges i pacients em produeix alhora esperança i dubtes.

divendres, 15 de juny de 2018

Si us plau, vingui a veure’m a casa








Cada cop és més freqüent la necessitat d’atendre als nostres pacients a casa. El paradigma de l’augment de l’esperança de vida, la cronicitat i la complexitat ens ha portat a que el domicili sigui un lloc d’atenció sanitària cada dia més freqüent. Els nostres pacients ho necessiten i nosaltres, els hi ho debem. En un article editorial recent de la revista Atención Primaria, juntament amb els meus companys Esther Limón i Francisco Cegri, reflexionem sobre l’atenció domiciliària al segle XXI. 

Val a dir que els canvis poblacionals i de les necessitats de salut ens han portat a una situació on l’atenció domiciliària és imprescindible organitzar-la de la forma més assenyada possible. Hi ha diferents equips professionals que ofereixen atenció a casa. L’atenció primària, PADES i hospitalització a domicili són els més freqüents, però no s’ha d’oblidar que n'hi ha d’altres, com els equips de suport a la cronicitat o els serveis socials que també hi tenen el seu paper.

dilluns, 11 de juny de 2018

Mesurant l'efectivitat i el valor de la pràctica clínica









A les “XIV Jornadas de la Fundación Signo” de la setmana passada, Jens Deerberg-Wittram, Director de Boston Consulting Group, va fer la conferència inaugural “From volume to value”. Es va tractar d'un discurs molt oportú, en un moment en que el control obsessiu de pressupostos i llistes d’espera impedeix a clínics i gestors reflexionar sobre què aporta a la societat tanta activitat assistencial. El concepte de valor expressat per l’orador alemany és molt nou per als directius de la sanitat, els quals tendeixen a entendre l’efectivitat clínica com un concepte retòric més propi d’estudis epidemiològics.

divendres, 8 de juny de 2018

Acabem amb la frase "Això sempre s'ha fet així"








Cada vegada hi ha més veus que defensem que el nostre model actual d'atenció sanitària ha de millorar i que, o canviem, o ens canviaran.

Però per aconseguir aquest canvi necessitem fonaments en què recolzar-nos. Segons el meu parer, sens dubte, hi ha tres palanques imprescindibles per a aquesta transformació: la intel·ligència de dades (big data), la seguretat del pacient i l'experiència del pacient. Tots tres s'interrelacionen cada vegada més, i, si no, llegiu l'informe que ha presentat aquest any l’ECRI Institute: ”Top 10 Patient Safety Concerns for 2018”.

L'ECRI Institute és una organització nord-americana que des de 2009 recull els efectes adversos que li comuniquen diverses organitzacions sanitàries. Aquest informe està basat en més de dos milions de notificacions, cosa que ens garanteix la fiabilitat de les dades.

dimecres, 6 de juny de 2018

És necessària la formació en habilitats d'humanització per als professionals sanitaris?

Gabriel Heras

Si féssim aquesta pregunta a qualsevol persona que visita un centre de salut, un hospital o qualsevol espai on es presta una relació d'ajuda, ho tindria clar. I potser si el lector recorda aquell dia que va anar a urgències, per exemple, també.

La humanització de l'assistència sanitària és trending, i amb orgull i satisfacció —com diria aquell— em sento absolutament responsable i afortunat d’haver-ne encès la metxa ja fa més de quatre anys. També soc absolutament conscient que no vaig inventar la roda i que generar consciència és de les coses més difícils que es poden fer. Res no canvia si un no canvia, i jo ho vaig aprendre a través de la comprensió del sofriment dels altres en les meves pròpies carns. L'ésser humà és així: per molt que t'ho expliquin, l'experiència és un grau i, si vius per explicar-ho..., una oportunitat d'aprenentatge.

dilluns, 4 de juny de 2018

Atenció primària: més treball en equip per combatre el burnout








El burnout de metges i infermeres és un fenomen preocupant i d’abast mundial amb moltes enquestes que afirmen que entre un terç i la meitat dels professionals n'estan afectats. Admetent que els factors causals són diversos, en aquest post em vull centrar en la insatisfacció que a l'atenció primària genera un model organitzatiu tensionat pel control extern de les agendes i per la necessitat de l’acompliment d’objectius desenfocats.

El Departament de Medicina Familiar de la Universitat de Colorado, en un entorn molt diferent al nostre, però amb nivells de burnout comparables, s’ha empescat un nou sistema per organitzar-se (Awesome Patient Experience) que fomenta el treball en equip en els consultoris a base d’augmentar les competències dels assistents mèdics, fins llavors limitades a la recepció dels pacients i a la paperassa administrativa (petició de proves, visites, etc.) En el nou model, les competències dels assistents mèdics s’han ampliat a la gestió de les agendes, al triatge de les visites amb criteris prèviament protocol·litzats i a actuar, dintre de l’acte assistencial, en les tasques més burocràtiques, com serien escriure textos a la història clínica, detectar medicacions no conciliades, omplir formularis o codificar diagnòstics. En aquest model conegut com APEX, quan el clínic acaba la seva feina, l’assistent mèdic continua treballant amb el pacient per repassar els consells rebuts, els medicaments a prendre i, en general, per fer-li menys feixuga la càrrega del tractament.

divendres, 1 de juny de 2018

International Forum in Quality and Safety in Healthcare, Amsterdam, 4-5 maig 2018








Els dies 4 i 5 de maig ha tingut lloc l'International Forum on Quality and Safety in Healthcare a Amsterdam. Aquest fòrum anual és un esdeveniment important en l'àmbit internacional i està organitzat per British Medical Journal (BMJ) i l'Institute for Health Care Improvement (IHI) de Boston. Al fòrum es van presentar avenços en múltiples àmbits relacionats amb la millora assistencial i la seguretat del pacient. Entre ells, en aquest post m'agradaria ressaltar dues àrees de coneixement que estan adquirint més rellevància en el camí de millora contínua de les organitzacions sanitàries: la satisfacció professional i el retorn que produeix la inversió en qualitat.

dimecres, 30 de maig de 2018

Al rescat de líders i guies en salut








En l'àmbit de la sanitat pública en el qual desenvolupo les meves funcions, des de fa molt temps vivim una profunda crisi de lideratge. Si bé tots els llocs de responsabilitat estan ben ocupats i cada vegada es dissenyen més càrrecs directius, paradoxalment és estrany trobar-se gestors o professionals que liderin equips amb objectius o missions concretes que obrin camins nous.

L'habitual és el protocol, no sortir del que s’ha establert, evitar canvis i innovació i, de passada, no sortir del despatx o la consulta, no fos cas que ens passés alguna cosa.

dilluns, 28 de maig de 2018

S’estima que el malbaratament en recerca biomèdica arriba al 85%








Amoïnats per la mala qualitat de la recerca biomèdica, l’any 2014, The Lancet va publicar una sèrie de 5 articles per analitzar l’abast del problema i proposar-ne solucions i, amb aquesta finalitat, va néixer Reward Alliance, una plataforma que té per finalitat defensar el valor de la recerca, d’on he extret l’escandalosa xifra del 85% i, d'acord amb Paul Glasziou i Iain Chalmers, dos dels líders del moviment, el volum dels diners malbaratats per la recerca biomèdica podria arribar als 170 mil milions de dòlars anuals, un import superior al producte interior brut d’Hongria. Els dos autors, que ja van vaticinar aquesta xifra el 2009, defensen que aquest import emana d’una acumulació de fins a tres vegades el 50%.

divendres, 25 de maig de 2018

Cinema saludable








Recentment he tingut l’oportunitat de formar part del jurat del IV Festival Internacional de Cortometrajes y Arte sobre Enfermedades FICAE. És engrescador i interessant veure com creadors d’arreu, sovint vinculats directament amb els serveis de salut, reflecteixen la seva experiència amb el llenguatge audiovisual. Hi ha, però, ja des del títol del festival, una orientació excessiva a la malaltia més que a la salut, i es corre el risc de fer propostes que es limiten a l’exposició del dolor i les misèries humanes. D’entre els guanyadors es veuen dos corrents. D’una banda tenim obres amb certa càrrega positiva com Il silenzio, d’Ali Asgari, que reflexiona amb sobrietat i concisió sobre com les males notícies afecten de manera diferent les persones, i també sobre les dificultats de comunicació que hi ha entre professionals i pacients de diferents llengües i diferents cultures. Així mateix, a You can’t hide from the truth, d’A. Amasi, veurem com pacients i familiars s’enfronten a la plaga de la sida a Àfrica amb perseverança malgrat les immenses dificultats. D’altra banda tenim l’excel·lent Storge, un drama a l’estil del germans Dardenne que retrata amb molta amargura la solitud dels cuidadors de malalts d’alzheimer però sense oferir cap solució ni respir.

dilluns, 21 de maig de 2018

L’obcecació individualista de la sanitat








El Pla d’Acció Global per a la prevenció i control de les malalties no transmissibles de l’OMS té per objectiu reduir el 25% la mortalitat prematura deguda a aquestes patologies per a l’any 2025 (estratègia 25 x 25) i, per això, es concentra en estratègies que minorin els següents 7 factors de risc a) consum d’alcohol, b) insuficient activitat física, c) consum de tabac, d) hipertensió arterial, e) consum excessiu de sal, f) diabetis, i g) obesitat. Contrariats per aquesta deriva individualista de la salut pública, un grup internacional d’investigadors ha publicat a Lancet els resultats d’una meta-anàlisi amb 48 estudis de cohorts i 1,7 milions de registres individuals, on han demostrat que la pobresa té més força explicativa per ella mateixa sobre la quantitat d’anys de vida perduts que molts dels factors 25 x 25, a més de tenir una innegable influència creuada mitjançant la potenciació dels esmentats factors de risc. És important aclarir que les cohorts seleccionades pels investigadors corresponen a països del primer món, per la qual cosa els grups de baix nivell socio-econòmic analitzats representen les bosses de pobresa que es concentren bàsicament en barris deprimits de les grans ciutats o en determinats col·lectius com els indigents o els immigrants.

divendres, 18 de maig de 2018

ICIC18: valor, salut poblacional i Atenció Primària



La setmana vinent té lloc a Utrecht, Holanda, l'edició número 18 de la conferència internacional d'Atenció Integrada (ICIC 2018) organitzada per la International Foundation for Integrated Care dirigida per Nick Goodwin. El lema d'aquest any és “Value for People and Populations: Investing in Integrated Care”.

Els eixos temàtics d'aquesta edició són:
  • Atenció Integrada basada en valor
  • Gestió de salut poblacional
  • Implicació i empoderament de persones i comunitats
  • Finançament de l'Atenció Integrada
  • Poblacions vulnerables i poblacions en risc
  • L'Atenció Primària en un sistema integrat

dilluns, 14 de maig de 2018

El valor de les mamografies, a propòsit del nou escàndol britànic








A la sanitat pública del Regne Unit ha esclatat un nou escàndol: una fallada en els sistemes d’informació ha estat la culpable que 450.000 dones no hagin estat invitades al programa de cribatge del càncer de mama i, per aquest motiu, Jeremy Hunts, el ministre, ha hagut de donar explicacions al parlament sobre les 135-270 dones que s’estima que podrien morir, o haver mort, a causa de l’errada. Els experts creuen que, degut a això, el NHS haurà de provisionar uns quants milions de lliures per fer front a les previsibles reclamacions.

divendres, 11 de maig de 2018

De mitjana, els humans tenim un testicle








Aquest article tracta de la interpretació de les dades. El títol és un exemple que posa Daniel Levitin en el seu suggeridor llibre Weaponized Lies: How to Think Critically in the Post-Truth Era (Penguin Random House, Nova York, 2017), sobre els errors que es poden cometre i les mentides que es poden dir segons com s’exposin les dades numèriques. Òbviament, el títol de l’article és exacte. Si la proporció d’homes i dones és del 50% aproximadament, certament els humans, de mitjana, tenim un testicle (i un ovari).

És ben coneguda la confusió que es pot generar si interpretem inadequadament el risc relatiu. Com es veu a continuació, el tractament B té el doble d’efectes adversos que l’A. Si no ensenyem el gràfic, sembla clar que tothom triarà el tractament A. Però si mirem la imatge veurem que pràcticament no hi ha diferències. Parlàvem de risc relatiu.

dimecres, 9 de maig de 2018

La gestió dels conflictes en les organitzacions sanitàries, un estàndard de qualitat








És una evidència que les organitzacions sanitàries són de les més complexes, tant per la composició de les seves plantilles com per les relacions internes i externes que es generen en el desenvolupament de la seva activitat, i també per la seva finalitat, que no és cap altra que el guariment, si és possible, de les malalties del cos i l’ànima.

Factors que caracteritzen aquesta complexitat són la multitud d’actors i interessos en joc, l’ampli catàleg de drets i deures dels ciutadans en relació amb la seva salut i l’atenció sanitària, la diversitat cultural i de creences, l’aplicació dels principis de la bioètica, l’alta qualificació dels professionals i el seu treball en equip, la mateixa relació clínicoassistencial, que per definició és asimètrica, les altes expectatives dels pacients i usuaris, etc.

En aquest marc de relacions interconnectades, l’existència de conflictes és inevitable i no sempre ha de tenir connotacions negatives malgrat les tensions que generen al si de les  organitzacions mateixes, entre els seus professionals o entre aquests i els pacients i usuaris dels serveis sanitaris.

dilluns, 7 de maig de 2018

Els excessos del diagnòstic per la imatge








La pràctica de la medicina moderna està sotmesa a molta pressió en l’ús de les tecnologies del diagnòstic per la imatge, moltes d’elles realment enlluernadores per als ulls dels clínics i dels pacients i, com a resultat, els pressupostos sanitaris no paren d’augmentar en aquesta línia. Així les coses, tothom està d’acord en què s’hauria de generar més debat professional per posar l’assumpte al seu lloc i evitar els excessos que malmeten recursos, irradien persones i no aporten valor al raonament clínic.