divendres, 28 de desembre de 2018

Respostes en capses de cereals




Aquesta setmana s’estrena Lo que esconde Silver Lake (Under the Silver Lake, D. R. Mitchell, 2018). Desafortunadament per la peli i pels espectadors, una de les millors obres d’enguany pot passar desapercebuda per arribar a sales en un període en que no estem gaire pendents d’estrenes, un mal costum que ha passat altres vegades. Under the Silver Lake es la història de Sam, suposat aspirant a cineasta instal·lat a L.A., es limita a fer de voyeur i subsistir amb els pocs diners que arreplega aquí i allí. Quan desapareix una noia que l’interessa força, comença una cerca pels ambients de luxe de la ciutat que té molt de malson i de laberint, gràcies a una càmera molt mòbil i unes seqüències que ens porten al cinema clàssic de Hitchcock i als racons foscos de David Lynch.


Sam s’esforça a crear una història que justifiqui la pèrdua de la seva amiga i, a l’hora, la seva situació personal i econòmica, lliurant-se a una absurda dinàmica que no és més que una fugida endavant, buscant claus de misteriosos enigmes enlloc d’afrontar la realitat més evident.

 

Fent un salt de la pantalla al nostre context més immediat, Sam em fa pensar en els responsables de resoldre els actuals problemes de la atenció primària. Que si limitem la visita a 28 pacients per metge i per torn, que si reduïm contingents, que si incrementem salari... Aquí no revisem altres dimensions sinó que mirem contínuament l’envellit model amb el que treballem i provem de justificar les seves mancances. Sembla que tothom ignori que la greu mancança de professionals només es pot resoldre mitjançant un canvi en les dinàmiques dels equips d’atenció primària. Si fa un quart de segle, es va transferir responsabilitats de l’hospital als metges de família, ara cal que aquests facin el mateix cap a infermeres, administratius sanitaris i pacients. 

Si tothom s’omple la boca dient que la primària és el pal de paller, cal dotar-la de recursos econòmics transferint-los d’altres nivells. La responsabilitat diagnòstica incrementada implica que el pressupost per les proves realitzades passi de l’hospital als EAP, entre altres moltes coses. Si es planteja que la integralitat és un element clau, cal que sigui l’EAP (infermeres i metgesses de família) qui atengui a adults i nens, a pal·liatius i domiciliaris enlloc de crear noves unitats en paral·lel i pressupostos aliens als dels EAP. Per cert, si es decideix, com s’ha fet, que és el metge de família qui ha de gestionar les IT, cal comptar també amb la càrrega administrativa i el temps de dedicació que això genera... I així, seguim i seguim. 

Com el Sam, que busca explicacions al seu problema analitzant missatges ocults en els dibuixos de les capses de cereals, en la lletra de cançons pop i en els mapes de la ciutat. I, potser el pitjor, es que sembla gaudir fent això, sense mirar al seu context més immediat. També nosaltres busquem respostes on no toca. Això sí, al mal temps, bona cara. I mentre no sapiguem arreglar els nostres problemes, gaudim del millor que tinguem a ma i Under the Silver Lake és una excel·lent opció per acabar i començar l’any!