dimecres, 12 de novembre de 2014

Unitats Virtuals: un model per prevenir reingressos hospitalaris?

Gloria Galvez

Els reingressos hospitalaris són una de les expressions de la complexa relació existent entre els diferents nivells assistencials, així com un indicador rellevant de qualitat assistencial. Molts d'aquests reingressos són inevitables i justificats, però una bona part d'ells són inadequats i es podrien prevenir amb modificacions en el protocol d'assistència al pacient que és donat d'alta. Tot i això, de moment no s'ha trobat una intervenció que aconsegueixi reduir-los amb certesa.

En una recent publicació de la revista JAMA, el Dr. Dhalla, metge internista a l'Hospital Saint Michael i professor de la Universitat de Toronto, avalua i compara els resultats d'una Unitat Virtual amb els obtinguts proporcionant cures habituals per reduir els reingressos i la mort després de l'alta hospitalària. Les unitats Virtuals van ser creades el 2004 al Regne Unit pel seu suposat potencial per reduir reingressos hospitalaris, encara que no havien estat encara avaluades amb rigor. La idea bàsica és senzilla: es tracta d'utilitzar sistemes d'atenció ja provats en l'àmbit hospitalari (equips, cobertura, accés, etc.) i aplicar-los en pacients complexos i d'alt risc en el seu propi domicili.

El model opera amb alguns elements clau com són la cobertura durant 24 hores al dia 7 dies per setmana, una circuit d'accés àgil per als pacients i un model d'atenció basat en un equip multidisciplinari que inclou un metge, dos coordinadors d'atenció, una farmacèutic i una infermera a temps parcial, a més de suport administratiu. Basant-se en l'aplicació d'un model matemàtic (índex LACE) que prediu el risc de readmissió o mort dins dels 30 dies següents a l'alta hospitalària, s'identifiquen els pacients que poden beneficiar-se d'aquesta intervenció. L'equip dissenya un pla d'atenció personalitzat per a cada pacient que inclou trucades telefòniques, visites a domicili i intercanvi d'opinions amb el metge d'atenció primària, amb el pacient i amb la resta de l'equip implicat en les seves cures.

Els resultats obtinguts en comparar 2.000 pacients assignats de manera aleatòria (la meitat d'ells a una Unitat Virtual i l'altra meitat a cures habituals) no han estat els esperats. Una combinació de reingrés o mort als 30 dies en el 24% dels pacients assignats al grup de cures habituals, i prop del 21% dels pacients en el grup d'Unitat Virtual, si bé la diferència no va ser estadísticament significativa. En els resultats als 90 dies, 6 mesos i un any, no s'observa cap diferència.

Dhalla apunta algunes de les possibles raons per explicar l'absència de resultats positius:
  • Un sistema de salut fragmentat fa difícil proporcionar una atenció veritablement integrada. És necessària la col·laboració fluïda entre els membres de l'equip virtual i els de l'equip d'atenció primària.
  • Diferents sistemes de registres electrònics de salut a cada centre fa que sigui difícil saber quin tipus d'atenció ha rebut o està rebent el pacient.
  • Les intervencions per prevenir reingressos haurien d'haver-se iniciat durant l'hospitalització aguda i no quan el pacient és donat d'alta.
Millorar l'atenció a l'alta dels pacients crònics segueix sent un repte per al qual no hi ha solucions senzilles i davant del qual hem de seguir buscant alternatives creatives, com quan Dick Fosbury es va atrevir a saltar-se la norma i va utilitzar una nova tècnica per al salt d'alçada. Semblava una bogeria, però avui és utilitzada per tots els saltadors. Va saltar d'esquena mirant al cel, el que li va permetre tenir una perspectiva diferent i saltar molt més alt.