dilluns, 6 d’abril de 2015

Quan el sobrediagnòstic es polititza








Rudy Giuliani, alcalde republicà de Nova York aquell fatídic 11 de setembre, en un míting electoral va dir: "Vaig patir un càncer de pròstata ara ja fa 5 ò 6 anys i dono gràcies a Déu de ser ciutadà nordamericà perquè aquí la probabilitat de supervivència als cinc anys per a aquest càncer és del 82%, mentre que al Regne Unit, degut a la medicina socialitzada, aquest valor és només del 44%." Cal aclarir que a EUA el cribatge del PSA està molt estès, mentre que al Regne Unit no. Segons Gerd Gigerenzer (el cas l'he extret del seu llibre "Risk Savvy"), les paraules de Giuliani encobreixen un gran error, perquè en realitat, encara que sembli una contradicció, la mortalitat per càncer de pròstata en els dos països és pràcticament la mateixa. Llavors, com pot ser que les supervivències siguin tan diferents? Per explicar-ho, Gigerenzer descriu dos biaixos que fomenten l'error intencionat del polític conservador:

El biaix de l'avançament (lead time bias)

Imaginem que un home britànic és diagnosticat de càncer de pròstata als 67 anys degut als símptomes propis de la malaltia i mor tres anys després, als 70 anys. La seva supervivència als 5 anys del diagnòstic és del 0%. Per altra banda, en un cas semblant, un home americà és diagnosticat precoçment als 60 anys, gràcies a un programa de cribatge, però mor també als 70 anys. La seva supervivència als 5 anys haurà estat del 100%, però en canvi haurà viscut tants anys com el britànic, amb la diferència que haurà hagut de suportar el tractament durant 10 anys, en canvi el britànic només ho haurà hagut de fer durant 3 anys. 

El biaix del sobrediagnòstic

Ara imaginem 1.000 britànics diagnosticats de càncer de pròstata (sense cribatge) amb una supervivència als 5 anys del 44% (part de dalt del gràfic). En canvi a EUA (part d'abaix), per als mateixos 1.000 casos de càncer n'hauran aflorat uns altres 2.000 que correspondran al concepte de càncer no progressiu, que vol dir que s'han trobat cèl·lules canceroses, però que no evolucionaran, o que no ho faran amb prou força com per provocar la mort de la persona, i per tant seran 2.000 casos que artefactaran el càlcul de supervivència fins aconseguir el 81% que Giuliani va lluir en el seu míting polític. Però notin que per als dos col·lectius, el nombre de morts als 5 anys del diagnòstic és el mateix: 560. Les xifres, doncs, són molt clares, el cribatge del PSA no fa més que alertar munts d'homes que haurien viscut amb el seu càncer, però que no haurien mort a causa d'ell.

La resposta de Gigerenzer contra la manipulació: caixes d'icones (icon-boxes)

La fórmula comunicativa contra la manipulació de la informació que proposa el professor Gigerenzer és senzilla: mostrar sempre les dades en termes absoluts i representar-les amb icones. I com a mostra vegin com n'és d'útil la icon-box del cribatge de càncer de pròstata. A la columna de l'esquerra del gràfic es veuen representats 100 homes de més de 50 anys sense cribatge. Què els haurà passat al cap de 10 anys? Doncs que 20 hauran mort per qualsevol motiu, dels quals un per càncer de pròstata. I als del programa de cribatge? Ja ho veuen, el nombre de morts globals serà el mateix, dels quals també un serà a causa del càncer de pròstata, però en canvi els efectes colaterals del programa seran els següents: 2 homes patiran tractament innecessari (sobrediagnosticats) i 18 seran alertats falsament després de ser sotmesos a la inefable biòpsia. En resum, a igualtat en el nombre de morts, el cribatge del càncer de pròstata no fa més que promoure actuacions clíniques inapropiades. 

Els invito a que vagin a la pàgina web de Harding Center for Risk Literacy i busquin les icon-boxesfacts-boxes a la columna de la dreta. En trobaran 6 en obert i veuran que són molt útils per comunicar i aconseguir que les persones entenguin els riscos de certes decisions clíniques que els impliquen.



Jordi Varela
Editor