divendres, 24 d’abril del 2015

La sostenibilitat dels hospitals comarcals






Al blog de Kevin Pho ha aparegut un article del Dr. Robert Pearl amb unes reflexions a partir d'una informació: en els darrers 5 anys, a EUA, més de 40 hospitals comarcals han hagut de tancar per inviabilitat econòmica i tècnica. Com ha passat a molts països, allà també hi va haver, durant les dècades passades, subvencions i proteccions especials per promoure la construcció d'hospitals comarcals que oferissin serveis sanitaris propers a les persones que no rebien les prestacions, sempre més avançades, dels ciutadans metropolitans. Però ja ben entrats al segle XXI, algunes tendències fan trontollar les polítiques sanitàries de proximitat. Vegem-ne tres:


1) L'ancestral aïllament geogràfic rural s'ha reduït extraordinàriament degut a les grans inversions en accessos i transports diversos.

2) Molts estudis vénen avisant, de manera consistent, que hi ha força processos terapèutics que mostren més bons resultats si els equips professionals responsables acumulen experiència específica. I això vol dir que sovint la quantitat compta.

3) Alguns problemes de salut que no fa massa s'atenien localment, com els infarts de miocardi o els ictus, ara poden rebre tractaments realment efectius si tenen accés a transport ràpid i a intervencions urgents altament especialitzades.

Valgui com inici de discussió: els nostres hospitals comarcals ja fa temps que han començat el debat sobre la seva viabilitat, perquè és evident que les tendències són innegables i que, des del meu punt de vista, obliguen a desplegar dues estratègies: a) els serveis dels hospitals comarcals han de ser franquícia d'un altre centre referent, amb el que implica de pla assistencial conjunt basat en l'efectivitat clínica, i b) els serveis de proximitat, en l'àmbit de la cronicitat i la fragilitat geriàtrica, s'han de desdibuixar amb els d'atenció primària i els socials comunitaris.

Tenim a la taula, doncs, un plantejament disruptiu que obliga a repensar el model pels dos extrems: tant el més tècnic com el més comunitari. Fer-ho, des del meu punt de vista, és imprescindible, si es vol evitar haver d'entrar en el procés americà de tancament d'hospitals comarcals.


Jordi Varela
Editor

1 comentari:

  1. Un cop més, les peculiaritats de Andorra i el seu sistema sanitari tenen o comparteixen mateixos problemes i disfuncions amb el resultat de solucions ja plantejades i "provades" fora del país. És a dir, tot i no ser un hospital comarcal, l'aillament geogràfic, es evident i les comunicacions terrestres...bé, són les que son...millorades, si, però tremendament limitades amb un únic accés al país, tant per la vessant francesa com per la catalana. Aquest handycap andorrà, com en moltes altres coses, te la seva part positiva (un major control dels accessos que afavoreix indubtablement en la "seguretat" i control del país) , i la seva part negativa ja que aquesta limitació d'accés afavoreix a aquest aillament...
    Sempre he dit que Andorra es un molt bon lloc per viure, però té tots els inconvenients d'un poble i alhora els d'una ciutat...i això es veu reflexat, al meu parer, en el sistema sanitari, que tot i ser un dels mes ben valorats, te certes dificultats com el de dependre, en moltes ocasions, dels convenis fets amb el països veïns ja que tal i com es comenta en l'article, hi ha força processos terapèutics que mostren més bons resultats si els equips professionals responsables acumulen experiència específica i això ens porta a haver d'acordar "franquícies" (que no sempre s'acaben "adaptant" a les necessitats reals del país) d'altres centres referents que es desplacen fins al país, així com derivacions força habituals, per a la realització de tècniques o procediments específics i que requereixen d'aquesta expertesa.
    En altres àrees com les de l'atenció en el tractament del pacient crític, penso que tenim un gran valor afegit, ja que per un costat penso que tenim un servei d'urgències molt ben dimensionat, format i gestionat (tot i la polivalència funcional del personal que hi treballa) i alhora, el poder disposar del transport aèri, ha suposat un avenç importantíssim en l'atenció i supervivència del pacient crític. A mes, el poder disposar d'una unitat de Cures intensives, que si be fa uns mesos es podia percebre com a "modesta" ara, despres de les necessitats sobrevingudes a la pandèmia, ha pres un caire i abast molt importants i ha fet que juntament amb l'alt nivell professional del que penso que gaudim en aquest sector, les derivacions de pacients crítics estiguin sent impecables.
    En quan als serveis de proximitat, en l'àmbit de la cronicitat i la fragilitat geriàtrica, tenim una oportunitat d'or en quan a desdibuixar-los amb els d'atenció primària i els socials comunitaris, ja que tal i com deia abans, la situació i organització de país, penso que ens ho posa més que fàcil que a cap altre lloc

    ResponElimina