Qui fa què? Redefinim els rols dels professionals sanitaris

Una de les idees que ha estat més repetida recentment en el sector sanitari és que hi falten professionals. Un estudi publicat recentment mostra que a Catalunya, fins al proper 2023, hi faltaran 2.571 metges i 3.263 infermeres per donar cobertura a les necessitats d'atenció de la població i que aquesta mancança serà especialment acusada en determinades especialitats (atenció primària) i a les zones rurals. Sembla que no s'estan incorporant prou professionals per fer front al canvi demogràfic previst, que estima que l'any 2030 Espanya se situarà com el quart país del món amb una mitjana d'edat més elevada en el conjunt de la població (50,1) i que el 2050 les persones més grans de 65 anys representaran més d'una tercera part del total de la població espanyola. És raonable assumir que l'envelliment de la població comportarà un augment de la necessitat de recursos sanitaris i socials. 

Si observem comparativament les xifres de dotació de professionals, podem constatar que la taxa mitjana de metges als països de l'OCDE-36 és de 3,5 per cada 1.000 habitants, mentre que a Espanya és de 3,9 metges per cada 1.000 habitants i se situa per sobre de la mitjana. A Catalunya, la taxa encara és superior (4,8 metges per cada 1.000 habitants). Per contra, si ens fixem en els professionals d'infermeria, veiem que Espanya se situa en 5,7 infermeres per cada 1.000 habitants i Catalunya en 6,09 per cada 1.000 habitants, per sota de la mitjana (8,8). Així doncs, tenim més metges i menys infermeres que la mitjana.

Què hi ha darrere de l'aparent manca (o excés) de professionals?

A què és deguda l'alarmant percepció de falta de metges? Un dels factors que s'ha de considerar és a què dediquen el temps de treball els professionals assistencials. Diferents informes publicats recentment, com el de Medscape, constaten que un percentatge important del temps assistencial dels metges es destina a tasques administratives sense valor clínic, cosa que a més a més podria tenir un impacte en els seus nivells de satisfacció i realització professional. La meitat dels metges dels països considerats a l'estudi destinen entre 10 i 24 hores setmanals a tasques administratives, de manera que estem davant d'un problema que no és exclusiu del nostre país. 

Si observem què estan fent aquests països per afrontar el problema (copiar és de savis!), trobem com a eix central la redefinició dels rols professionals i dels models organitzatius: reinventar el funcionament de les consultes mèdiques per aconseguir que cada professional se centri a maximitzar el seu valor afegit eminentment clínic i actuï en el seu top-of-license practice, de tal manera que tots sentin que aporten els coneixements i les competències al límit.

Propostes d'actuació 

En primer lloc, podem incorporar nous perfils professionals, com els assistents clínics, que contribueixin a descongestionar els metges i les infermeres de tasques administratives. Aquestes figures es van començar a incorporar als Estats Units i estan àmpliament esteses i integrades a les consultes d'altres països, on fan funcions com ara omplir formularis d'anamnesi, programacions o emplenar informes predeterminats, sempre sota protocol i amb formació prèvia. Experiències com la de l'estat de Colorado (EUA), publicada en un post anterior en aquest blog, mostren augments de productivitat i disminució del burnout com a resultat del desenvolupament d'aquesta classe de programes de descongestió en metges i infermeres. Al Regne Unit, l'informe Closing the gap estima que a l'NHS els general practitioners dediquen un 11% del temps a tasques administratives, per la qual cosa si un 50% d'aquestes tasques fossin assumides per altres perfils professionals, com els assistents clínics, es podrien alliberar l'equivalent a 1.600 metges d'atenció primària al Regne Unit. 

Yorkshire and Humber – “Toblerone Model”

En segon lloc, podem augmentar les competències de professionals que ja són presents en el sistema, com passa amb el col·lectiu d'infermeria. Aquestes professionals poden estendre el seu rol en el maneig de malalties cròniques a les activitats de promoció de la salut o a l'empoderament de les famílies, entre altres camps possibles. En l'àmbit de l'atenció primària, l'ampliació del rol de la infermeria, juntament amb la incorporació de nous perfils als equips (fisioterapeutes, farmacèutics, treballadors socials, etc.), pot generar situacions alternatives amb outcomes comparables i un cost més baix. Els metges continuaran sent essencials per al diagnòstic i el tractament de la malaltia, però tindran l'ajuda d'equips de suport per al maneig de les malalties cròniques. En aquesta línia, l'informe Reshaping the workforce to deliver the care patients need exemplifica una experiència de l'NHS que aposta per un canvi en la composició dels equips d'atenció primària (el "Model Toblerone"), evolucionant de l'actual model intensiu en metges a un esquema amb més professionals de suport i menys professionals clínics. En l'àmbit hospitalari, alguns exemples de rols avançats poden ser les infermeres d'anestèsia, els assistents quirúrgics o els tècnics en ecografia, entre d'altres.

Per acabar, desitjo destacar que hi ha marge per aprofitar més el potencial de les noves tecnologies en l'optimització dels recursos i un millor acompanyament al ciutadà i que aquestes noves tecnologies requereixen professionals sanitaris formats i amb les corresponents habilitats digitals per monitorar malalts crònics mitjançant apps, ajudar-los a fer servir els wearables, gestionar una interconsulta telemàtica entre professionals o complementar diagnòstics mitjançant intel·ligència artificial, entre altres actuacions importants des del punt de vista sanitari. Ens hauríem de plantejar qui exercirà aquestes actuacions, si no les està exercint ja, i quines competències es requereixen perquè ho faci d'una manera adequada.

Faltarien professionals si fóssim capaços de fer tot això? Quins? Maximitzar el valor que aporta cadascun dels diferents professionals sanitaris (actuals i futurs) en el marc de l'atenció sanitària repercuteix en un millor ús dels recursos disponibles, una millor atenció al pacient i una satisfacció més gran dels professionals. Amb independència de si falten metges o en sobren.