dimecres, 24 de febrer del 2021

Vacunació COVID-19. L'estratègia del “salvi's qui pugui”

Cristina Roure



La primera vacuna contra la COVID-19 va ser autoritzada només nou mesos després que es declarés la pandèmia. Mai no s'havien destinat tants recursos i concentrat tants esforços per investigar i desenvolupar un medicament en un termini tan curt. A més a més, no sols s'ha aconseguit desenvolupar una vacuna, sinó unes quantes i, el que semblava encara més difícil, totes són eficaces i segures, almenys a curt termini. Però aquest extraordinari assoliment es pot veure entelat per la incapacitat d'establir una estratègia global de vacunació que acabi amb la pandèmia. Una cosa és dissenyar i assajar les vacunes i una altra produir-les en quantitats suficients, distribuir-les i administrar-les amb la rapidesa i l'equitat necessàries per arribar a controlar la propagació i possible mutació del virus a escala mundial, no només local. 

dilluns, 22 de febrer del 2021

Entrenar l'empatia

Andrés Fontalba
Mental fugit






La comunicació és l'habilitat més important per a un professional de la salut. Una comunicació eficient és aquella en què el terapeuta se sent segur d'haver escoltat i registrat realment les necessitats de l'usuari i, gràcies a això, li pot brindar una atenció personalitzada. L'empatia és la capacitat de percebre, comprendre i compartir els sentiments, els pensaments i les emocions dels altres, basada en el reconeixement de l'altre com una persona similar a nosaltres, amb ment pròpia. Les dues parts es beneficien clarament d'aquesta empatia i els pacients que experimenten empatia durant el tractament obtenen més bons resultats i més possibilitats de recuperació. Al seu torn, els professionals amb nivells més alts d'empatia treballen de manera més eficient i productiva i manifesten més satisfacció amb el desenvolupament professional.

Hi ha un ampli consens sobre les bondats i els beneficis de l'empatia i, alhora, sobre com el sistema i la nostra manera de comportar-nos i comunicar-nos la poden dificultar seriosament. Fins a un 70% dels professionals han arribat a manifestar que es troben amb aquestes barreres. Moltes vegades, els professionals i els pacients tenen punts de vista molt diferents sobre les seves habilitats de comunicació. Una comunicació determinada pot ser autopercebuda com a satisfactòria per una de les parts, mentre que l'altra manifesta no sentir-se escoltada ni compresa, com si els dos protagonistes haguessin estat en dues realitats completament diferents. Hi pot haver moltes raons i les més documentades són la demanda assistencial elevada, la manca de temps, l'aproximació i l'enfocament terapèutics, l'absència de formació en aquestes habilitats i les diferències en l'estatus socioeconòmic. Si, a més a més, en la situació actual, hi afegim la pressió assistencial, l'ansietat, la manca d'autoconsciència i la manca d'una formació adequada, aquests elements tampoc faciliten el desenvolupament de l'empatia i es perden moltes oportunitats d'utilitzar-la.

Entre tots aquests factors, l'educació i l'entrenament són clarament modificables. Cada vegada disposem de més evidències que sustenten la necessitat de treballar aquestes habilitats comunicacionals de manera permanent. S'ha demostrat que l'adquisició de competències en comunicació contribueix en gran manera a millorar la relació terapèutica. Els professionals que completen aquesta formació tenen més probabilitats de detectar les emocions i l'evolució dels pacients i, per tant, d'explorar i satisfer les seves necessitats. L'educació es pot donar mitjançant el treball pràctic, suports virtuals, role playing i aprenentatge experimental. Els models amb més èxit tenen com a objectiu millorar en els professionals les habilitats de detecció de signes subtils no verbals d'emocions, tant en ells mateixos com en els pacients, que els faculten per poder oferir una resposta de suport i faciliten la resolució dels conflictes que poden aparèixer en la comunicació. 

Davant els reptes actuals, arriba el moment d'enfortir i impulsar aquesta classe de programes, d'implantar-los de forma estandarditzada i generalitzada, i que la formació relacionada amb l'empatia i la compassió s'incorpori a tots els itineraris formatius i a la pràctica clínica habitual. 

divendres, 19 de febrer del 2021

Com informar, persuadir i recordar perquè ens vacunem contra la COVID-19

Pedro Rey
Comportament saludable





@varelalaf
Després d'un any en què la lluita per controlar la transmissió de la COVID-19 ha marcat l'agenda, ara el debat se centra en com aconseguir que un percentatge suficient de població es vacuni per assolir l'anomenada “immunitat de grup” tan aviat com sigui possible. Òbviament, ara l'objectiu es dirigeix al costat de l'oferta: es tracta d'establir la seqüència en la qual diferents grups poblacionals s'han de vacunar (i amb quina vacuna cadascun) i assegurar-se que la priorització es compleix. També hem de resoldre com més aviat millor la manera d'eliminar les traves burocràtiques perquè les vacunes siguin més fàcilment accessibles, més operatives des del punt de vista logístic i puguin ser adquirides pels estats a un preu raonable. Tanmateix, no servirà de res resoldre el problema de l'oferta si no aconseguim alhora estimular la demanda perquè la taxa de vacunació efectiva sigui la màxima possible. Per a això és imprescindible entendre tant el comportament dels potencials subjectes que s'han de vacunar ‒guiats per les seves creences i percepcions sobre seguretat i risc i per biaixos cognitius‒ com de quina manera podem influir en aquest comportament per guiar-los en la direcció socialment desitjable que permeti reduir la incidència de la malaltia.

dilluns, 15 de febrer del 2021

Medicina basada en riscos, un jeroglífic ple de paranys

Jordi Varela
Editor



Gerd Gigerenzer, Director del Harding Center for Risk Literacy del Max Plank Institute for Human Development de Berlin, ja va merèixer l'atenció d'aquest blog el 2014 arran de la seva publicació "Risk Savvy. How to make good decisions." La croada de Gigerenzer en contra de la manipulació dels riscos i les seves conseqüències és consistent i tenaç, i per això crec que hauríem d'utilitzar més els seus materials per ajudar a vèncer els paranys dels nombres malintencionats, si el que volem és practicar una medicina proporcionada als riscos reals de les persones. El següent vídeo ha estat editat el febrer de 2020 per la factoria Gigerenzer i ha esdevingut imprescindible per aprendre a manejar la diferència entre risc absolut i risc relatiu.

divendres, 12 de febrer del 2021

L'atenció als pacients crònics durant la pandèmia. 5 propostes des dels hospitals

Nacho Vallejo
Atenció integral




Imatge de Parentingupstream a Pixabay

Enfrontats a les dificultats d'una tercera onada de la pandèmia, els clínics tenim novament la necessitat de posar de manifest les nostres preocupacions. I no només davant l'increment exponencial del nombre de malalts de COVID-19, sinó per la sensació de deixar enrere una vegada més l'atenció dels pacients amb problemes crònics de salut. Una situació que desgraciadament és afavorida pel col·lapse de l'atenció primària i uns hospitals a punt de quedar bloquejats.

dilluns, 8 de febrer del 2021

Decisions compartides al final de la vida

Paco Miralles
Nos omnes male




La Maria era una senyora entranyable que jo controlava clínicament des de feia més de dues dècades. En aquest període vam tenir temps de conèixer-nos bé. Havíem comentat diverses vegades com actuaríem (parlava en plural) si un dia li diagnosticaven una malaltia incurable o terminal. Si podia ser, no li agradaria passar la fi dels seus dies en un hospital. Preferia estar-se a casa envoltada dels familiars. Era una persona religiosa i volia rebre assistència espiritual abans d'anar-se’n d'aquest món. El moment va arribar als 88 anys. Va estar en tractament pal·liatiu domiciliari uns quants mesos. L'últim mes va començar a declinar sense possibilitat de retorn. Uns dies abans d'arribar al final de la seva vida em va demanar de veure un sacerdot. Em va sorprendre. Me n’havia d'encarregar jo si allà hi havia la família? Va ser una lliçó per a mi. Amb mi havia pactat els últims dies i això era part del tractament. De la mateixa manera que em demanava un increment de dosi per al dolor, volia que li busqués alleujament espiritual. Per a ella potser era més important que les molèsties físiques. (1)

Tots els metges hem viscut amb els pacients, i prop dels familiars, situacions de final de vida. En algunes especialitats és un fet molt comú. La població en general ens identifica amb la curació i la vida, però no se li escapa que també estem molt a prop de la mort. És una cosa a la qual desgraciadament ens acostem molt sovint. 

Per a nosaltres és normal indicar un procediment quirúrgic determinat o revelar un diagnòstic. Habitualment ho fem amb facilitat i mirem d’explicar-ho de manera planera, sense tecnicismes, perquè el malalt ho assimili. Li demostrem que estem preparats tècnicament. Responem les seves preguntes per generar-li confiança sobre el procediment previst. Tanmateix, solem demostrar manca d'enteresa per dialogar amb el malalt sobre el final de la seva vida. No només no afavorim aquestes converses, sinó que en la majoria de casos les defugim. S'ha publicat que només la meitat dels pacients que volien manifestar preocupacions transcendentals van poder parlar-ne amb el seu metge. Tal com es recull en aquest treball, els clínics tendim a canviar de tema i reconduir la conversa a aspectes mèdics quan s'aborda el vessant religiós amb familiars de pacients greus. En general, estem poc preparats per afrontar una qüestió que preocupa molts dels pacients com s’assenyala molt bé en aquest post.

Malgrat que intentem no implicar-nos-hi, a molts malalts els importa en gran manera. Fins a un 70% dels que s'acostaven al final de la vida volien que el metge conegués les seves tendències espirituals segons un treball recent publicat a JAMA. Això feia que se sentissin més ben atesos. Els pacients que no veuen satisfetes les seves necessitats espirituals qualifiquen l'assistència rebuda com de més mala qualitat. És un paràmetre important que cal tenir en compte ara que tant ens preocupa i ens ocupa l'experiència del pacient. 

La bretxa existent entre el que el pacient desitja i el que rep és una imatge especular del que s’esdevé amb els clínics. En aquest article, el 80% dels metges d'UCI creien que indagar sobre les preocupacions religioses dels pacients era responsabilitat seva. A més a més, reconeixien no sentir-se incòmodes quan aquestes qüestions s'abordaven amb el pacient o la família. Però, malgrat tot això, només el 14% ho posava en pràctica. Aquest treball va posar de manifest que com més reduït és el nombre d'anys d'experiència, més dificultat trobaven els clínics per dialogar sobre aspectes espirituals. Una vegada més, estic convençut que part de la solució es troba una mica enrere: hauríem de plantejar-nos si als nostres alumnes, a les facultats, els estem ensenyat a abordar bé la comunicació amb el pacient.

Els beneficis de gaudir d’un final assistit en l'àmbit espiritual van més enllà de l'experiència del pacient. Els familiars també queden més confortats en el dol i presenten un índex més baix de depressió després de la defunció. A més, hi ha beneficis col·laterals per al sistema sanitari perquè aquests malalts tenen una taxa inferior de mortalitat a l’UCI i estan exposats a un nombre de procediments agressius més reduït gràcies a una utilització més elevada de les cures pal·liatives. En conjunt són malalts menys onerosos i, tractats més adequadament, el cost mitjà de l'atenció al final de la vida és més petit

Des d'aquest blog s'ha exposat moltes vegades la importància de les decisions compartides (posts 1, 2, 3). És una forma adequada de compensar el desequilibri de coneixement entre les dues parts i evitar una resposta viciada. En les decisions assistencials, el saber del clínic és molt superior al del pacient, però molt sovint sabem poca cosa del que realment li importa. A vegades decidim per ell i d’altres no deixem que ho faci. Sembla que hi ha més pacients que no ens pensem que necessiten que els ajudem en el moment més difícil de la seva malaltia i moltes vegades no els ho posem fàcil. En un article de JAMA, el 94% dels enquestats es van mostrar d'acord que, al final dels seus dies, el metge els preguntés per les seves creences i si desitjaven assistència espiritual. Crec que preguntar no és ofendre i potser hauríem de tenir present que molts malalts volen i esperen que els preguntem. Pot ser que els defraudem si no ho fem.

1. És un cas clínic real. El nom de la pacient és figurat. Agraeixo a la família l'autorització que m'ha donat per publicar-lo.


Enllaç al blog Doctor Miralles


divendres, 5 de febrer del 2021

Les recomanacions d'Eric Topol per a la transformació digital de l'NHS

Tino Martí
Ex Machina


 


Eric Topol és un dels pensadors més destacats de la transformació digital dels serveis de salut. Al llarg dels darrers anys, Avenços en Gestió Clínica ha revisat i comentat les seves principals obres:   

El 2017, Jeremy Hunt, aleshores secretari d'Estat per a Atenció Sanitària i Social del Regne Unit, va encarregar a Eric Topol una revisió independent sobre com impactaran les tecnologies digitals aplicades a la salut en els rols professionals i quines conseqüències tindrà en termes de desenvolupament de competències digitals a l'NHS. La tasca portada a terme, mitjançant la constitució d'una junta de revisió i tres panels d'experts en genòmica, salut digital i intel·ligència artificial i robòtica, es va materialitzar en The Topol Review. Preparing the healthcare workforce to deliver the digital future que va veure la llum el febrer de 2019. 

dilluns, 1 de febrer del 2021

La medicina reflexiva, a propòsit de John Launer

Jordi Varela
Editor
How not to be a doctor” és un recull de 54 articles que John Launer havia publicat a la revista mèdica QJM. La “Royal Society of Medicine” el va editar el 2007 i la British Medical Association el va reconèixer com a llibre de l’any, i ara fa poc (2018) ha aparegut una nova edició revisada i amb més articles, de la qual me’n faig ressò en aquest post. John Launer, l’autor, és un metge de família d’un barri pobre de Londres, que compta amb una especialització com a terapeuta familiar i una graduació en literatura anglesa, fet que el situa en una posició privilegiada per escriure reflexions sobre la importància de la narrativa en la pràctica clínica.