La medicina reflexiva, a propòsit de John Launer

Jordi Varela

Editor

“How not to be a doctor” és un recull de 54 articles que John Launer havia publicat a la revista mèdica QJM. La “Royal Society of Medicine” el va editar el 2007 i la British Medical Association el va reconèixer com a llibre de l’any, i ara fa poc (2018) ha aparegut una nova edició revisada i amb més articles, de la qual me’n faig ressò en aquest post. John Launer, l’autor, és un metge de família d’un barri pobre de Londres, que compta amb una especialització com a terapeuta familiar i una graduació en literatura anglesa, fet que el situa en una posició privilegiada per escriure reflexions sobre la importància de la narrativa en la pràctica clínica.

En un món en el que la medicina ha esdevingut un producte normativitzat per un munt de protocols, guies i codis, John Launer reivindica l’humanisme, la saviesa, la naturalitat i l’espontaneïtat. Els seus articles mostren que res del que passa en el món, on per cert hi viuen els pacients, els metges i les infermeres, hauria de ser aliè a la medicina.

Ser autèntic, intuïtiu i espontani

Diu Launer que el que els pacients més valoren dels seus metges és l’honestedat i la credibilitat, per damunt d’altres consideracions i habilitats tècniques. Una mostra d’això -diu l’autor- és la tradicional pregunta que es pot sentir a tots els consultoris: “Vostè què faria si fos la seva mare?”, la qual és, en ella mateixa, una evidència de la necessitat de connexió humana que té tota persona davant d’un mal tràngol. Paul Komesaroff, un metge australià citat en un dels articles, a "Uses of ambiguity", afirma que la comunicació mèdica sovint requereix d’una preservació deliberada de la incertesa. Segons Komesaroff, la parla és una aventura compartida de creació i descobriment. Per aquest motiu, Launer insisteix que el metge ha de saber quan ha arribat el moment de llençar manuals i protocols per la finestra, per afrontar, en canvi, el cas mirant els ulls del pacient i tenir, a més, el valor d’adoptar riscos, incloent-hi riscos emocionals.

Saber escoltar el que diuen les persones

John Launer afirma que, a les entrevistes clíniques, els metges interpreten el que diuen els malalts, però en realitat no escolten les seves paraules, ni estan atents al munt de missatges implícits que hi ha darrera les frases, els silencis i els gestos. Encara més, la majoria de metges desconnecten quan internament creuen haver arribat a un diagnòstic, o quan els pacients els diuen coses que no encaixen amb la construcció mèdica del relat. L'autor diu que els malalts sempre tenen dues històries per explicar: la biològica i la biogràfica, i recorda que els metges haurien de saber que són indestriables.

En aquest sentit, tot apunta que les coses no van bé. Petter Aaslestad, professor de literatura de Trondheim a Noruega va estudiar un munt de notes mèdiques i va observar que els metges gairebé mai escriuen les frases tal com les expliquen els malalts. “Dolor en hipocondri dret”, posem per cas, és la nota d’un metge quan el pacient li havia explicat que tenia un dolor somort al cantó de baix de la panxa que li impedia pujar al tractor. És com si el relat de com són les coses de debò no interessés a la medicina.

Saber incloure el pacient en el relat mèdic

Una peça clau de la medicina reflexiva és deixar que els pacients parlin (el monòleg dels pacients diria Danielle Ofri). Deixar parlar sempre funciona, perquè permet crear una narrativa que dona coherència a símptomes aparentment desconnectats, fets ocorreguts i interpretacions personals. Diu Launer que hi ha dues preguntes: “A què ho atribueix?” i “Què espera que faci per vostè?”, que fetes en el moment oportú, obren la porta a incloure els pacients en el relat mèdic, a més de poder ensumar pistes d’hipòtesis diagnòstiques impensades fins llavors. Diu l’autor que si no es dona peu a la narrativa real, els resultats acostumen a ser irreals, o fins i tot erronis.

Saber preservar més bé la privacitat

Tot i ser metge de família, en alguns dels seus articles, John Launer parla amb duresa del tracte desaprensiu que els hospitals donen als malalts quan estan ingressats. Reclama que aquests també tenen dret a tenir entrevistes clíniques en la privacitat d’un despatx, asseguts i vestits apropiadament, i no haver-les de fer sempre enllitats, mig despullats i envoltats de gent que no coneixen. Launer remarca que si els pacients ingressats no es poden moure, o ho fan amb dificultats, els hospitals tenen mitjans per poder-los desplaçar a un despatx, com d’altra banda ocorre quan han d’anar a fer-se un TAC. Un cop preguntats, els malalts hospitalitzats diuen que el poder dels metges prové de l’enorme quantitat de privilegis que tenen, fins i tot els més joves, en relació als que tenen els pacients enllitats. Els metges i les infermeres dels hospitals -diu Launer- haurien de ser conscients com d’humiliants i estressants són les cerimònies diàries de les plantes d'hospitalització i la fredor informativa que les envolta.

El recull d’articles de John Launer és, sobretot, un regal de gran nivell literari, i potser per això, l’autor resulta creïble quan afirma que més coneixements literaris i d’escriptura ajudarien els metges a entendre més bé els seus pacients.

Jordi Varela

Editor