Per una medicina més conservadora

@varelalaf

La setmana passada vaig parlar de la influència del machine learning sobre la pràctica clínica, una dinàmica carregada de clarobscurs i, per aquest motiu, crec que val la pena avui fer-se ressò del manifest “The case for being a medical conservative” escrit per quatre metges: John Mandrola (cardiòleg), Adam Cifu (internista), Vinay Prasad (onco-hematòleg) i Andrew Foy (cardiòleg). Els autors aclareixen que el seu manifest no té res a veure amb la política, sinó que, donat l’enlluernament de la tecnologia, i la pressió del consumisme, es veuen forçats a abraçar el conservadorisme, una manera de dir prou quan ningú està disposat a fer-ho.

“Els metges conservadors no som nihilistes -afirmen-. Valorem el progrés científic que tants beneficis ha aportat a la humanitat, com el fet d’haver transformat la sida, i moltes formes de càncer, en malalties cròniques més o menys manejables, o haver descobert la influència del tabac i dels menjars grassos en moltes malalties cardiovasculars.”

Per comprendre més bé la seva posició, els autors han escollit el clàssic gràfic de l’economia de la salut que relaciona despeses amb resultats.

Si presten una mica d’atenció al gràfic, observaran com moltes de les actuacions de la medicina moderna, com el cribratge del càncer de pròstata o l’ús de ressonàncies per al dolor lumbar, es posicionen en la part plana de la corba, és a dir, diner llançat, mentre que els tractaments del càncer i de les malalties cròniques es trobarien a la zona de rendibilitat intermèdia. Però el més interessant del gràfic és com il·lustra que hi ha inversions sanitàries, com les vacunacions, l’aigua potable i el sanejament públic que venen demostrant, clarament, el seu alt rendiment sanitari i social.

Només un 11% dels tractaments són realment efectius

“La medicina conservadora -continua el manifest- reconeix els nous tractaments només quan els beneficis són clars i l’evidència aportada és consistent i sense sospites de biaixos.” Però malauradament aquest és un fet poc comú. Valgui com exemple una revisió de tres mil tractaments emprats en el National Health Service que conclou que només un 11% d'ells són valuosos, mentre que en el 50% es desconeix la seva efectivitat real.

Evidència versus experiència

Els clínics sovint s’entusiasmen amb una tècnica o un tractament que dominen, dels quals esdevenen experts i fervents defensors, i sovint els costa admetre la feina dels avaluadors en la cerca de la robustesa metodològica dels estudis que avalen l'efectivitat de les esmentades actuacions. Si es dóna el cas que el benefici d’una acció clínica és genuí, com ara els antibiòtics per a les infeccions bacterianes, les angioplàsties intervencionistes per als infarts aguts de miocardi o les artroplàsties per a les fractures de fèmur, aleshores les discordàncies despareixen perquè l'evidència i l'experiència aniran de la mà. Malauradament, però, com diuen les xifres del NHS, aquesta coincidència es dona poques vegades, especialment quan es tracta d’avaluar la introducció de teràpies costoses o tecnologies disruptives.

El moviment de la medicina conservadora creu en la innovació, però demana més rigor en la pràctica clínica i més independència de criteri professional davant de l’arrogància tecnològica, i per això fa una crida, en bé d’una medicina més humana, a aprendre a conviure amb certs graus d'incertesa.

Jordi Varela

Editor