Andreu Segura
Si un extraterrestre visitant del nostre planeta veiés les mesures adoptades davant la pandèmia de COVID-19, què diria? La seva percepció variaria gaire segons els països del món que visités? O les realitats entre països no són tan diferents com alguns pretenen destacar, malgrat les diverses condicions prèvies existents?
Però, si fos el cas, què és el que pensaria de les mesures més comunes: mascaretes, termòmetres, desinfectants, passaports, restriccions dels drets civils, interferències en les activitats socials i econòmiques, etc.? Llavors, l'alienígena potser se sorprendria veient que molta gent exigeix ser tractada com un nen incapaç d'afrontar serenament els infortunis; reclamant neguitós que el papa (o la mama) li solucioni el problema, és a dir, que li allunyi l'ombra de la malaltia i de la mort, convençut que aquestes –totes i sempre– poden i han de ser evitables amb les polítiques adequades, sense renunciar, però, a cap dels privilegis de què gaudeix, com ara una fiscalitat inequitativa, que potser contribueixen, ni que sigui en part, a l'aparició d'una pandèmia com l'actual.
Cal matisar, però, que hi ha diversos tipus de persones. Un grup important fa cas als governants. També majoritàriament accepta amb resignació les conseqüències de la infecció quan es produeixen (certament en una minoria dels infectats). Finalment, també entoma les dràstiques i autoritàries mesures preventives que provoquen lamentablement no pocs efectes adversos com, per exemple, l'amuntegament domèstic o en el transport –els que tenen la sort (?) de conservar la feina– o la pèrdua de capacitat adquisitiva fins al punt d'haver de demanar per poder menjar.
I això que actualment el paternalisme no està ben vist. Si més no en aparença. Perquè en el fons, actuar lliurement comporta una certa responsabilitat respecte a les conseqüències dels nostres actes. I la por de no fer les coses bé. Així ha passat en molts llocs amb la COVID-19, en què una bona part de les societats benestants ha reclamat des del principi l'adopció de mesures de protecció tan dràstiques com calgués. Fins i tot menystenint l'absència de proves sobre la possible eficàcia de tals mesures. Confiant que com més dures –o més espectaculars– fossin, més útils resultarien per prevenir la propagació i, particularment, l'eventualitat d'emmalaltir ells mateixos. És clar que l'espectacularitat de les mesures protectores té un efecte ansiolític no gens menyspreable. Sense tenir en compte que, amb independència de l'efecte preventiu realment assolit, aquestes mesures comporten conseqüències negatives per a molta gent, tot i que es tracti de col·lectius que no tenen gaire consciència dels perills ni, sobretot, gaire capacitat de fer sentir la seva veu.
Perquè per a la gent que té poder de reclamar, entre la qual també hi ha persones que s'adonen que no és just ni realista suposar que som realment responsables de tot el que s'esdevé a la nostra vida, el paternalisme, en alguna mesura, estaria justificat. Només podem controlar una part de la nostra existència. I no gaire gran. Molts dels determinants de les nostres vides, i particularment de la nostra salut, són de naturalesa col·lectiva i per tant només sensibles indirectament a alguna influència nostra com a individus. Per exemple escollint els nostres representants polítics o controlant les seves actuacions.
No es pot negar, doncs, que el paternalisme o, si voleu, el maternalisme, té algunes justificacions. D'entrada, en els casos en què no se'ns poden demanar responsabilitats, com ara en la infantesa abans d'arribar a la majoria d'edat o si patim alguna circumstància que ens incapacita. Però també quan som adults, com ens recordava el professor Macario Alemany a la trobada anual d'Ètica i Salut Pública de SESPAS amb la Fundació Grifols(1): "En el lenguaje ordinario, (...) el calificativo «paternalista» se usa de modo peyorativo; porque aludiría a una práctica injustificable, arrogante, pretendidamente benevolente pero fuera de lugar por irrespetuosa con la autonomía. No ocurre lo mismo en algunos contextos especializados donde la idea de un «paternalismo justificado» es vista como exigencia de una concepción de la racionalidad que toma en consideración a los seres humanos tal y como son." I segueix: "No basta con obtener cualquier consentimiento del paciente, sino que requerimos un consentimiento válido («suficientemente informado»). Igualmente, en el plano colectivo, la pura aplicación de la regla de la mayoría es una forma degradada de democracia; una demagogia sin valor moral. Pero el paternalismo justificado no niega el valor de la autonomía individual o colectiva."
Un paternalisme justificat, com ell mateix el denomina. Certament no tots els paternalismes –o el que entenem com a tals– són equivalents. Ni tan sols pel que fa als seus veritables propòsits. Malgrat que quan s'apliquen sempre es digui que és per protegir el bé comú i, de vegades, el bé personal de qui no sap ben bé què és el que més li convé.
Tot això ve a tomb d'una revisió recent sobre l'impacte del paternalisme en les polítiques davant la COVID-19(2). Una indagació bibliogràfica no exhaustiva, atesa la voluntat dels autors d'influir tan aviat com sigui possible en les decisions polítiques, mostra els insistents requeriments continuats que, des de la sanitat, reben els governants per modificar els comportaments de la ciutadania sobre el joc, l'alcohol, el tabac, l'alimentació, etc. I encara més peremptoris quan imposen estats d'alarma, confinaments perimetrals o l'obligació d'estar-se a casa. Mesures justificades per la conveniència d'alentir la propagació de la infecció i que, inevitablement, interfereixen en la llibertat de persones i grups.
Precisament per això cal valorar si aquestes restriccions són pertinents i proporcionades per assolir els propòsits sanitaris explicitats. I la veritat és que, amb les dades disponibles actualment, no queda prou clar que l’opció paternalista sigui la millor. Potser seria més adequat denominar-la autoritària que paternalista, atesa la qualitat coactiva de la decisió, judici que inevitablement resulta modulat per la influència ideològica dels valors de qui l’emet(3). Si prefereix –o això manifesta– morir dempeus que viure de genolls. O, a l’altre extrem, prefereix aprofitar l'impuls que, sovint des del camp de la salut pública, volen donar per tal de facilitar la decisió més saludable, amagant el saler als restaurants o fent més confortables les escales que els ascensors, es tracta de paternalisme justificat o no?(4)
Bibliografia
- Alemany M. Diez argumentos a favor del paternalismo en salud pública. En: Puyol A, Segura A (coord.) Ética y promoción de la salud. Libertad-paternalismo. Encuentro anual SESPAS. Barcelona: SESPAS/Fundación Grifols,2019: 16-29.
- Fadel N. The impact on (sic) paternalism on Covid-19 policies. Academy letters preprint, 2021.
- Nour Fadel. Químico. Laboratorio de Toxicología Clínica y Ambiental. Facultad de Medicina. Universidad de Sohag. Egipto.
- Thaler R, Cass Sunstein C. Un pequeño empujón. Barcelona: Taurus, 2019. El original es The nudge, editado por Yale University Press
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada