dilluns, 13 de juliol de 2015

Decisió clínica compartida: les lliçons del Dr. Montori



Si volen entendre què és la decisió clínica compartida i disposen de 16 minuts, no ho dubtin, punxin aquesta entrevista de la Dra. Selma Mohammed al Dr. Víctor Montori. Hi trobaran les essències.




Molt sovint els pacients han de decidir entre dues o més opcions per fer front a un procés clínic, o senzillament per triar entre prendre estatines o no fer-ho. Llavors ve el moment aquell de "Doctor, si fos la seva mare vostè què faria?". I, en aquest punt, el metge se sent autoritzat per adoptar l'actitud paternal que el pacient li reclama. Per aquest motiu em sembla trascendent destacar algunes de les lliçons del Dr. Montori.


L'entrevista mèdica és un assumpte entre experts

El metge és un expert sobre els pros i contres de les opcions clíniques, mentre que el pacient és un expert sobre la seva pròpia manera de veure les coses. Si els dos actors es reconeixen l'experiència respectiva, llavors només han de cercar un entorn de conversa que sigui prou productiu com per generar una solució raonable entre l'evidència científica i els valors del pacient.

Totes les persones estan capacitades per compartir decisions

Hi ha un corrent, afirma el Dr. Montori, que pensa que els candidats a la decisió clínica compartida són les persones de nivell socioeconòmic alt, però això és només un mite. Segons la seva experiència, l'actitud del metge és, moltes vegades, la clau per implicar, fins i tot indigents, a un procés que, si es fa bé, acabarà ajustant l'actuació mèdica a la manera com les persones viuen.

La decisió clínica compartida no és només per a patologies greus

La decisió clínica compartida hauria d'afectar a tota l'activitat mèdica, des de la preventiva (l'exemple de la idoneïtat de prendre estatines és un dels més coneguts, veure post de 4/10/13) a la terapèutica complexa o al final de vida. L'èxit rau només en una qüestió de saber crear el clima afavoridor i de desenvolupar els instruments de suport que siguin apropiats al tema tractat i a l'entorn específic.

L'empatia i els materials de suport

El metge ha de ser empàtic per captar la manera diferent de viure la malaltia que té cada persona. L'empatia és, doncs, un element necessari, però no suficient, perquè a més cal saber ser eficaços, i per això existeixen molts materials, sobretot a la xarxa que, amb major o menor fortuna, informen a les persones sobre tota mena de patologies, però com que el procés de decisió clínica compartida va més enllà, els instruments informatius han de ser útils per donar suport al diàleg productiu entre els dos experts.

No tenim temps

Segons l'experiència de l'equip del Dr. Montori, de més de deu anys d'elaboració de materials de suport a la decisió clínica compartida, aquests instruments estan demostrant que implicar el pacient pot comportar un afegit de dos o tres minuts a la consulta "paternalista" estàndard. Algú pensarà que això pot ser com una nova burocràcia afegida al consultori, però no s'ho creguin: la decisió clínica compartida és el futur de la medicina. 

Per acabar, un exemple

El Dr. Montori explica al video un exemple d'una entrevista mèdica: "Mr Jones, li hem trobat el LDL colesterol a 101 mg/dL i segons les guies de pràctica clínica hauria de tenir-lo a 100. Per aquest motiu li prescriuré una medicina per abaixar-lo i ens veiem d'aquí a tres mesos per confirmar si el medicament li ha fet efecte". En aquesta circumstància, el pacient només pot contestar: "El que vostè digui, doctor, vostè és el que en sap". Llavors Mr Jones prendrà les pastilles i tornarà al metge al cap de tres mesos, després d'haver-se fet una nova anàlisi de control. Si, per exemple, el colesterol ha baixat, el pacient pensarà que s'ha beneficiat del medicament. Però, la pregunta és: ¿la reducció del risc de patir un problema vascular que li ofereix aquell fàrmac és proporcionada al risc d'haver-lo de prendre per sempre més? Montori afirma que ara disposem de materials sobre riscos, com el que ell mateix mostra al video, perquè les persones puguin decidir prendre la medicació des d'una perspectiva més àmplia que no pas una simple xifra de laboratori.

En resum, a la decisió clínica compartida hi ha dos experts (el metge hi posa la tècnica i el pacient hi posa la vida) que elaboren el pla terapèutic personalitzat, en un diàleg de cerca de les actuacions més adequades.


Jordi Varela
Editor