divendres, 10 de juliol de 2015

Sobrediagnòstic? El meu metge no me n'ha parlat mai




En un estudi publicat a Health Affairs (Ong, 2015), s'estima que als Estats Units, cada any, es sobrediagnostiquen 20.000 dones de càncer de mama. Sense menystenir el valor de la prevenció secundària, ara ja hi ha programes preventius amb prou recorregut com per disposar d'estimacions rigoroses sobre els efectes secundaris que porten implícits, d'entre els que destaca el risc de sobrediagnòstic.

El tweet de l'escriptora Martine Ehrenclou se centra en les carències comunicatives del fenomen, ja que si punxen el link veuran com un estudi australià ha desvetllat que només un 10% de les dones que van seguir un programa de cribatge de càncer de mama van ser advertides pels seus metges del risc de sobrediagnòstic. Crec que aquest tweet es oportú per reivindicar la responsabilitat que tenen els clínics de parlar amb els seus pacients dels pros i contres de la petició de proves diagnòstiques, sobretot de les preventives.

L'assumpte de fons és que, en un ambient d'exhacerbació de la prevenció, parlar de sobrediagnòstic és contraproduent. Va contra la cultura mèdica del "quina sort que ho hem agafat a temps", i contra la cultura popular del "quant abans millor". 

Amb tot el respecte cap als valors de la prevenció secundària, que els té, la pregunta és: Com pot ser que quan algú compra ibuprofè rep un prospecte on se l'avisa, amb profusió de detalls, de les bondats i dels efectes indesitjables del producte, i en canvi els/les candidats/es a la prevenció només són guiats per les excel·lències de l'acció?



Jordi Varela
Editor