L’assistent clínic, un nou pas cap a una atenció més centrada en el pacient

Anna Sant
Andante presto

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya va presentar, el mes de setembre passat, el nou Pla d’enfortiment i transformació de l’atenció primària amb l’objectiu principal de donar resposta a una reivindicació històrica de manca de professionals, recursos tecnològics i altres necessitats urgents per atendre una població cada cop més envellida i, per tant, sanitàriament complexa. 

El pla té com a objectius principals la millora de l’accessibilitat, la desburocratització i  resolució més eficient dels processos, una adequada atenció de la cronicitat, una reorganització de funcions i la incorporació de nous perfils professionals; en definitiva, la implementació d’un nou model assistencial. Res de nou per a l’atenció primària –de fet, el pla sorgeix de les demandes del territori–, que fa anys que dona voltes a diferents solucions i plans d’acció que, per diversos motius que ara no cal analitzar, no han tingut l’èxit d’implementació esperat. 

La intenció del pla és posicionar l’atenció primària com a referent i peça clau del nostre sistema de salut, però haurem d'estar atents al decurs d’una operativa gens fàcil que no només implica una important injecció de recursos (siguin o no suficients), sinó sobretot un canvi cultural urgent. A més, aquesta transformació ‒no ens enganyem‒, l’haurem de dur a terme amb uns equips esgotats, “cremats” i psicològicament debilitats pels efectes de la pandèmia i de la gestió d’aquesta, que en molts casos ha mostrat aspectes clarament millorables.

Els nous perfils professionals a l’atenció primària

A banda dels nous perfils COVID (gestors COVID, referents escolars COVID, equips de cribratge) i la incorporació de nous treballadors socials, nutricionistes, especialistes en salut mental i altres, el pla se centra en la incorporació de tres perfils clau: els administratius assistencials, que han de donar suport a l’usuari centrant-se en una gestió eficient de la demanda a través de la programació per motius; els tècnics en cures auxiliars d’infermeria (TCAI), que tenen com a principal funció donar suport al personal d'infermeria en el seguiment de pacients i en la promoció de la salut, i els anomenats assistents clínics o assistents d’equip, que s’erigeixen com a suport dels metges i de les infermeres per descarregar-los de feines administratives per tal que aquests professionals puguin centrar-se en les funcions per a les quals s’han preparat: la prevenció, el diagnòstic i el tractament de malalties.

L’objectiu final de les noves incorporacions és aconseguir una combinació adequada de treballadors sanitaris amb habilitats adequades per respondre a les necessitats cada cop més canviants dels pacients. En definitiva, que cada professional pugui dedicar-se a maximitzar el seu valor afegit (top-of-license practice). 

A mesura que reviso literatura sobre el nou perfil d’assistent clínic, no deixo de pensar que estem perdent una oportunitat d’or enfocant aquest perfil com a “assistent dels clínics” i no com a “assistent del pacient”. Sembla mentida, però encara que es tracti d’una qüestió de terminologia, és important que, si realment volem fixar les bases per a una assistència centrada en el pacient, comencem a canviar una mica el concepte.

Actualment, l’assistent clínic ja s’ha implementat en alguns centres. Concretament, l’Hospital Sant Joan de Déu ha endegat una prova pilot a les àrees d’oncologia, cirurgia general, cirurgia ortopèdica i traumatologia que ha donat resultats molts positius de satisfacció tant dels professionals com dels pacients. L’assistent clínic que, com a figura de suport a metges i infermeres, després de la visita es dedica a la gestió administrativa per programar visites, analítiques i altres gestions sota protocol clínic, resol dubtes del pacient i esdevé el seu referent durant tot el procés assistencial.

És evident que aquest perfil descarrega metges i infermeres de totes les tasques administratives associades a la gestió i cura del pacient, però crec que seria bo plantejar aquesta figura des d’una perspectiva de suport al pacient. La d'aquell professional que s’assegura que el pacient té tot el que necessita en termes de tràmits relacionats amb el procés assistencial, però també que entén bé el que li han explicat els metges i les infermeres i, sobretot, té clars els objectius terapèutics del seu tractament ‒sembla mentida, però molt més sovint del que ens pensem, el pacient no sap del cert què és el que estem intentant assolir amb les instruccions que li donem.

Ara és un bon moment per reflexionar activament sobre una figura que no és nova, que fa anys que existeix en altres països i que, tot i no estar del tot estandarditzada a Europa, atès que hi ha moltes diferències pel que fa a reemborsament (com es reemborsen les visites, si associades a la visita del metge o com un altre acte assistencial), formació, nivell salarial, tasques que porta a terme, etc., d’acord amb la legislació de cada país, ha anat agafant força els últims anys.

Fa dos anys i mig vaig incloure en un article d’aquest blog, Més temps per generar converses de qualitat amb els pacients?, la descripció de la figura del medical assistant dels Estats Units, país que per cert va fer una projecció del creixement d’aquests professionals en el període 2019-29 del 19%, xifra superior al creixement previst per als altres perfils sanitaris segons l'U.S. Bureau of Labor Statistics.

El medical assistant, segons l'American Medical Association, veu el pacient:

• Abans de la consulta amb el metge per definir el motiu de la visita i establir prioritats, preparar els possibles dubtes que puguin sorgir, conciliar la medicació, revisar al·lèrgies, actualitzar screenings, fer seguiment dels símptomes de cronicitat, donar pautes d’autocura i prevenció... 
• Després de la visita amb el metge per programar i gestionar tots els tràmits administratius que es derivin de la visita com ara l’actualització del pla de medicació i la programació de noves visites i analítiques, fomentar el coneixement de les noves eines no presencials per part del pacient, lliurar-li materials de suport, explicitar-li dades de contacte per si li sorgeix algun dubte, així com resoldre tot allò que el pacient no ha entès a la consulta amb el professional. 

Aquesta seria clarament una figura de "preparador sanitari", terme ja utilitzat en alguns països i que m’agrada especialment.

És cert que aquest plantejament suposa una reorganització de processos i que encara hi ha molta reticència davant el fet que l’assistent clínic complementi amb més feina l'assistència en comptes d'assumir la feina administrativa de metges i infermeres. Però s’imaginen un professional que digui al pacient que té com a funció ajudar-lo a detectar les seves prioritats de salut, assegurar-se que està entenent tot el que els diferents professionals de l’atenció primària li estan explicant i ajudar-lo en tots els tràmits que pugui necessitar? Potser és massa demanar, però si canviem el concepte d'“assistent clínic” pel d'“assistent del pacient” potser podrem començar a enfocar-nos cap aquí.