Assumir la incertesa augmenta la credibilitat

Andreu Segura

Chomel

Stephen Savage. The New York Times. 7 d'abril de 2020.

No és estrany escoltar queixes de la gent sobre la poca claredat d'algunes de les mesures preventives recomanades per evitar la transmissió del virus de la pandèmia, queixes fins i tot provinents de professionals de la sanitat. De vegades són vituperis dedicats a suposades contradiccions, d'altres denúncies sobre hipotètiques imprecisions i, en general, lamentacions sobre ambigüitats si més no aparents. En resum, requeriments d'una seguretat tan rotunda com sigui possible, cosa que suggereix rebuig a ambigüitats, dubtes i incerteses. Situacions que ens provoquen neguit i inquietud. Incomoditats que potser reflecteixin una predisposició ancestral a eludir allò que ens fa vacil·lar, potser perquè en la prehistòria trigar massa a decidir-se s'associava a una elevada probabilitat d'acabar devorat per algun depredador. 

Però malgrat tots els esforços que s'han dedicat a anar revelant les incògnites que caracteritzen aquesta pandèmia, persisteixen una multitud d'interrogants, de manera que la incertesa, i fins i tot la confusió, encara dominen el panorama. I malgrat que anem limitant gradualment la ignorància, al ritme que requereix contrastar les explicacions aportades pel coneixement científic, és versemblant suposar que una comprensió total queda fora del nostre abast. El que alguns anomenen "incertesa radical".(1)

Això ens porta a pensar que potser allò que en el Paleolític era desitjable, atès que permetia als més temeraris sobreviure (i reproduir-se) fins i tot si les seves decisions eren inadequades, perquè en general no decidir-se era pitjor,(2) potser no ho és tant en les nostres circumstàncies ja que dubtar té alguns avantatges, entre els quals destaca no donar per bones explicacions errònies o, almenys, millorables. No només aquests avantatges, com ens recorda Victòria Camps en el seu Elogio de la duda.(3) 

És per això que convé assumir la ignorància i la incertesa i, sobretot, saber gestionar-les en el nostre profit. Tractant de revelar el desconeixement, però sense avergonyir-nos-en ni dissimular-lo, perquè negant la ignorància és molt més difícil superar-la. I admetent que potser mai aconseguirem entendre-ho tot... de gairebé res. La qual cosa no ens hauria de portar a la resignació ‒que no deixa de ser rendició‒, sinó més aviat a vetllar perquè la nostra reacció davant el desconegut no ens perjudiqui o, el que és el mateix, que el remei no sigui pitjor que la malaltia, com s'esdevé amb algunes de les mesures preventives actuals. De vegades perquè són desproporcionades i d'altres perquè no es porten a terme adequadament, sigui perquè són una pràctica incorrecta i sovint també inapropiada, com si es tractés de talismans o amulets, o perquè no sempre les adoptem amb prou sensatesa i sentit comú. 

Limitacions que fan més difícil conviure amb la pandèmia i que, si més no en part, es podrien superar mitjançant una gestió convenient de la incertesa. Però els dubtes ens desassosseguen i, cosa encara més important, reconèixer que els experimentem ‒igual que admetre la ignorància‒ mereix habitualment el retret, si no el menyspreu, dels col·legues. Reclamar a les nostres autoritats legítimes i als experts que reconeguin directament el que no saben i el que no tenen clar potser és demanar-los massa. 

Tot i que un article(4) publicat recentment a JAMA obre la porta a aquesta possibilitat, perquè en una enquesta a una mostra representativa de 3.182 persones residents a Alemanya i majors de 18 anys, que ha obtingut més del 70% de respostes vàlides, la majoria manifesta que prefereix que s'assumeixin les incerteses en la comunicació sobre la pandèmia de COVID-19.

Per als que es van reconèixer particularment escèptics sobre la idoneïtat de les mesures governamentals de contenció, una comunicació que no amagui la incertesa els resulta, si més no en intenció, més motivadora. Uns resultats que han sorprès els investigadors ja que la impressió més estesa és que reconèixer públicament la incertesa augmenta la incomoditat i disminueix el compliment de les recomanacions consegüents. Encara que aquesta impressió potser reflecteix més la inquietud dels comunicadors, de les autoritats i dels experts que la del públic en general. 

Bibliografía

1- Kay J, King M. Radical Uncertainty . Decision-making for an unknowable future. London: The Bridge Street Press, 2020. 

2- Però que una actitud temerària fos menys dolenta que una actitud pusil·lànime al Paleolític no significa que avui ho continuï sent, almenys en el món privilegiat que és el nostre. Només cal tenir en compte que, a la prehistòria, els que eren resistents a la insulina sobrevivien millor a la precarietat alimentària, que a més exigia esforços físics notoris, mentre que l'accessibilitat actual als aliments ‒tot i que encara estranya a una part de la humanitat‒ comporta que la resistència a la insulina sigui un desavantatge per a la nostra salut.

3- Camps V. Elogio de la duda. Barcelona: Arpa, 2016.

4- Wegwarth O, Wagner GG, Spies C, Hertwig R. Assessment of German public attitudes toward health communications with varying degrees of scientific uncertainty regarding COVID-19. JAMA 2020; 3(12):e2032335. doi:10.1001/jamanetworkopen.2020.32335.