Per atendre els pacients complexos a la comunitat cal un canvi radical

Jordi Varela

Editor

La pandèmia ha posat de relleu la necessitat de protegir, encara més si cal, les persones que pateixen complexitats clíniques i algunes d'elles, a més, dificultats familiars, econòmiques o socials. Per aquest motiu, alguns centres d'atenció primària han creat equips d'infermeres per atendre de manera més proactiva els pacients més vulnerables. Aquests grups d'infermeres han pres la iniciativa i ara organitzen les seves tasques, la majoria domiciliàries, de manera força autònoma, d'acord amb un equilibri entre longitudinalitat, coordinació i efectivitat. L'històric binomi metge-infermera de l'atenció primària, doncs, comença a mostrar escletxes que donen pas a models organitzatius avançats amb més competències infermeres. 

Estan preparades les infermeres d'atenció primària per fer un buurtzorg?

Buurtzorg, el model neerlandès d'infermeria comunitària, molt comentat en aquest blog, parteix de la idea que, per atendre de manera eficient persones amb necessitats socials i sanitàries complexes a domicili, el millor que es pot fer és donar a les infermeres un grau d'autonomia prou alt com perquè siguin capaces de responsabilitzar-se del global del pla individualitzat de cada persona que atenen. Per tant, tot indicaria que les infermeres d'alguns equips d'atenció primària del nostre país estan a un pas de fer un buurtzorg, però donada la radicalitat del model neerlandès, ¿seria viable? El més probable és que no, però per donar un cop de mà a les infermeres innovadores, crec convenient prestar atenció al que diu Paul Jansen en un post a Corporate Rebels, en el qual ha analitzat les dificultats (i els reptes) d'implantar buurtzorg al Regne Unit.

Les lliçons apreses dels buurtzorgs britànics

Paul Jansen afirma que, en l'intent d'implantar el model neerlandès al Regne Unit, les infermeres innovadores han hagut d'afrontar quatre reptes, que estan sent molt complicats de superar en un entorn tan rígid com el del NHS:

1. Els models poden inspirar, com és el cas, però si es copien sense més, el procés no aconsegueix ser genuí i molts professionals acaben estan més pendents de la pèrdua de l'statu quo que del nou model.
2. Canviar el lideratge tradicionalment controlador del NHS pel coaching buurtzorgià crea desassossec en algunes professionals.
3. Les interaccions amb l'organització "mare" (el NHS) poden ser tòxiques, especialment pels greuges comparatius. 
4. Els buurtzorgs es generen a nivell local i són difícilment escalables en un entorn fortament burocràtic, la qual cosa dona ales als seus detractors.

Com aconseguir superar les barreres?

Llegint l'analista de Corporate Rebels, m'ha vingut al cap la faula dels pingüins de John Kotter, la recorden? Quan els pingüins, després d'un procés complex i tens, decideixen abandonar l'iceberg en el que han viscut des de temps ancestrals i n'exploren un de nou, tota la colònia acaba fent el salt. A l'iceberg vell no hi deixen ningú. La faula de Kotter ens adverteix que a l'atenció primària no hi haurien de conviure models organitzatius del segle passat, més individualistes, amb altres del segle actual, més multidisciplinaris i, per tant, més adaptats a l'atenció dels pacients complexos en l'entorn comunitari. 

Paul Jansen, a l'estil Kotter, diu que si es vol fer un buurtzorg tot el sistema ha de fer un canvi radical. El repte d'atendre les persones malaltes, grans i fràgils en el seu propi entorn comunitari és massa gros com per anar provant petits invents (recordin també la recerca de Sara Kreindler al respecte). Per aquest motiu, m'he atrevit a prendre nota de quatre recomanacions que sorgeixen del post de Jansen.

1. Encara que es comenci en formats petits, els sistemes sanitaris han de tenir clar que l'empoderament de les infermeres per gestionar autònomament els plans individualitzats de les persones dependents, és un canvi que transformarà el sistema sanitari i social.
2. Per començar els projectes, s'han de crear espais segurs (i protegits) on es pugui innovar, aprendre i evolucionar amb solucions pròpies. Cal, doncs, confiar en els equips més innovadors, tenir paciència i oferir-los els recursos imprescindibles, en la confiança d'obtenir resultats a mig i llarg termini.
3. Les spin-offs buurtzorgianes que sorgeixin d'aquest procés no han de copiar necessàriament un model estereotipat, sinó que han d'organitzar-se pensant en les capacitats de cadascuna de les professionals de l'equip i en la calidesa i l'efectivitat dels seus serveis.
4. Aquests grups nous han d'aconseguir un clima intern que els permeti aprendre amb tècniques de prova-error.

Malgrat l'eufòria inicial, el model buurtzorg dona mostres d'estar encallat en un NHS massa burocràtic i controlador, deixant clar que oferir competència plena a grups d'infermeres per gestionar els plans individualitzats de persones dependents, no és una qüestió de quatre proves pilot, sinó que és un moviment que, tard o d'hora, acabarà canviant tot el sistema. 

Després d'una primera pregunta imprescindible sobre si les infermeres d'atenció primària del nostre país estan preparades per fer un buurtzorg, al llarg de l'article ha anat emergint una altra qüestió que probablement és prèvia: ¿el nostre sistema sanitari està disposat a fer el pas cap a uns serveis domiciliaris més càlids, més integrats i més efectius?