Cuidar les que cuiden

Alba Brugués
La dolce vita

Banc d'Imatges Infermeres: Ariadna Creus i Àngel Garcia

Durant l'any 2020 s’ha fet encara més evident allò que les societats científiques, els col·legis professionals i altres entitats infermeres fa anys que repeteixen incansablement: tenim un dels països amb les ràtios infermeres més baixes d’Europa, mentre que la societat, les famílies i les persones necessiten, cada vegada més, ser cuidades. 

L’envelliment generalitzat de la població, l’augment de l’esperança de vida, l’increment de persones que pateixen malalties cròniques, la creixent necessitat de programes orientats a l’autocura i a l’autonomia en la presa de decisions en termes de salut, més orientació a la prevenció de malalties i la promoció de la salut, l’elevat nombre d’infermeres que es jubilaran els propers anys, el dèficit estructural a causa de l’any que no es va graduar cap infermera a les universitats pel pas de diplomatura a grau i altres causes que tenim sobradament diagnosticades ens porten a la conclusió que falten infermeres. La situació de crisi sanitària ocasionada per la pandèmia de COVID-19 durant el 2020 ho ha fet encara més palès.

La formació de la professió infermera suposa una inversió de quatre anys per obtenir el grau i dos anys més per cursar una de les sis especialitats reconegudes. Això sense tenir en compte els màsters, postgraus i doctorats. Una infermera altament qualificada suposa una inversió de sis anys de formació abans no s’incorpori al món laboral en el cas de les especialitats. Si ens centrem en la situació actual, veiem que fem tard. Cal una aposta ferma i valenta per resoldre aquest dèficit. Tant a curt com a llarg termini. 

Algunes dades i propostes que hem de tenir en compte per pal·liar aquesta situació:

1. Crear més places per estudiar el grau d’infermeria a les universitats

Per incrementar les ràtios s’han de crear més places a les universitats i buscar l’equilibri entre les jubilacions, la ràtio d’infermeres per cada 1.000 habitants que es consideri adequada i el model de sistema de salut que es necessita ateses les característiques de la població actual i del futur.

Si aquesta mesura s’aplica el curs 2021-22, no obtindrem resultats fins d’aquí a quatre anys. Recordem que actualment la mitjana d’infermeres per cada 1.000 habitants de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) és de 9, mentre que la mitjana de les comunitats autònomes d’Espanya és de 5,51 i la de Catalunya de 6,09.

2. Recuperar infermeres que treballen en altres països d’Europa

Hi ha un nombre considerable d’infermeres que van marxar a treballar en altres països europeus en èpoques en què les condicions laborals eren molt precàries. Una part d’elles es podrien recuperar si se'ls oferissin contractes més atractius.

3. Estabilitzar llocs de treball i evitar contractes precaris

Fins a tenir un lloc de treball estable, amb un contracte raonablement atractiu, una infermera pot passar força anys de la seva vida laboral amb contractes de dies, setmanes o mesos, rotant per diversos serveis i àmbits assistencials. Els contractes precaris i el canvi constant de lloc de treball disminueixen la motivació i poden donar com a resultat un risc per a la persona atesa, a més d’abandonament de la professió. Si les professionals se senten ben tractades en l'àmbit laboral s'evita que fugin cap a altres professions i el resultat assistencial millora. Un informe publicat recentment sobre la situació de les infermeres al Regne Unit alerta també d’aquesta situació en un dels països més avançats en desenvolupament infermer.

4. Reconèixer la categoria professional d’especialista i augmentar les places per cursar especialitats infermeres

És important posar en valor les especialitats reconegudes i les experteses infermeres acreditades amb màsters i/o postgraus i correlacionar-les amb els llocs de treball. Això requereix crear la categoria professional d’especialista, augmentar les places per cursar les sis especialitats acreditades i iniciar l’especialitat de cures medicoquirúrgiques.

5. Potenciar el creixement professional i el desenvolupament de competències pròpies

És a dir, posar en valor i correlacionar el desenvolupament de les competències infermeres adquirides en el grau, en les especialitats i/o en els llocs de treball, com també potenciar la presa de decisions de les infermeres i l’autonomia professional.

Aquesta mesura s’ha d’acompanyar de la regulació de la prescripció infermera, la prescripció d’articles ortopèdics, la prescripció de baixes laborals, etc., entre altres eines que permetin completar els processos assistencials, a més d’adequar i regular la població assignada a la infermera familiar i comunitària.

6. Incorporar més professionals de suport 

Les infermeres han de poder compartir les tasques tècniques i/o burocràtiques amb tècnics de cures auxiliars d’infermeria (TCAI) i administratius sanitaris perquè el personal d'infermeria disposi de més temps per portar a terme les competències que li són pròpies.

La pandèmia ha plantejat un repte al sistema de salut per als propers anys: adequar l’oferta i la demanda d’infermeres de manera que s'ajusti a les ràtios i al model de cures que requereix una població amb necessitats canviants, a més de facilitar a les infermeres eines i oportunitats que els permetin desenvolupar al màxim les competències que adquireixen en la formació de grau i postgrau.