Coordinació, integració

Cadascun dels nivells assistencials del sistema s'ha fet fort en una determinada característica: a primària ha estat la funció de gatekeeper, als hospitals la jerarquització dels serveis mèdics i al sociosanitari l'oferta de llits post-aguts. I si mirem en què s'han traduït aquestes fortaleses, ens posaríem ràpidament d'acord que la primària ha aconseguit una actuació de proximitat i efectivitat en prevenció, els hospitals han obtingut uns nivells molt satisfactoris de resolució en patologies agudes i del sociosanitari ha estat molt ben rebuda la imprescindible descompressió que ha aportat al sistema.

Aquestes mateixes fortaleses, per cert molt celebrades, esdevenen rigideses quant emergeixen noves necessitats que d'alguna manera posen en qüestió l'statu quo. Malgrat això, els demostraré en 4 exemples com el sistema sanitari ha estat capaç de donar respostes imaginatives sense despentinar-se:

1. Els comitès de tumors dels hospitals van ser creats fa més de tres dècades per coordinar actuacions clíniques que ja començaven a ser complexes i, malgrat que desprès de la reunió del comitè cadascun dels facultatius se'n torna a treballar al seu corresponent servei mèdic, aquest instrument ha aportat un pèl d'ordre als processos clínics, i així és percebut pels implicats, inclosos els pacients.
2. Els programes de transferències de pacients complexos entre hospital i domicili són iniciatives de coordinació entre infermeres d'hospital i infermeres de primària. Cadascuna d'elles continua treballant al seu nivell assistencial, però ara tenen memoritzats els seus números de telèfon i els seus mails, i aquesta "petita" millora comunicativa està sent molt efectiva en la reducció de reingressos innecessaris.
3. L'actuació de l'atenció primària davant dels pacients amb diabetis tipus II és un exemple d'integració "unilateral". Quan aquest país va reformar l'atenció primària va decidir que la diabetis era pròpia del primer nivell i, per aquest motiu, per a aquesta patologia, la primària excepcionalment no actua de gatekeeper, sinó que desplega un equip fonamentat en l'actuació infermera sota el lema: "ens ocupem de tot". L'especialista, llunyà, només es fa servir per a casos complexos. Els resultats estan sent excel·lents.
4. Els programes d'atenció a la salut sexual i reproductiva són un exemple d'integració organitzativa que ha agrupat sota el mateix paraigua els anomenats centres de planificació familiar, els especialistes "de cupo" i els serveis de Ginecologia i Obstetrícia dels hospitals. Molts d'aquests programes han sabut aprofitar aquesta integració "des de dalt" per millorar processos "per baix", però no en tots els casos s'està reeixint.

La coordinació sempre és bona, i eficient, ja que amb els mateixos recursos s'acostumen a millorar resultats. La integració, en canvi, és més complexa; requereix lideratge i unificació de recursos, però, malauradament, això no sempre és sinònim d'èxit, almenys si no es tenen ben definits els objectius de la integració, però d'això ja en parlaré el proper dilluns 30 de desembre.