dilluns, 30 de desembre de 2013

Alineació d'objectius assistencials

En el post de la setmana passada els mostrava les bondats de la coordinació i les dificultats de la integració, sempre, esclar, en el plànol dels models organitzatius. Ara crec, però, que convindria entrar en un altre nivell més intern, el del procés clínic, i per això vull destacar que, al marge de models, l'alineació d'objectius assistencials és el pas clau per millorar resultats clínics. I per il·lustrar què vull dir he pensat en un exemple. Imaginin-se que un metge d'urgències atén una persona que s'ofega i, com no pot ser d'una altra manera, el seu objectiu ha de ser reduir el problema clínic i afavorir que el pacient recuperi la normalitat respiratòria quant abans millor, però si resulta que aquell pacient és un crònic complex, la qüestió serà que aquest metge, a més a més, hauria de tenir en compte que la seva acció s'ha d'inserir en el model wagnerià de la cronicitat: Quines són les circumstàncies d'aquest pacient? Viu sol? Quantes recaigudes està tenint darrerament? Hi ha un equip professional que s'ocupa d'ell de manera continuada? Puc contactar amb ells? De la resposta a aquestes preguntes dependrà que les actuacions que s'emprenguin, després dels diurètics i l'oxigen, siguin realment efectives i que el sistema en el seu conjunt sigui capaç de millorar la qualitat de vida d'aquella persona.

Per als que no estan avesats a la terminologia, i als conceptes de la cronicitat, permetin-me un breu recordatori del model "Chronic Care Model" atribuït a Edward Wagner, Director emèrit de MacColl Center for Health Care Innovation:

Vegi'n com el metge d'urgències (seguim amb el cas del malalt que hi va perquè s'ofega) hauria d'actuar en el marc d'un pla terapèutic individualitzat que hauria d'implicar els recursos que habitualment actuen a la comunitat, com els serveis socials i l'atenció primària de salut, però sobretot l'entorn més proper, la família i els cuidadors. També, entre tots els actors del pla terapèutic,  s'ha de tenir clar que l'objectiu més important és aconseguir que el pacient entengui la seva malaltia (self-management support), sàpiga prevenir les crisis i aprengui a manejar els símptomes i signes fins on sigui raonable.

Després d'aquesta llarga introducció, el nucli d'aquest post és explicar que hi ha dues maneres ben diferents d'avançar en l'alineació d'objectius:

Programes extraordinàriament protocolizats. Es tracta d'aquells que en diem "codis" i que realment estan molt protocolitzats en relació al que és habitual en el sector salut. Tots els professionals que, en un moment donat, atenen un pacient que duu el segell de codi ictus o de codi infart o d'un procés de donació d'òrgans amb trasplantament posterior, saben que es deuen a un pla d'acció molt ben pensat, també saben que estan obligats a fer les coses d'una determinada manera, al marge de l'empresa que els hi paga el sou o del model assistencial local. Aquests programes estan donant uns resultats tan extraordinàriament bons com poc replicables a altres patologies.

Plans terapèutics individualitzats (PTI). Per a la patologia que no és protocolitzable, que és la majoria, però que requereix molta coordinació de professionals diversos, el PTI és l'instrument cabdal, però perquè funciona de manera adequada, aquest PTI s'ha d'elaborar de manera conjunta en reunions d'equip multidisciplinar a les quals tothom que hagi de tenir alguna cosa a veure en el procés assistencial ha de poder dir la seva, per després complir la part que li pertoca.

L'alineació d'objectius assistencials és l'instrument bàsic per abordar els processos clínics de pacients complexos, però no s'oblidin que aquest és un element que requereix, com deia el Dr. Joan Espaulella, equips multidisciplinars ben liderats i cohesionats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada