dilluns, 18 de setembre del 2017

El monòleg del pacient








Quan les persones demanen hora per anar al metge és perquè tenen coses a dir, algunes, poques i precises, mentre que d'altres, moltes i imprecises. Sigui quin sigui el cas, després de la imprescindible primera pregunta: "En què el/la puc ajudar?", el metge ha de saber obrir un període per al pacient. És el seu torn. Treure-ho tot de dins el farà sentir millor i això, per si mateix, ajudarà a generar confiança.

Quan les persones parlen, escolta-les completament

La frase d'Ernest Hemingway, un cop passada a l'àmbit clínic, significa que els metges haurien d'atendre el monòleg del pacient amb la màxima atenció, evitant distreure's amb els avisos de la pantalla de l'ordinador o amb la multitud d'interrupcions que sovintegen en els consultoris. La medicina d'avui, però, no sembla disposada a seguir el consell de l'escriptor nordamericà. Diversos estudis demostren que els metges interrompen el monòleg del pacient durant el primer mig minut. Fins i tot, en una observació duta a terme en consultes de residents de medicina familiar, la mitjana observada va ser de 12 segons. En un altre estudi, aquest cop amb residents de medicina interna, es va detectar que només el 26% dels pacients havien aconseguit explicar completament els seus problemes sense interrupcions. Per acabar amb les dades, els ofereixo una altra informació procedent del llibre de Leana Wen i Joshua Kosowsky, "When doctors don't listen", que diu que en el 37% de les visites, els metges no s'acaben assabentant de l'autèntic motiu que ha dut el pacient a la consulta.

Escolta el pacient perquè t'està explicant el seu diagnòstic

Sir William Osler (1849-1919), l'autor de la frase, està considerat un dels grans metges del segle XIX. Osler va defensar la pràctica de la medicina humanista basada en una anamnesi feta a consciència. Des d'aquells temps ha plogut molt i alguns diran que escoltar els pacients (en profunditat) pot rebentar els escassos minuts que els cànons actuals els hi exigeixen. Amb Osler en el pensament, la Dra. Danielle Ofri, metge a Bellevue Hospital i professora a NYU School of Medicine, va fer un experiment al seu consultori. Va decidir que aquell dia seria el del monòleg lliure. No interrompria els pacients, i a veure què passava. El primer malalt va necessitar 37 segons per explicar, d'una tirada, quines eren les seves preocupacions, i el segon 32, però després va arribar una senyora gran, d'aquelles que li fa mal des de la punta del nas a la punta del dit gros del peu. D'acord amb l'experiment, la Dra. Ofri es va carregar de paciència, i quan la dona es prenia un respir, ella li va preguntar, amablement, "Alguna cosa més?" Quan finalment la malalta va haver acabat, va dir "Crec que això és tot el que li volia dir". La metgessa, escriu en el post, que tenia la percepció que allò havia durat, com a mínim, 8 ò 10 minuts, però en realitat el cronòmetre va marcar 4 minuts i 7 segons. Per passar de l'anècdota a l'estadística, un estudi suís (fet amb 335 pacients i 14 metges) va estimar que el temps mig del monòleg espontani dels pacients és de 92 segons.

Les persones amb dolor crònic acostumen a generar consultes molt insatisfactòries, perquè per una banda els metges no els aporten solucions i per l'altra se senten incompreses. En el cas anterior, la Dra. Ofri, després d'haver escoltat el relat complet de la pacient, per fi va poder treballar amb ella la llista de problemes que havien anat sorgint en el monòleg. Era llarga, explica la metgesa, però almenys era finita, i això va donar peu a una conversa, que, amb el clima creat pel llarg monòleg, va facilitar una priorització compartida sobre per on podrien anar avançant en un pla terapèutic raonable i ajustat a la realitat. La pacient, diu la Dra. Ofri, li va voler fer saber que se sentia més alleugerida perquè per fi havia pogut explicar-ho tot.

Els monòlegs dels pacients compleixen tres funcions: desangoixen, generen confiança i, escoltats atentament, desvetllen moltes claus per al diagnòstic i el tractament apropiat. Aquesta activitat hauria d'ocupar entre un 15% i un 20% dels habituals temps de les consultes de 7-10 minuts i, pel que es veu, podria aportar molt valor al treball clínic. La pregunta és: els metges estan preparats per assumir aquest repte?


Jordi Varela
Editor

1 comentari:

  1. Quina por!! S'ha de provar, segur que es molt cert...Es veritat que en els pacients hiperfrequentadors se'ns escapa quelcom, amb visites programades i amb escolta s'aconsegueix reconduir en molts casos les situacions. La longitudinalitat que s'ens demana a l'Atenció Primària es bàsica per conèixer el pacient i la seva família i situació. A vegades un canvi de professional de referència pot ser molt benificios.

    ResponElimina