Cal replantejar el que estem fent amb la pediatria a l’atenció primària?

A l’atenció primària comptem amb uns professionals excepcionalment preparats que són els pediatres. Aquests facultatius s’han format a l’atenció hospitalària, amb l’objectiu de donar resposta al nen malalt, i per això els ha calgut adquirir certes habilitats i competències pròpies d’aquesta especialitat. Molts pediatres han acabat treballant a l’atenció primària per diferentes motivacions, tot i tenir una formació eminentment hospitalària, i és que l’atenció primària en el nostre model sanitari (Real Decreto 137/1984, de 11 de enero, sobre estructuras básicas de salud) inclou el pediatre com un dels perfils professionals per abordar aspectes de salut en menors de 15 anys.

Si llegim el document de la Asociación Española de Pediatría de Atención Primaria, “Competencias pediátricas específicas de atención primaria” podem veure el detall del que s’espera d’un pediatre que desenvolupa les seves funcions a l’atenció primària. També podem consultar el que es descriu que cal seguir en el programa específic durant la seva formació especialitzada, i podem veure que hi ha una petita rotació per l’atenció primària que no tots els residents acaben fent.

Però el que veiem de forma majoritària a l’àrea pediàtrica a l’atenció primària no són nens malalts, veiem nens sans que en el seu procés normal de creixement cal acompanyar quan tenen un problema de vies aèries, un mal de panxa o bé un retard escolar perquè els seus progenitors s’han divorciat, per citar algunes circumstàncies. Els nens amb malalties importants i/o greus són seguits de forma molt majoritària a l’àmbit hospitalari, pels serveis específics que són més experts i que tenen, sense cap dubte, el coneixement i els mitjans per poder-ho fer amb més èxit. Tot això succeeix per un tema de prevalença, ja que afortunadament, nens malalts n’hi ha molt pocs.

Així que ja tenim el problema servit, d’una banda hi ha uns professionals molt ben formats a l’hospital que si acaben treballant només a l’atenció primària, amb el pas del temps perderan certes habilitats i competències, desenvolupant funcions que altres professionals (infermeres i metges de família) ja realitzen amb total garantia i seguretat competencial.

La realitat és que, fins i tot on s’està millor de ratios com és Barcelona ciutat, hi ha menys pediatres a l’atenció primària dels que es necessitarien, i que a mida que ens allunyem de les àrees metropolitanes, aquests professionals, no només són escassos a l’atenció primària, sinó que també trobem places vacants a molts hospitals comarcals.

Davant d’aquesta situació s’han plantejat diferents escenaris per resoldre el problema de la provisió de serveis pediàtrics a l’atenció primària,

1. No canviar el model actual i fomentar la formació de més especialistes en pediatria. A aquesta solució li caldria almenys 10 anys amb forts increments de places MIR de l’especialitat.
2. Concentrar als pediatres als serveis hospitalaris i facilitar la seva activitat extrahospitalària com a consultors dels metges de família i les infermeres que es farien càrrec de la cartera de serveis del primer nivell assistencial, que en un percentatge majoritari es basa en activitats preventives i patologia de baixa complexitat, ja que els nens que s’hi visiten són sans.
3. No canviar el model actual i deixar, com passa ara, que es busquin solucions ad hoc.

Si atenem a la màxima de que una tasca ha de ser realitzada majoritàriament per qui la sap fer, té els mitjans per fer-la i és més eficient, ens hauríem de decantar per un protagonisme infermer en la gestió del nen sa i en les demandes de baixa complexitat, amb el suport del metge de família per situacions més complicades i la mirada atenta del consultor pediatre per quan realment un infant emmalalteix.

La polèmica ja fa anys que està servida, no és nova. Fa dues dècades, en un equip semirural en el que vaig treballar, quan teníem dificultats a l’àrea pediàtrica, buscàvem un substitut per a la meva consulta i jo anava a atendre la consulta de pediatria… Valdria la pena buscar una solució de consens a un model que, a la vista del que succeeix, no podem donar resposta. Si mirem el que fan en altres païssos, el model que predomina és el dels metges de família i les infermeres de família atenent els més petits (sans) amb consultories regulars amb els pediatres de l’hospital.