Els reptes de la telemedicina

Telemedicine has potential to expand access to high-quality care and reduce costs, but it faces major threats. http://t.co/xnofXFQvV5

— NEJM (@NEJM) abril 30, 2015

En un article al NEJM, Jeremy Kahn, intensivista de la University of Pittsburgh, analitza els reptes de la telemedicina, entesa com l'assistència mèdica no presencial. Avui ja hi ha diversos camps en els quals la telemedicina està consolidada, com en el radiodiagnòstic o la dermatologia; però també n'hi ha d'altres que les experiències són prometedores, com els teleictus o de telecrítics, programes que responen a models que permeten que l'expertesa de certs especialistes pugui fer-se efectiva en hospitals remots que, d'altra manera, no podrien comptar amb els seus serveis. També hi comença a haver experiències de telemedicina entre metges de família i pacients, com les consultes asíncrones no presencials (el pacient, ja conegut presencialment, consulta via mail segur, i el diàleg mitjançant missatges escrits amb el metge s'enregistra a la història clínica), o bé consultes per videoconferència entre metges i pacients amb limitacions de mobilitat.

L'avenç de la telemedicina és imparable, com ho és tot el que fa referència a les tecnologies de la informació i la comunicació, però això no treu que, en un univers tan complex com el de la gestió clínica, convindria poder avaluar, almenys, dos aspectes: a) efectivitat clínica, per posar un exemple, s'hauria de poder saber si els pacients ingressats en unitats de crítics amb suport remot d'especialistes observen més o menys mortalitat (o complicacions) que els de les unitats desconnectades; i b) impacte en sobreactuació mèdica, com per exemple, el sobrediagnòstic del melanoma generat per la teledermatologia.



Jordi Varela

Editor