divendres, 15 de maig de 2015

La decisió clínica compartida i l'empatia





L'atenció centrada en el pacient és un tema que s'ha posat de moda entre directius i polítics -diu el Dr. Víctor Montori en el blog de Mayo Clinic, al qual ens porta el seu propi tweet-. La idea de donar rellevància a les opinions dels pacients és bona i oportuna, però el repte de la qüestió el trobem en el treball clínic. Posem per cas la pràctica de la decisió clínica compartida. Molts pacients no se senten còmodes quan el metge els diu que, amb la informació que se'ls facilita són ells, o elles, els que han de decidir si operar-se o prendre una actitud expectant, o bé si haurien de provar amb una nova línia de quimioteràpia o demanar hora per veure el pal·liatòleg. "Doctor vostè és el que ha estudiat, i no jo", o bé "Si fos la seva mare, vostè què faria?". Per altra banda també hi ha molts metges que no veuen bé les noves tendències d'implicar els pacients en les decisions terapèutiques. Molts creuen, honradament, que el pacient no té totes les dades, o que no té capacitat per comprendre-les.

El Dr. Montori diu que, modes a part, l'única manera de practicar la decisió clínica compartida és a través de l'empatia. El metge ha de ser capaç de crear el clima necessari perquè el pacient expressi quines són les seves pors envers el procés clínic, quines són les repercussions que pensa que l'afectaran a ell o als seus, i quines són les preguntes tècniques que necessita aclarir. Però per això cal que el metge sàpiga preguntar, i sobretot escoltar. 

Aprofito l'avinentesa per adjuntar dos videos del Dr. Víctor Montori sobre el tema. De fet es tracta d'una repetició, perquè ja els vaig incloure en un post anterior: "Com incorporar les preferències dels pacients a les GPC". Si tenen ocasió no se'ls perdin, i ja veuran que val la pena que hagi insistit en ells. En el primer el Dr. Montori explica les bases de la decisió clínica compartida, i en el segon fa una simulació de com ajudar a una pacient diabètica a prendre la decisió sobre quin antidiabètic es pot adequar millor a la seva personalitat.


La decisió clínica compartida no és una recepta, o la il·lusió d'un polític, és un procés humà que es construeix a partir del diàleg i la confiança. I si es dóna, ja veuran com el pacient més reaci acabarà triant, convençut que allò que ha decidit és el que més li convé, donades les seves circumstàncies i la seva manera de veure les coses.



Jordi Varela
Editor