“El nostre iceberg s’està fonent” és un faula que il·lustra molt bé que no és el mateix detectar problemes que tenir ganes d’arreglar-los. El Fred, un pingüí observador, s’adona que el seu iceberg s’està esquerdant, fet que serà catastròfic per a tota la colònia, la qual viu aliena al problema. L’autor, John Kotter, un guru de Harvard Business School, utilitza la faula per anar desgranant les 8 passes que qualsevol individu, en les circumstàncies de Fred, hauria de fer, si el que vol és salvar la colònia de pingüins:
1. Aconseguir que el col·lectiu percebi el sentit de la urgència que fins llavors només ell havia detectat.
2. Seleccionar un grup entusiasta de pingüins, respectat per la colònia, que es faci càrrec del procés que els ha de dur a la salvació.
3. Posar a treballar el grup entusiasta, al qual se li gira molta feina ja que ha d’analitzar la naturalesa i la gravetat del problema, ha de garbellar possibles solucions i n’ha de triar una.
4. El següent pas és el de socialitzar el projecte: explicar la solució triada al col·lectiu i donar-li l’oportunitat de debatre-la i fer-se-la seva.
5. A continuació el grup entusiasta ha de preveure quins seran els obstacles de l’operació per combatre’ls de la manera més eficient possible.
6. Tot seguit, cal pensar en alguna acció (en la línia apropiada) que pugui mostrar algun èxit ràpid, amb la finalitat d’augmentar la credibilitat del projecte.
7. Quan s’estigui a mig camí, s’ha d’evitar abraçar de manera precipitada el nou model, almenys fins que no sigui prou consistent.
8. Un cop assolit l'objectiu, s’ha d’enfortir l’experiència per evitar un retrocés, especialment al principi, quan els canvis són més vulnerables a les forces contràries.
La faula, evidentment, acaba bé. Els pingüins elaboren un bon projecte, malgrat les veus discordants, que els permet migrar a un nou iceberg més sòlid. La lliçó de Kotter consisteix en que el procés de canvi no només ha d’acabar bé, sinó que s’ha de fer prou bé com per anar sumant-hi adeptes. Els grups promotors dels canvis han de saber crear un sentiment col·lectiu d’il·lusió, cosa que fa que els projectes siguin més participats.
Imaginem que en Fred treballa en un equip d’atenció primària i s’adona que quan els seus pacients es fan grans acumulen, a més de xacres, la càrrega que els provoca un sistema sanitari massa fragmentat; o posem per cas que treballa en un servei d’urgències i observa, amb desgrat, que hi ha persones que hi van reiteradament per descompensacions de les seves patologies cròniques.
La fragmentació del sistema sanitari equival a les esquerdes de l’iceberg d’en Fred i, com que el problema és molt evident, els moviments favorables a la integració de serveis ja han assolit el primer pas de Kotter, és a dir, que hi hagi consciència del problema, tot i que crec que ho han fet parcialment, perquè ara per ara no hi ha sentit d’urgència. Els segon i tercer passos estan anant força bé, ja que arreu hi ha grups d'experts que no paren d’analitzar i proposar models.
El problema rau en el trajecte que hi ha entre el tercer i el quart pas, degut a que, segons Kotter, si s’opta per la integració, caldria abandonar la fragmentació i, per tant, això caldria explicar-ho bé als afectats, a més d'escoltar-los per ajustar els projectes, amb la clara intenció de fer pujar al carro quants més adeptes millor. El problema és que no hi ha voluntat real de canvi (manca sentit d'urgència), i d'aquesta manera totes les passes que venen a continuació són paper mullat.
Per integrar de debò, cal desfragmentar. No s’hi val a jugar a un món nou en el plànol teòric mentre que es va finançant la fragmentació. Quan els pingüins de Kotter decideixen migrar a un altre iceberg, abandonen el vell a la seva sort.
Jordi Varela
Editor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada