dilluns, 24 de setembre de 2018

Urgències hospitalàries: el camp de refugiats del sistema sanitari








@varelalaf
La societat compta amb grups poblacionals emergents amb necessitats socials i sanitàries difícils d’encaixar en el model d’oferta de serveis, i així veiem com moltes persones fràgils i vulnerables son recollides per les ambulàncies i van a raure a les urgències hospitalàries, les quals esdevenen un camp de refugiats, tal com li agrada anomenar-les a Sara Kreindler, cap de recerca d'innovació de sistemes de salut de la Universitat de Manitoba (Canadà). Amb la finalitat de posar ordre a aquests camps de refugiats de la sanitat, s’observen moltes iniciatives arreu: implantació de triatges, unitats d’observació, unitats geriàtriques, noves infermeres gestores de casos, infermeres entrenades en avaluació geriàtrica o unitats d'hospitalització a domicili, per posar només alguns exemples. Per ajudar-nos a analitzar un problema que no sabem com abordar, Sara Kreindler ha elaborat un estudi qualitatiu en el marc d’una regió del Canadà, del qual ha conclòs que les intervencions parcials que tenen per finalitat millorar la fluïdesa de l’atenció urgent als pacients complexos, mostren tres paradoxes:

1) Petits èxits no arreglen la fallada general del sistema
2) La teva innovació és la meva complicació
3) El teu ordre és el meu caos

La teoria de les portes

Moltes de les iniciatives parcials, especialment les que es promouen en l’àmbit comunitari, van a la cerca de grups de difícil maneig per intervenir-hi mitjançant metodologies d’integració de serveis i, per aquest motiu, han de ser molt restrictives en els seus criteris d’admissió, d’on neix l’axioma de Leutz (o quarta paradoxa): “la teva integració és la meva fragmentació”. Aquest axioma expressa el desconcert del sistema quan no hi ha concordança entre els criteris de les diferents portes, sobretot perquè molts pacients, arribats al punt de la complexitat, no responen a categoritzacions unívoques. El resultat és que els programes més lloats són els que seleccionen amb més rigor els pacients, mentre que els que han de fer de cotxe escombra, com les urgències hospitalàries, són els que tenen mes problemes de fluïdesa i funcionament. La contradicció dels projectes limitadament innovadors és que els que construeixen portes restrictives ho fan amb la confiança que els camps de refugiats, de portes generoses, atendran els pacients inclassificables, malgrat que els serveis d'urgències siguin llocs sempre desbordats, on és difícil donar respostes adequades ni proporcionades a les necessitats de cada persona.

Les tres paradoxes de Kreindler desaconsellen continuar amb els intents de reformar els sistemes des de dins i ens aboquen a dissenyar un nou model a partir de les necessitats de cada segment poblacional, de l’anàlisi de les trajectòries clíniques en la seva globalitat i de la gènesi d’equips professionals multidisciplinars que s’ocupin de manera integral de la gestió dels serveis sanitaris i socials ajustats a cada entorn i a cada persona.


Jordi Varela
Editor