Que em vegi el meu metge de tota la vida, si us plau

Si vostè és una lectora, és probable que sempre vagi a la mateixa perruqueria i segurament li agrada ser atesa pel “seu perruquer” de sempre. En cas de ser home, probablement també aprecia trobar una cara coneguda arreglant-li els cabells i evitar així haver d'explicar quina mena de tall desitja. Fins i tot és possible que en alguna ocasió hagi retardat uns dies la visita en assabentar-se que la persona que habitualment l'atén està gaudint d'uns merescuts dies de descans. I aquesta sensació també la deu haver experimentat possiblement amb professionals d'altres sectors. En general, ens agrada que els cabells, les ungles, el peix o la fruita ens els dispensi “la nostra” persona de confiança i no som capaços de canviar de botiga.

Amb aquest plantejament tan humà i tan lògic em sorprèn que un article recent publicat al British Medical Journal hagi assolit tanta transcendència fora de l'entorn sanitari. El treball demostra que els pacients que són seguits pel seu metge habitual presenten menys risc de mort. És la confirmació d'una cosa tan bàsica com que també tenim menys risc de trobar tomàquets verds a la nostra bossa d'anar a comprar si qui ens els ha servit és el fruiter de tota la vida, que sap que ens agraden madurs i no gaire grossos.

No em sorprenen els resultats de l'estudi i els que ens dediquem a això ja en coneixíem alguns de similars. El que sí que em preocupa és que una cosa tan raonable hagi fascinat l'opinió pública. És com si a hores d'ara ens meravelléssim amb les dades d'un estudi que ha demostrat que els pacients que no fumen tenen menys risc de patir càncer de pulmó. És raonable que un metge que coneix el seu pacient perquè ha conviscut durant anys amb el seu procés morbós sigui més àgil captant petits canvis en la seva simptomatologia i menyspreant el soroll que generen símptomes inconnexos o subjectius del malalt que en moltes ocasions només condueixen a proves innecessàries amb el risc de generar danys col·laterals (en medicina es coneix com iatrogènia el dany a la salut provocat per un acte mèdic).

Un dels problemes actuals més importants en el sistema sanitari és, precisament, el sobrediagnòstic i el consegüent sobretractament de processos l'evolució natural dels quals no hauria influït en la mortalitat del pacient. El terme sobrediagnòstic és conegut des de fa anys, però es va popularitzar el 2011 amb la publicació del llibre Overdiagnosed making people sick in the pursuit of health. Llibres així poden semblar un mica alarmistes o desmesurats per a la població general i hi ha qui, fins i tot, els planteja com un contuberni dels governs per mirar de frenar el consum sanitari, però la realitat és més cruel que la ficció. La sobreutilització del sistema sanitari comporta lògicament un augment dels errors mèdics per mera probabilitat atès que augmenta el nombre d'actuacions (tot i que també és més probable que s'incrementin pel fastigueig dels professionals davant una activitat fútil). Aquests errors mèdics ja són la tercera causa de mort als Estats Units després de l'infart de miocardi i el càncer i causen més defuncions que la suma de processos bronquials, suïcidis, accidents de trànsit i morts violentes. 

Conscients de tot això, institucions sanitàries i societats científiques han desenvolupat diferents iniciatives com ara Choosing Wisely, des d'on es fan recomanacions per evitar tractaments o proves diagnòstiques sense cap mena de valor en determinades situacions. 

És precisament en el si d'una atenció fragmentada per l'assistència a múltiples especialistes, situació molt freqüent en pacients grans amb patologia crònica, on es produeix la interacció d'un nombre més gran d'actors amb el consegüent risc d'augmentar el nombre de proves diagnòstiques i tractaments que de vegades tenen una utilitat clínica escassa. 

Ens continua sorprenent que aquells pacients el procés morbós dels quals és seguit pel seu metge de tota la vida tinguin menys risc de mort?


Enllaç al Blog Doctor Miralles