divendres, 21 de setembre de 2018

La meva UBA no funciona, però no me la toqueu, si us plau








Els països occidentals amb els sistemes sanitaris més eficaços i eficients disposen d'una atenció primària forta, que vertebra els serveis de salut al seu voltant promovent el treball en equip, multidisciplinari, facilitant la capacitat de gestió que es transfereix als equips mitjançant autonomia de gestió o gestió autònoma, de manera que aquesta, l'atenció primària, sigui la porta d'entrada al sistema, i oferint una àmplia cartera de serveis en aquest nivell.
Fotografia: @AP12causas

Però malgrat  que hi ha un consens internacional, sovint les polítiques i la planificació sanitàries no es mouen en aquest sentit i, en el nostre entorn, allò que és recomanable topa frontalment amb interessos diversos que n'impedeixen el desenvolupament adequat.


Passa una cosa semblant amb els diferents models organitzatius entre professionals d'un centre de salut. Tradicionalment, els equips d'atenció primària s'han organitzat en miniequips de treball anomenats col·loquialment amb l'acrònim UBA (unitat bàsica assistencial). Aquesta és una forma d'organització en què un metge i una infermera formen parella per prestar atenció a un grup de ciutadans del territori assignat, conegut com a "contingent". És a dir, un miniequip dins d'un equip que s'encarrega fonamentalment de "tenir cura" de les persones que té assignades i col·labora ocasionalment amb les altres UBA de l'equip d'atenció primària (EAP). Alguns defensen que la longitudinalitat de l'atenció primària es dona gràcies a l'UBA, però això no és així atès que el que garanteix la longitudinalitat és el treball en equip, perquè quan el professional referent no hi és (vacances, formació, malaltia…), l'equip ben coordinat és el que continua donant resposta a les necessitats del pacient.

Amb freqüència, les UBA han estat comparades amb els matrimonis, perquè amb freqüència les parelles entre facultatius i infermeres ho semblen (en l'àmbit professional) per l'estreta interrelació existent en el maneig dels pacients assignats compartits. I, com en tots els "matrimonis", algunes UBA funcionen i són molt felices fent la seva feina, però n'hi ha d'altres que no funcionen. En aquest punt, la gestió del conflicte és molt difícil i la reassignació d'una nova parella de treball és sovint molt complexa.

Des del punt de vista del treball en equip, l'UBA, malgrat ser la forma de treball favorita de molts professionals sanitaris dels EAP, és un mal mètode per fomentar-lo atès que afavoreix el treball individualitzat amb minipactes entre parells. I amb freqüència aquesta organització és la raó per la qual es parla d'"els meus" i "els seus", en comptes d'"els nostres" pacients, que és el que correspondria, atès que la unitat territorial assistencial és l'"equip" d'atenció primària, al qual per raons organitzatives i segons disponibilitat posteriorment s'assignen metge i infermera, com a professionals referents.

Hi ha altres models organitzatius, tot i que minoritaris, que s'han posat en marxa els darrers anys: UBA 3 o UBA ampliada (un metge, una infermera i un administratiu), UBA 7 o super-UBA (dos metges, tres infermeres i dos administratius), "tots amb tots" (no hi ha parelles de treball ni distribució de pacients amb diferents criteris entre metges i infermeres) per esmentar els aspectes més significatius. Sobre el paper, aquests últims models afavoreixen el treball en equip i ofereixen avantatges per a la gestió de conflictes entre professionals. Però, malgrat els avantatges, per a una gran majoria de professionals d'atenció primària l'UBA és la forma organitzativa preferida i se senten incòmodes quan han de treballar en entorns més col·lectius. No obstant això, no està demostrat que un model de treball sigui millor que un altre. El problema rau en el fet que al nostre medi no hi ha avaluacions (o no he sabut trobar-les) dels diferents models organitzatius.

El 1973, l'OMS definia que un equip de salut era una associació no jerarquitzada de persones de diferents disciplines professionals, però amb un objectiu comú que és el de proveir en qualsevol àmbit l'atenció de salut més integral possible als pacients i les famílies. El 1990, també l'OMS, defineix el treball en equip com l'acció  coordinada, desenvolupada per dues o més persones, concurrentment o de manera seqüencial. Generalment implica objectius comuns i respecte i consideració envers les funcions i els papers dels altres professionals. Suposa disposar dels recursos humans i materials adequats, relacions col·laboratives entre tots i confiança mútua, lideratge efectiu, comunicació honesta, oberta i sensible i disposició per avaluar-se. Així, un bon equip és sobretot aquell en  què cada membre comparteix de manera diàfana i honesta la seva experiència clínica i les dificultats, els errors i les solucions que va trobant en el dia a dia (F. Borrell Carrió. JANO 2001;1405:1240).


El treball en equip s'hauria de basar en les "5 C": 
  1. Complementarietat: cada membre domina una parcel·la determinada. Tots són necessaris per fer que la feina avanci. 
  2. Coordinació: el grup ha d'actuar de manera organitzada i coordinada. L'equip funciona com una maquinària amb diversos engranatges, i si n'hi ha un que falla, l'equip fracassa. 
  3. Comunicació: comunicació oberta entre tots els membres, essencial per poder coordinar les diferents actuacions individuals. 
  4. Confiança: cada persona confia en el benfer de la resta dels seus companys i accepta anteposar l'èxit de l'equip al lluïment personal propi. 
  5. Compromís: cada membre es compromet a aportar el millor d'ell mateix.


Treballar en equip, tant en atenció primària com en altres entorns, no és fàcil. Però no ens hauríem de rendir i hauríem d'afavorir models organitzatius que promoguessin la generositat entre professionals a l'hora de compartir i complementar-se. Sabem el que hem de fer i en alguns EAP ja s'ha fet el pas.