Com informar, persuadir i recordar perquè ens vacunem contra la COVID-19

Pedro Rey
Comportament saludable

@varelalaf

Després d'un any en què la lluita per controlar la transmissió de la COVID-19 ha marcat l'agenda, ara el debat se centra en com aconseguir que un percentatge suficient de població es vacuni per assolir l'anomenada “immunitat de grup” tan aviat com sigui possible. Òbviament, ara l'objectiu es dirigeix al costat de l'oferta: es tracta d'establir la seqüència en la qual diferents grups poblacionals s'han de vacunar (i amb quina vacuna cadascun) i assegurar-se que la priorització es compleix. També hem de resoldre com més aviat millor la manera d'eliminar les traves burocràtiques perquè les vacunes siguin més fàcilment accessibles, més operatives des del punt de vista logístic i puguin ser adquirides pels estats a un preu raonable. Tanmateix, no servirà de res resoldre el problema de l'oferta si no aconseguim alhora estimular la demanda perquè la taxa de vacunació efectiva sigui la màxima possible. Per a això és imprescindible entendre tant el comportament dels potencials subjectes que s'han de vacunar ‒guiats per les seves creences i percepcions sobre seguretat i risc i per biaixos cognitius‒ com de quina manera podem influir en aquest comportament per guiar-los en la direcció socialment desitjable que permeti reduir la incidència de la malaltia. 

A continuació enumero una sèrie de propostes per resoldre els tres problemes fonamentals relacionats amb la demanda d'una vacuna contra la COVID-19: la informació, la persuasió i la necessitat de recordar als individus que completin la seva vacunació, especialment amb vacunes que necessiten dues dosis espaiades en el temps. Aquests tres problemes estan relacionats, al seu torn, amb tres grups de població diferents: els que s'oposen a les vacunes, els que tenen reticències contra les vacunes i els que, fins i tot estant predisposats a vacunar-se, poden acabar no completant la seva vacunació.

1. Com informar sobre les vacunes i neutralitzar mites falsos

Espanya és un dels països europeus on el percentatge de població que simpatitza amb el moviment antivacunes és més baix. No obstant això, s'estima que aquest percentatge ha crescut els darrers anys fins a situar-se al voltant del 6%. Afortunadament, ni estem prop de les xifres de països com França (40% de simpatitzants antivacunes) ni el debat es troba tan polititzat com als Estats Units, on el percentatge de població disposada a vacunar-se va disminuir del 70% a l'abril de 2020 a prop del 50% en dates properes a les últimes eleccions. Tot i això, en aquests moments el percentatge de població espanyola que mostra dubtes davant una vacuna contra la COVID-19 se situa prop del 30%, segons enquestes recents, per la qual cosa fins i tot si aconseguíssim que tots aquells que tenen intenció de vacunar-se ho fessin, el marge d'error per assolir la immunitat de grup (que s'estima que requereix entre un 60% i un 80% de població vacunada) seria prou petit perquè l'estratègia s'hagués de centrar a assegurar que ningú que tingui dubtes davant d'una vacuna passi a formar part del grup dels que s'hi oposen fermament. Oblidem-nos, per tant, d'intentar convèncer aquells que no convencerem i no contribuïm a difondre els seus falsos missatges contra les vacunes discutint els seus arguments i centrem-nos en aquells que encara tenen dubtes però poden ser persuadits. No es tracta ni de vilipendiar els antivacunes ni de tractar-los com a ignorants, sinó de ser pràctics i evitar entrar en una discussió estèril que no els convencerà i que constituirà en si mateixa un altaveu de difusió del seu missatge entre els que dubten. Per tant, no ho farem, però si voleu un bon resum d'arguments objectius per refutar els antivacunes, el podeu trobar aquí. 

Concentrem-nos en els que dubten. Fins i tot entre el 92% de la població que creu que les vacunes són segures i efectives, almenys una tercera part expressa preocupacions legítimes davant els possibles efectes secundaris que poden produir, davant la possible pressió que la indústria farmacèutica ha exercit per promoure la vacunació obligatòria o, fins i tot, davant la rapidesa amb què, en el cas de la COVID-19, s'han desenvolupat les vacunes.

Una manera de reduir aquestes preocupacions és confrontar els que dubten amb els biaixos cognitius que poden estar causant la seva preocupació. El nostre cervell és terrible processant informació complexa sobre riscos de probabilitat molt baixa, com ho seria una reacció adversa produïda per una vacuna. Assenyalar que per això els éssers humans recorrem a biaixos psicològics com el “biaix de confirmació”, és a dir, la tendència a acceptar només la informació que s'adiu amb les nostres creences a priori; el “biaix d'il·lusió”, amb el qual creiem que sabem més sobre un fenomen que el que realment en sabem, o el “biaix de causalitat”, amb el qual atribuïm relació causa-efecte a fenòmens que es produeixen en el mateix període de temps, com la vacunació i la detecció de símptomes d'autisme en la infància, per exemple, quan no hi ha cap relació entre ells, pot ser difícil però molt útil. Una altra bona tàctica seria exposar els recursos de persuasió que utilitzen els antivacunes per propagar el seu missatge: exigir una certesa al 100% d'absència d'efectes secundaris ‒quan no hi ha cap fàrmac que ofereixi una certesa absoluta de no tenir efectes secundaris‒, seleccionar estudis que secunden parcialment el seu missatge sense esmentar l'enorme abundància d'estudis que el refuten ni indicar les limitacions de l'estudi en què es basen, i ometre l'ampli consens que hi ha en contra de les seves idees. 

2. Com persuadir els que dubten sobre les vacunes

Potser la mesura més efectiva que hem observat aquests dies per convèncer els que tenen dubtes sobre les vacunes ha estat la propagació d'informació sobre polítics que “s'han saltat la cua” per vacunar-se. La indignació social davant aquests casos també fa que vacunar-se no s'interpreti com una obligació sinó com un privilegi al qual tots hauríem de tenir accés, cosa que afavoreix la vacunació. 

A més d'aquesta evidència anecdòtica, és important adonar-se que informació i persuasió no són el mateix. Davant el dubte, les dades estadístiques sobre efectivitat i seguretat són escassament atractives i tenen poc poder de convicció. Per contra, la persuasió requereix combinar la informació rigorosa amb una narrativa emocional que se senti pròxima. Parlar de casos de persones que han mort o han sofert les conseqüències de la malaltia perquè no han estat vacunades a temps pot ser molt més efectiu, ja que és més fàcil empatitzar amb històries reals i properes que amb fredes estadístiques.

Escoltar les reticències dels qui no volen vacunar-se i adaptar els arguments a aquestes reticències, sense jutjar-les, també pot ser molt efectiu.

3. Com aconseguir que els individus completin la vacunació

Davant una crisi com l'actual, estem desitjant sentir que contribuïm a solucionar-la, per a la qual cosa necessitem normes clares sobre quin és el comportament correcte que hem de seguir. Penseu, per exemple, en els dubtes inicials que molts ciutadans tenien fa un any sobre si havien d'utilitzar mascaretes o no, provocats en part perquè les autoritats, davant l'escassetat inicial de mascaretes, no enviaven un missatge clar sobre la seva efectivitat. Afortunadament, hem aconseguit que s'imposi la norma social de portar mascareta i que fins i tot s'estigmatitzi qui no en porta. Hem d'aprofitar aquests mateixos ensenyaments per al cas de la vacunació: emfatitzar el component de bé públic i l'externalitat (“no em vacuno per mi, ho faig per tu i la teva família”) que una vacuna proporciona. Hem de fer que la gent s'enorgulleixi d'haver-se vacunat i que fins i tot pugui presumir d'haver-ho fet. Penseu, per exemple, en els adhesius que es veuen als cotxes dels Estats Units fent saber que s'ha votat… Per què no adhesius i samarretes que diguin “M'he vacunat”?

Fins i tot es pot fer un pas més i crear certificats de vacunació. Hi ha debat sobre els possibles efectes negatius que pot tenir imposar certificats de vacunació per poder viatjar o accedir a certs privilegis. D'una banda, l'obligatorietat de vacunar-se podria enviar el missatge contradictori que “ho fan obligatori perquè si no la gent no es vacunaria”, la qual cosa pot reforçar els dubtes davant la vacuna. Però, d'altra banda, l'obligatorietat d'estar vacunat per poder portar a terme certes activitats podria tenir un efecte positiu més gran. 

Potser un camí intermedi és utilitzar el poder de les “opcions per defecte”: de facto, els ciutadans tindrien una cita concreta per vacunar-se, a la qual s'haurien de presentar tret que poguessin al·legar una raó en contra. S'ha observat que la mera existència d'un mínim tràmit no costós per no complir l'opció establerta per defecte pot ser molt efectiva per aconseguir que la gent compleixi el comportament desitjat.

Finalment, atès que la majoria de les vacunes desenvolupades fins ara necessitaran una segona dosi, és fonamental que no es malgastin dosis de vacunes amb primeres vacunacions que després no es completin, per la qual cosa serà clau crear una logística en què la data de la segona vacunació quedi imposada des del moment de la primera vacunació i establir un sistema de recordatoris eficaç. Reduir les dificultats per vacunar-se, de manera que sigui senzill i ràpid fer-ho, també serà important.

Espero haver-vos convençut que utilitzant el que sabem sobre el comportament humà, tots podem contribuir a reduir els problemes des del costat de la demanda de la molt necessària vacunació. Resoldre els problemes de l'oferta està fonamentalment en mans de les autoritats sanitàries.