Clayton Christensen, professor de Harvard Business School, defineix la innovació disruptiva com un procés que, mitjançant la simplificació d'un producte o d'un servei, amplia mercats, fins que els nous productes o serveis aconsegueixen batre els originals, òbviament més pesants i costosos. Les tecnologies disruptives han simplificat productes, els han abaratit i, amb això, han incorporat milions de nous consumidors al mercat. Així és l'economia del nou mil·lenni.
A The Innovator's Prescription, Christensen afirma que el sistema sanitari està mancat d'innovació disruptiva, que els hospitals concentren massa especialistes, massa inversió i massa tecnologia; i, segons ell, aquesta acumulació és un fre per a l'arribada de serveis més simples, però potser més efectius a poblacions més àmplies.
En el següent gràfic s'observa, segons Christensen, el camí bottom-up de la innovació disruptiva aplicada al sistema sanitari, on es veu com els menys especialistes prenen competències als més especialistes (more empowerment): pacients crònics que maneguen més autònomament la seva malaltia, infermeres que gestionen demanda fins ara només reservada als metges, metges de família que es fan responsables plenament dels pacients diabètics, o bé que s'entrenen en tècniques com l'ecocardiografia per diagnosticar insuficiències cardíaques en el seu propi consultori; cardiòlegs hemodinamistes que implanten stents evitant intervencions quirúrgiques de by-pass coronari, etc.
Amb aquestes innovacions, descrites en el gràfic, es trenca el status quo i s'aconsegueix que els serveis siguin més accessibles per a la població que els necessita. Si disposen de 4 minuts, podran veure en el video com Clayton Christensen explica la innovació disruptiva en el sistema sanitari.
Malgrat que a la sanitat la disrupció és més aviat tèbia, hi ha un col·lectiu de persones grans que la demana a crits. Quan apareix la multicronicitat i la fragilitat geriàtrica, els pacients necessiten serveis comunitaris liderats per l'atenció primària, que se'ls elabori plans terapèutics individualitzats, que aquests plans incloguin pensament i metodologia geriàtrica, i que a més tinguin accés als serveis socials ajustats al pla definit. Aquest col·lectiu de pacients, cada cop més nombrós, requereix que s'inverteixi fort en aquest model de coordinació comunitària, amb la clara intenció de mantenir-los allunyats dels serveis fragmentats que massa sovint se'ls ofereix des dels hospitals. En resum: l'atenció als pacients crònics vol disrupció i no reformes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada