El diagnòstic precoç del càncer colo-rectal, trenta anys després

Els sistemes sanitaris fa temps que planegen programes poblacionals per a la detecció precoç de certs càncers mitjançant tècniques diagnòstiques sorgides de l’àmbit de la clínica, com ara l’antigen prostàtic específic (PSA), les mamografies, les ecografies o l’estudi de sang oculta en femta, que és el cas que ens ocupa. Aquest assumpte està generant confusió en la societat, perquè una cosa és tenir cura de la pròpia salut i l’altra, ben diferent, és sotmetre’s a proves mèdiques per descobrir tumoracions en les seves fases inicials. D’altra banda, també es generen incomoditats entre els professionals, perquè no és el mateix atendre pacients que cerquen ajuda per problemes de salut, que proposar proves massives a la població sana.

@varelalaf

Viure més?

Trenta anys després d’haver iniciat un assaig clínic aleatoritzat amb 46.551 persones de 50 a 80 anys a la Veterans Administration d’EUA, en el qual un terç dels participants no van seguir cap programa especial, un terç es van fer una prova de sang oculta en femta cada dos anys i un darrer terç cada any. El resultat, segons l’article “Long-Term Mortality after Screening for Colorectal Cancer”, va mostrar que mentre que en el primer grup van morir 295 persones de càncer colo-rectal, en el segon ho van fer 237 i en el del control anual només 200. Per tant, les reduccions dels riscos relatius van ser del 24% i del 35% respectivament. Unes xifres força considerables.

1: Grup de no intervenció; 2: Grup de control bianual; 3: Grup de control anual

L’estudi també posa de manifest una evidència que sovint en aquesta mena d’avaluacions no es té massa en compte, i és que la mortalitat a llarg termini en persones grans, de natural, és molt elevada, cosa que tendeix a diluir els resultats finals d’accions tan específiques com les dels programes preventius del càncer colo-rectal. La qüestió és que de les 46.551 persones estudiades, als trenta anys, n’havien mort 33.020, el 70,9%, distribuïdes a parts pràcticament iguals entre els tres grups, els quals van mostrar un risc relatiu de morir per qualsevol causa que, un cop ajustats els indicadors, era idèntic (com s’observa a la segona part del gràfic).

La percepció que les persones tenim sobre la nostra qualitat de vida és un tema molt personal, però, sense ànim d’inferir, el que sabem segur és que els participants dels dos grups d’intervenció van tenir més dependència del sistema sanitari, més riscos de patir falsos diagnòstics i més extraccions de pòlips sospitosos. Amb les xifres a la mà, cal admetre, però, que, gràcies a les actuacions terapèutiques en fases més inicials, algunes persones van sobreviure més al càncer colo-rectal, però aquest èxit es va dissoldre en l'àmbit d'unes cohorts de mortalitat relativament alta, i no es va poder recollir en el còmput global.

És comprensible que quan anem fent anys ens obsessionem per prevenir malalties greus i abracem totes les propostes preventives que ens arriben del sistema sanitari, però vistos els resultats de l'estudi esmentat, i altres del mateix estil, penso que és més recomanable, i saludable, simplement abraçar la vida que ens queda de manera positiva, tot i que, arribats a aquest punt, cadascú sap les seves coses. 

Jordi varela

Editor