dimecres, 3 d’octubre de 2018

L'addicció social a la biometria








Els miralls són superfícies polides que reflecteixen la imatge que s'hi projecta. És una tecnologia que ja coneixien els antics egipcis i grecs i que ha evolucionat amb el temps. Avui la major part de la població porta un mirall a la butxaca que a més a més permet immortalitzar les imatges que hi arriben en forma d'autofoto. D'altra banda, els miralls moderns reflecteixen múltiples variables i informacions del seu amo. En mesuren els passos i la distància que recorre, el patró d'activitat, els desplaçaments, el nivell de comunicació. Poden mesurar el seu ritme son/vigília i emetre un informe sobre la qualitat del son i, si els connectem algun adminicle específic, arriben a mesurar la tensió arterial, el sucre en sang i fins i tot a fer un electrocardiograma.

A la gent li encanta saber quin pes té, quina tensió, quins paràmetres bioquímics i analítics. Ens encanten les revisions mèdiques, les proves d'imatge mèdica i tot allò que proporciona informació de nosaltres mateixos. Som una espècie curiosa. És per això que la biometria sempre ha estat un gran negoci. Les companyies tecnològiques ho saben. Per posar-ne un exemple, els nous rellotges intel·ligents d'Apple permeten fer un electrocardiograma reduït d'una derivació sense gaires problemes. És una tecnologia que ja existia, molt fàcil d'utilitzar. Vaig provar fa anys l'aplicació d'AliveCor i, efectivament, amb dos elèctrodes connectats per Bluetooth al mòbil aconsegueix fer una tira a la derivació II capaç de detectar ritme sinusal o una fibril·lació auricular. No sé dir si el rellotge en qüestió deu detectar ones P o només fa una anàlisi de QRS, però el que sí puc avançar és que hi haurà una legió de gent hiperpreocupada per les suposades irregularitats de les quals, amb el temps, els vagin informant els seus aparells de registre.

Proporcionar aparells de diagnòstic a la població sol donar lloc a un cert nivell de sobreús. Els hipocondríacs i aquells que es preocupen més per la seva salut no podran evitar fer-los servir de manera intensiva. I, segons la meva experiència, això sol acabar atabalant el qui ho fa. Cal recordar que de la mateixa manera que per ser capaç de prescriure i indicar un determinat tractament es necessiten molts anys de preparació i experiència, amb la indicació de proves diagnòstiques passa el mateix. Prendre's la tensió de tant en tant no fa mal a ningú, però fer-ho unes quantes vegades al dia, cada dia i estant sa, és una barbaritat. 

Cal molta educació en salut. Facilitar l'accés a proves diagnòstiques pot tenir efectes secundaris. S'anomenen falsos positius i preocupació excessiva per la pròpia salut. Els professionals sanitaris sabem que són dues coses perilloses i que produeixen patiment. En una societat de mercat, on el benefici econòmic és el rei, serà difícil explicar que més no és sempre millor en el món de la salut, on les coses són sovint més complexes del que semblen.