divendres, 6 de març de 2015

Sobrediagnòstic sota microscopi





La tercera Preventing Overdiagnosis Conference prevista per al pròxim mes de setembre (US National Cancer Institute) té per objectiu analitzar els impactes socials (i individuals) de l'ús de proves diagnòstiques amb avaluacions controvertides. "Diagnosticar com més aviat millor sembla, d'entrada, una bona idea, però què passa si els instruments disponibles per fer-ho són massa matussers per distingir entre cadells de tigres i de gats? Si aquesta és la situació, quan més amplis es facin els cribatges, més persones seran exposades a rebre atencions inapropiades". Així comença l'article de la revista Cancer World del mes passat (el poden obtenir activant el link del tweet de la setmana), amb un contingut que escalfa motors per a la propera conferència, del qual els he triat tres exemples per anar fent boca:

a) La taxa de càncer de mama a França ha augmentat del 56,3 per 100.000 el 1980 al 90,9 el 2010 coincidint amb l'extensió dels programes de cribatge mamogràfic, increment que no ha tingut cap impacte a les taxes de mortalitat. Aquesta mena de dades obren la controvèrsia: cal exposar tantes dones als efectes indesitjables del tractament? O, de manera contrària, ha estat precisament la major eficàcia dels tractaments moderns els que han mantingut la mortalitat a ratlla malgrat l'augment de la incidència?

b) El segon exemple té a veure amb què s'ha de fer amb els incidentalomes. Se sap que de cada 37 ressonàncies magnètiques cerebrals una descobrirà una anomalia vascular asimptomàtica, i en estudis prospectius de 5 anys de durada, s'ha vist que si aquestes lesions no es tracten tenen un 14% de risc de mort o d'ictus, mentre que amb tractament aquest mateix risc és del 37%.

c) El tercer, i últim exemple, és un estudi poblacional fet a Ontario, Canadà, que mostra una realitat de desigualtat social deguda a l'excés sanitari, ja que s'ha observat que les taxes de càncer de tiroides són quatre vegades superiors a les zones benestants en relació a les socialment deprimides, fenomen que s'atribueix exclusivament a l'accessibilitat a les proves diagnòstiques, sense cap repercussió en la mortalitat específica.

En mig d'un sentiment arrelat de "com més aviat millor" i "quant més millor" estan apareixent molts resultats controvertits, que reclamen reflexió, però com que nedar contracorrent és poc recomanable, cal pensar en estratègies de deconstrucció per als quals els faig quatre propostes (apliquin-se les que estiguin al seu abast): a) potenciar la recerca avaluativa dels programes de cribatge, b) generar més debat científic i clínic sobre les noves dades, c) saber fer partícips a les persones en concret i a la societat en general dels dubtes apareguts, i d) ser molt rigorosos en l'aplicació dels programes preventius existents.


Jordi Varela

Editor