Pràctiques de valor: formar els nous metges en atenció pal·liativa

#Palliative care is an essential component of training the next generation of doctors: http://t.co/dmylcZHfCo from @AcadMedJournal #hpm
— Thomas W. LeBlanc (@tomleblancMD) febrero 15, 2015

El Dr. Thomas LeBlanc, hemato-oncòleg de Duke, a través del seu tweet, ens remet a un article de "Academic Medicine", que comenta diversos estudis que demostren que rebre atenció pal·liativa en els processos avançats no només garanteix un període final més confortable per a les persones, sinó que, sorprenentment, allarga la vida (veure post "Atenció pal·liativa precoç: + qualitat + quantitat de vida"). Com diu el Dr. Atul Gawande: "Les persones viuen més només quan aturen els intents de viure més".

Tornant a l'article referenciat, vull remarcar les tres pistes que els autors descriuen per entendre l'incomprensible retard en estendre la medicina pal·liativa a tots els racons de l'atenció sanitària: a) no és fàcil posar-se d'acord en el concepte "mort natural", sobretot en persones que arriben a les fases finals sondats, intubats o intervinguts, b) no és fàcil diferenciar el concepte pal·liatiu del de "tirar la tovallola", i c) no és fàcil que els metges canviïn la seva manera de pensar; amb una formació orientada a diagnosticar i tractar, els és incòmode només acompanyar i consolar.

IOM (Institute of Medicine) ha publicat un informe, Dying in America: Improving Quality and Honoring Individual Preferences Near the End of Life, que ha marcat com orientació estratègica la generalització de la formació específica. "Tots els metges haurien de ser competents en atenció pal·liativa bàsica, la qual cosa inclou habilitats comunicatives, treball en equip multidisciplinar i gestió de símptomes". L'informe avisa que la situació actual de l'atenció pal·liativa a les facultats de medicina, almenys a EUA, està molt lluny de l'objectiu, ja que ve a ocupar l'equivalent d'un matí lectiu per cada curs.

A la formació dels metges la mort hi és present, a les sales de dissecció o als boxes d'urgències, per posar dos exemples, però sempre com un fet inescrutable, sovint un producte dels errors mèdics, o bé de processos en els que ja no s'hi podia fer res, d'escàs interès clínic. Ara IOM proposa incloure la mort dels pacients en l'agenda acadèmica, com un assumpte que requereix l'empatia suficient per parlar-ne obertament, saber marcar objectius i adquirir habilitats clíniques per evitar patiments innecessaris i saber rebutjar actuacions desproporcionades. 


Jordi Varela

Editor