La setmana passada va tenir lloc a Barcelona la 16th International Conference on Integrated Care que va aplegar més de mil professionals sanitaris i socials amb l'objectiu de debatre sobre la integració de serveis com a resposta a la pràctica fragmentada. Nick Goodwin, el President de la International Foundation for Integrated Care (IFIC), en el video de presentació de la Conference, afirma que sovint es pensa en la integració de serveis com un mecanisme per reduir hospitalitzacions innecessàries, o fins i tot per disminuir els costos del malbaratament provocat per les descoordinacions i les actuacions inapropiades, però que ningú s'equivoqui -diu Goodwin-, l'objectiu fonamental d'aquest moviment va dirigit a generar oportunitats de coordinació assistencial per millorar l'experiència i la qualitat de la vida dels pacients, especialment dels que tenen necessitat d'atencions sanitàries i socials complexes.
Ara fa unes setmanes, en el post "Què volen els pacients crònics?" vaig escriure que la fragmentació de la práctica asistencial és una desgràcia per a tothom, però especialment per a la gent gran i, per aquest motiu, la majoria dels governs estan immersos en iniciatives d'integració de serveis. Malgrat això, els avenços són lents i els resultats decebedors, degut a que els sistemes estan massa parcel·lats: en pressupostos, en drets d'accés, en circuits, en cultures professionals, en institucions, en proveïdors públics i privats, etc. En aquell moment em va semblar oportú presentar l'avaluació del segon any del Pioneering Program dels anglesos, fent especialment esment a la llista del "Jo declaro" elaborada a partir de l'experiència de molts pacients.
Relacionat amb aquesta iniciativa, a la Conference de Barcelona, vam tenir l'oportunitat de sentir Don Redding, de National Voices, una coalició de les charities sanitàries i socials angleses que promou l'atenció centrada en les persones, explicant la valuosa iniciativa del Pioneering Program. També va parlar Angela Coulter, de Nuffield Trust, una autoritat en l'avaluació de la perspectiva dels pacients (d'ella no es perdin el document "Building the House of Care").
Hem trobat el model ideal?
A la Conference s'hi van presentar més de 500 experiències de tot el món (sortosament moltes de elles locals), espectre que és tan ampli que no fa més que confirmar que, si bé tothom ho està intentant, encara ningú no ha trobat el sant greal. Cadascuna de les presentacions (la simultaneïtat em va impedir ser-hi a totes, però espero que em permetin la llicència) va demostrar que la força de la implicació dels pacients i la de la coordinació de professionals i recursos sempre és positiva, almenys pel que fa a la percepció dels actors, inclosos els malalts. Malgrat l'aire positiu que els líders dels projectes acostumen a irradiar quan comparen les dades dels seus projectes amb la situació prèvia, tal com explica John Wennberg a "Tracking Medicine", ni les millors experiències d'integració de serveis han aconseguit ser prou consistents i estables com per poder ser replicades fora del clima que les ha vist néixer. Potser per això, malgrat que els mil congressistes han cercat el model ideal, la realitat és que hem confirmat que hi ha quasi tants models com experiències.
Hem après alguna cosa?
Com que aquesta pregunta és més modesta que l'anterior, la resposta és discretament optimista, ja que d'una lectura transversal de les meves notes, m'atreveixo a destacar alguns punts que crec que, si els projectes els tenen presents, les coses els poden anar més bé que si no ho fan.
a) Pacients i professionals:
- Convindria definir els projectes després d'haver preguntat als pacients com veuen les coses que els afecten i com preferirien viure la seva malaltia.
- La clau de l'èxit és més una qüestió de tacte i de dignitat, que de circuits i tecnologies.
- L'atenció primària i els serveis comunitaris han de ser els líders d'uns equips multidisciplinars amb funcions ben assignades, càrregues justament distribuïdes i recursos suficients d'acord amb els objectius proposats.
- Els plans individualitzats elaborats de manera conjunta per tots els actors, inclosos els pacients, són l'instrument que han de facilitar la coordinació dels serveis assistencials.
- Un dels professionals, sovint la infermera, ha de ser el referent del pacient, donant el servei de porta única, i així ho hauria de ser percebut pels propis malalts.
- La infermera comunitària, sovint amb el suport del treballador social, és la peça que lliga des del domicili la promoció de l'autocura, l'assoliment dels nivells més alts d'independència possible, la prevenció de situacions de risc i la coordinació de tots els professionals implicats en el pla individualitzat.
b) Models organitzatius:
- Caldria resoldre les diferències d'equiparació de drets i accessos entre els serveis socials i els sanitaris.
- Les iniciatives més exitoses són les que provenen de professionals entusiastes i després reben el reconeixement dels de dalt. Per aquest motiu, els polítics i els gestors haurien d'estar atents a donar suport i facilitar recursos a les iniciatives plantejades amb rigor des del cantó dels professionals sanitaris i socials.
- Els projectes que comencen des de dalt, amb integracions o fusions, acostumen a ser poc exitosos, especialment si s'obliden de comptar amb la complicitat de professionals i pacients.
- El finançament ha de cercar models de càpita ajustada a la complexitat.
- S'han d'integrar totalment els sistemes d'informació clínica i social.
- S'ha d'avançar a ritme de marató evitant les curses de velocitat.
Malgrat no haver trobat el sant greal, almenys, després de tants esforços i de tantes iniciatives, hem après que hi ha tres ingredients imprescindibles per a la cuina de la integració de serveis: a) l'experiència dels pacients com eix traçador dels processos, b) el lideratge de professionals entusiastes que saben treballar en equip, i c) la priorització de les experiències integradores a l'hora de distribuir recursos.
Jordi Varela
Editor
Jordi Varela
Editor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada