dimecres, 25 de març de 2015

El camí de l'excel·lència



Ens podem plantejar si som bons professionals o ens hem acomodat massa. Si som bons treballadors o podem fer molt més. Si tractem bé als nostres empleats o be si ens prenen el pèl. En aquest cas, els hi podem exigir més? Com els hi plantegem què poden fer millor?

Whiplash ha estat una de les pel·lícules més ben valorades de la temporada. La història d’Andrew, jove ambiciós que vol arribar a ser el millor baterista de jazz, que s’inscriu a la millor escola de Nova York (del món!) i que ha d’enfrontar-se a un professor que li exigeix tot el que pot donar i més. Whiplash ens mostra el camí de l’excel·lència assumit per mestre i pupil. Nogensmenys penso que està molt allunyat d’allò que caldria plantejar a les nostres organitzacions. 





Amb certes similituds, a "El sargento de Hierro" (Heartbreak Ridge, C. Eastwood, 1986), Chazelle va presentant una sèrie d’enfrontaments entre dues personalitats similars. Tot i que el jove està sotmès a continues amenaces i agressions per part del seu superior, tots dos van a la cerca de la millor interpretació. Per Fletcher, el director d’orquestra, les dues pitjors paraules son “Bona feina”, atès que poden frenar l’evolució dels millors cap a l’excel·lència. Per Andrew, l’èxit s’ha de buscar a qualsevol preu. Amb alternança de plans curts i llargs, inserts de les baquetes, de dits encetats, de suor saliva i sang, de rostres crispats, travelling lateral sobre la banda, àgil muntatge, Chazelle fa un crescendo cap a una notable seqüència final.

L’argument, però, es limita a plantejar un dilema ètic, la resolució del qual és dubtosa. Fins a quin punt cal exigir l’excel·lència? Quin és el millor mètode per obtenir-la? Qualsevol medi és vàlid? Diu Fletcher que si algú és realment bo, no s’aturarà fins assolir el triomf, siguin quines siguin les adversitats. La resolució deixa de banda el qüestionament moral que abans s’ha formulat. I, malgrat la lluentor cinematogràfica, no podem deixar de pensar en l’errada que pot ser aquesta estratègia per a la formació professional, com de negativa pot resultar per a la formació de l’equip o com de contraproduent pot ser per a l’establiment d’un lideratge constructiu. En la tensió entre la cerca de l’excel·lència individual i el desenvolupament de tota l'organització, entre l’exigència i el reconeixement de l’esforç, cal ajustar els objectius a la realitat per anar avançant de manera progressiva. Recordem que no som artistes ni esportistes d’elit sinó que formem part d’equips de treball. I per major aclariment sempre podem preguntar a les nadadores de sincronitzada què en pensen!