Gabriel Heras
Si féssim aquesta pregunta a qualsevol persona que visita un centre de salut, un hospital o qualsevol espai on es presta una relació d'ajuda, ho tindria clar. I potser si el lector recorda aquell dia que va anar a urgències, per exemple, també.
La humanització de l'assistència sanitària és trending, i amb orgull i satisfacció —com diria aquell— em sento absolutament responsable i afortunat d’haver-ne encès la metxa ja fa més de quatre anys. També soc absolutament conscient que no vaig inventar la roda i que generar consciència és de les coses més difícils que es poden fer. Res no canvia si un no canvia, i jo ho vaig aprendre a través de la comprensió del sofriment dels altres en les meves pròpies carns. L'ésser humà és així: per molt que t'ho expliquin, l'experiència és un grau i, si vius per explicar-ho..., una oportunitat d'aprenentatge.
Però això de la humanització no és nou, i el seu estudi és gairebé tan intrínsec a l'ésser humà com les altres importants preguntes existencials. Però, és clar, com que som humans, és més fàcil la crítica que l'estudi, costa molt menys esforç opinar sense coneixement que aprofundir i aprendre. I la veritat és que és una pena, perquè aquells que vociferen es perden un viatge apassionant. Un viatge a la recerca de l'excel·lència com a éssers humans, que no té res a veure amb el bonisme, per cert. Un viatge endins per connectar-se amb la felicitat pròpia i donar el millor fora. Poca cosa...
Qui no apostaria per l'excel·lència? Si el lector fos gerent, ho tindria clar (almenys ho diria, encara que moltes vegades potser la realitat no li permet fer el que sent); si fos pacient, és obvi que triaria rebre el millor tracte i el millor tractament possible, amb la millor tecnologia al seu servei; si fos familiar, segur que li encantaria sentir-se part del sistema i que les seves opinions es tinguessin en compte, i programar la seva vida com a acompanyant segons les seves pròpies necessitats i no com diu la norma. I si fos professional? Oi que li agradaria treballar en un lloc que aposti per la seva felicitat, que el faci sentir la samarreta, on se senti ben tractat i reconegut?
No hi ha més paraules, senyoria.
I recorro al símil de l'advocacia perquè moltes vegades ens sentim jutjats per això de la H, i res més lluny de la realitat. Miri vostè, hi ha persones excel·lents, amb coratge i valors des de sempre: endavant! segueixin així! Moltes gràcies per mostrar-nos el camí, és un plaer ser a prop de vosaltres i aprendre!
I també tots coneixem persones desgastades, fastiguejades, desencantades, cansades i infelices, que cada dia es posen el pijama per atendre altres persones en situació d'extrema vulnerabilitat. Ja em diran com s’ho fan per sobreviure, perquè, conscientment o inconscientment, pateixen i cal cuidar-les.
I després, com tot a la vida, hi ha una escala de grisos enorme on hi ha la majoria, i que, segons com es llevi aquell dia, somriu o brama perquè la vida és així i també els professionals sanitaris tenim dret a cometre errors. I, de fet, aprofito aquest espai i reivindico aquest dret a equivocar-nos.
Des de fa dos anys, el Projecte HU-CI va posar en marxa una plataforma de formació en habilitats d’humanització per a professionals sanitaris: totes aquelles coses que no ens van ensenyar a la universitat i que, encara que semblen òbvies, molt sovint passen desapercebudes. Em crida poderosament l'atenció com algú es pot creure que no pot ser més humà i que la capacitació en aquest sentit és una enganyifa. Però, ¿com no ha de ser important aprendre a escoltar, a comunicar-se, a cultivar la compassió, a acompanyar? Fins i tot m'atreviria a dir que això no ho pot ensenyar qualsevol, i per això busquem els millors docents per oferir experiències formatives que canvien la manera de treballar dels professionals. I —com diria un amic— preferim el power-body a powerpoint, per la qual cosa en els inicis vam arrencar la plataforma amb formacions presencials. A més, considerem que aportem el valor de la humanització des de la trinxera, és a dir, des del treball constant i dia rere dia amb els pacients, les famílies i els professionals com a part del sistema. N’hi ha a qui agrada més decidir el que els altres han de fer des de la comoditat del despatx o amagats rere el maletí.
Una altra cosa, ja per a nota, és confondre humanització amb altruisme. Ningú no posaria en qüestió que cal pagar per a una capacitació en malalties infeccioses, ventilació mecànica, depuració extrarrenal o ves a saber què. Però sembla que per a alguns això hauria de ser for free, obviant les hores i hores de treball, l'estudi i la dedicació dels que apostem per aquesta via.
En tot cas, la meva reflexió és la següent: la humanització, a diferència d'altres disciplines del coneixement (que és el que és, pesi a qui pesi, i ho dic a títol informatiu per als desinformats) és un moviment: on sóc jo en aquest sistema mal dissenyat?, què puc fer per millorar-lo?, potser jo sóc, en part, responsable d'aquest sistema que ens maltracta? Però, compte, que vivim en el país de les pilotes fora i això també és molt humà.
A poc a poc, i per alguna cosa serà, les demandes de les persones ens han portat a passar al format en línia, i hem presentat recentment dues noves possibilitats, perquè per a gustos, els colors: dos cursos d’introducció a la humanització en el nostre medi natural, les unitats de cures intensives, i el Màster en Humanització de l’Assistència Sanitària, de la mà de la prestigiosa Universitat de Barcelona.
Senyores i senyors, la H ha entrat a la universitat, i això hauria de ser motiu d'alegria per a tothom. No només es tracta de formar bons professionals, sinó professionals bons. El motor de canvi som les persones, i hem d'estar preparats no només en l'àmbit de la ciència i la tècnica.
Es pot aprendre a ser humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada