divendres, 15 de juny de 2018

Si us plau, vingui a veure’m a casa








Cada cop és més freqüent la necessitat d’atendre als nostres pacients a casa. El paradigma de l’augment de l’esperança de vida, la cronicitat i la complexitat ens ha portat a que el domicili sigui un lloc d’atenció sanitària cada dia més freqüent. Els nostres pacients ho necessiten i nosaltres, els hi ho debem. En un article editorial recent de la revista Atención Primaria, juntament amb els meus companys Esther Limón i Francisco Cegri, reflexionem sobre l’atenció domiciliària al segle XXI. 

Val a dir que els canvis poblacionals i de les necessitats de salut ens han portat a una situació on l’atenció domiciliària és imprescindible organitzar-la de la forma més assenyada possible. Hi ha diferents equips professionals que ofereixen atenció a casa. L’atenció primària, PADES i hospitalització a domicili són els més freqüents, però no s’ha d’oblidar que n'hi ha d’altres, com els equips de suport a la cronicitat o els serveis socials que també hi tenen el seu paper.


Tot i haver diferents experiències organitzatives en el nostre medi, les avaluacions publicades són molt limitades. Són molts els pacients que prefereixen ser tractats a casa en comptes d'haver-ho de fer a l'hospital. Estan més satisfets i presenten un menor nombre de complicacions. La valoració geriàtrica integral és una bona eina i l'abordatge protocol·litzat a domicili de persones grans desafavorides econòmicament millora la qualitat de les cures, disminueix les urgències hospitalàries, a més d'una millor detecció i maneig de síndromes geriàtriques. L'organització i la cartera de serveis prestats en el domicili són claus per a una assistència sanitària i social amb valor afegit. 

Però, com a mal endèmic del sistema sanitari, trobem amb massa freqüència que els serveis estan fragmentats i les transicions no es fan adequadament. Així, un dels reptes és disminuir la fragmentació d'aquestes cures que es procuren a domicili. Per a això, la governança en la provisió de serveis a domicili (sanitari i social) ha de se propera (alguns apunten a nivell de governs locals). Tot això sota el paraigua d'un finançament adequat. I indubtablement la visió del sistema sanitari i dels professionals ha d'estar centrada en el pacient i en les seves necessitats.

Per al futur proper cal avançar cap a un model de provisió de serveis domiciliaris basat en la coordinació de tots els seus actors. Jo m’atreviria a apuntar que probablement l’equip d’atenció primària, i més concretament la infermera gestora de casos, hauria de ser la figura que vetllés perquè el pacient tingui las transicions adequades i es facin les coordinacions multiprofessionals corresponents.

Si ens centrem en la gestió de l’atenció domiciliària que es fa des de l'atenció primària, ens aquests moments està a debat quin és el model més adient. Hi ha qui defensa una longitudinalitat derivada dels principis fundacionals d’Alma Ata, però hi ha pistes de models especialitzats basats en l’estratificació de la població, amb bons resultats. Sigui com sigui, caldrà avançar, fer proves pilot, avaluar-les i publicar-les perquè puguem prendre millors decisions. Cada territori hauria de trobar el model organitzatiu que li permeti donar una millor resposta en funció de la seva estructura poblacional i recursos.

Les actituds i aptituds dels professionals implicats són elements de gran importància, de manera que cal promoure les competències transversals que facilitin l’atenció domiciliària per als pacients crònics. En aquest sentit és fonamental afavorir les relacions professionals entre nivells assistencials, continuïtat assistencial, concepció biopsicosocial, atenció holística a les persones en el seu entorn, contemplant emocions, expectatives, sentiments, creences i valors de pacients i familiars. La figura del professional sanitari referent és clau per a l'atenció d'aquestes persones, però aquesta figura pot canviar en funció de les circumstàncies. Si predominen les necessitats sanitàries, una infermera pot ser l’element clau que cohesioni a tots els professionals, però si el que predomina són les necessitats socials, la treballadora social de l’equip d’atenció primària hauria de ser la referent.

La comunicació entre equips professionals ha millorat i es té consciència que cal avançar en l’abordatge de l’atenció domiciliària. Anem per bon camí.