ICHOM i Right Care marquen tendència entre els gerents

A la conferència inaugural de l’últim congrés d’hospitals de SEDISA, Martin Ingvar (Karolinska Institutet) va explicar com, mitjançant la metodologia d’ICHOM, la percepció dels pacients hauria d’influir en la manera com es gestionen els recursos clínics (si no està al corrent de què és ICHOM, li recomano visitar “Mesurant l'efectivitat i el valor de la pràctica clínica”) i, per aprofundir en la matèria, portaveus de quatre hospitals universitaris espanyols van mostrar com estaven introduint la nova perspectiva en els seus respectius centres. Si a això s’hi suma que, a les darreres jornades de la Fundación Signo, el principal conferenciant invitat va ser Jens Deerberg-Wittram, un dels fundadors d’ICHOM, s’ensuma que alguna cosa positiva està començant a passar en el rígid món de la gestió dels serveis sanitaris.

Per entendre aquest viratge dels gerents, convindria fer una mica d’història. El 2006 Shannon Brownlee va publicar “Overtreated” i Michael Porter “Redefining Healthcare”, i el 2007 un grup d’investigadors australians i britànics van editar, “Testing treatments”. Tot plegat va configurar un terrabastall de crítiques a una provisió de serveis sanitaris basada en el consum, en comptes de fer-ho en el valor. La qüestió és que fa una mica més de deu anys, de manera subtil, i en petits cercles, es va anar introduint el concepte porterià de valor com la percepció que les persones tenen de l’efectivitat en relació al cost del procés.

Una dècada més tard, el 2017, The Lancet va publicar el monogràfic “Right Care”, en el qual els seus editors, Sabinet Kleinert i Richard Horton, van definir el nou concepte com l'atenció sanitària que aporta més beneficis que efectes no desitjats, que té en compte les circumstàncies de cada pacient, els seus valors i la seva manera de veure les coses, i que, a més a més, se sustenta en la millor evidència disponible i en els estudis de cost-efectivitat. Donald Berwick, en el mateix monogràfic, va afirmar que les pràctiques clíniques de baix valor poden representar entre el 25% i el 33% de les despeses sanitàries de tots els països del món, malbaratament que afecta de manera transversal a la provisió pública i a la privada.

Resumint, els gerents sempre s’han hagut de preocupar per l’eficiència, la qualitat i l’accessibilitat, però ara comencen a preguntar-se pel valor generat per tanta activitat i tanta despesa. Sembla, per tant, que s’està obrint un nou entorn per potenciar les pràctiques de valor i per incorporar l’experiència dels pacients a tots els nivells de les organitzacions. 

La mala notícia és que a les conselleries de salut, atrapades en delicats equilibris polítics, no se les veu en disposició d’afavorir cap avenç en aquest sentit, la qual cosa implicaria que haurien de desregular els excessos reglamentístics, a més d'haver de revisar la direcció per objectius i el model de finançament.

Jordi Varela
Editor