La prescripció infermera: una novel·la en fascicles

A ningú vinculat a l’àmbit de la salut se li escapa que parlar de prescripció infermera (PI) genera controvèrsies, dubtes, neguits, preguntes, discrepàncies, preocupació, impotència i molts més adjectius. 

Aquest és el tercer article que escric sobre PI en aquest blog i pronostico que no serà el darrer: El viacrucis de la prescripció infermera i La prescripció infermera: de viacrucis a serial van ser els dos anteriors. 

El passat 23 d’octubre es va fer pública la modificació del Reial Decret sobre indicació, ús i autorització de dispensació de medicaments i productes sanitaris d’ús humà per part de les infermeres, altrament dit prescripció infermera (PI). Aquest decret modifica el publicat el 23 d’octubre de 2015, el qual va deixar totes les infermeres i els infermers espanyols en una situació de total desemparament legal davant una activat que fèiem i vam continuar fent relacionada amb la prescripció de productes sanitaris i fàrmacs.

Per fer una anàlisi sobre què, com i de quina manera s’ha d’implantar l'RD us recomano entrar a la web del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), on queda explicat de forma detallada què cal saber sobre l'RD i què representarà per a les infermeres.

En aquest post m’he permès fer una anàlisi, totalment personal, d'alguns aspectes que em preocupen i ens ocupen. I ho faré a partir de preguntes que m’han arribat o bé m’he plantejat a partir de l’aprovació de l’actual RD. 

• Per què s’ha aprovat ara? Segurament per no haver de fer front a un daltabaix en la campanya de vacunació antigripal. A Catalunya aquesta situació ja la teníem resolta arran de la publicació, fa dos anys, del decret de la Direcció General d’Ordenació Professional i Regulació Sanitària de la Conselleria de Salut que assenyalava que “...les actuacions de les infermeres i infermers en l’àmbit de la vacunació, desenvolupades en compliment del calendari de vacunacions sistemàtiques, no vulneren el que estableix l'RD, i no comprometen, en cap cas, la cobertura plena de les pòlisses d’assegurança de responsabilitat civil professional”.
• És bo aquest RD? De ben segur que millor que no tenir-lo, però penso que continua sent un pedaç a una situació que ja porta cua des de l’aprovació de la Llei 29/2006, de 26 de juliol, sobre garanties i ús racional dels medicaments i productes sanitaris. El que realment seria útil és modificar aquesta llei. 
• Per què modificar la Llei del medicament? Perquè aquesta llei no cataloga les infermeres com a prescriptores sinó que les habilita per indicar i autoritzar la dispensació de fàrmacs i productes sanitaris. Per tant, aquí comença el primer entrebanc, no reconèixer la infermera com a prescriptora. A més, cal aclarir que la prescripció per part de la infermera no és una nova competència sinó que forma part del que fem diàriament i que és una activitat més inclosa en el procés d’atenció que porta a terme la infermera quan atén una persona, família o comunitat. 
• Què passa amb els protocols i les guies de pràctica clínica i assistencials? L'RD diu que els protocols han de ser aprovats i validats per part de la Comissió Permanent de Farmàcia del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salud en un termini màxim de dos anys. I mentre no tinguem aquests protocols què passa? L'RD no ho determina. Només Andalusia pot seguir els protocols que ja té establerts, però a la resta de comunitats autònomes no està detallat.  Aquí és on veig el principal problema de tot l'RD. Pot passar que les infermeres estiguin acreditades, que l’ordre de dispensació i la signatura electrònica estiguin a punt, però que no tinguin protocols aplicables per a aquells medicaments i productes subjectes a prescripció mèdica. Un embolic.
• Què té de bo aquest RD? Que l’acreditació serà descentralitzada per part de les comunitats autònomes i reconeix com a únics requisits tenir la titulació i haver treballat un any. Aquest pas significa que es reconeix la formació adequada per indicar, usar i autoritzar la dispensació de medicaments i productes sanitaris durant els estudis de grau. 
• Quin és l'encaix amb el decret català? El decret català és complementari. Tot i estar redactat, està pendent de revisió i posterior aprovació perquè no presenti contradiccions amb l'RD estatal. Podria ser la clau per solucionar certs desencaixos sobre l’aplicació dels protocols. 
• La prescripció infermera (PI) és una problema de les infermeres? En absolut, implica tots els actors del sistema sanitari. La regulació de la PI no és un problema, ans al contrari, pot ser part de la solució de molts problemes organitzatius del nostre sistema de salut i, molt específicament, de l’atenció primària. 

És absolutament necessari que els polítics i els gestors tinguin una visió àmplia dels serveis que volem oferir i de la capacitat professional de què disposem. La plena participació de les infermeres, també en aquest àmbit, incrementaria la resolució, l'accessibilitat i l'eficiència del sistema. No tenir en compte la situació actual omple de més burocràcia l’activitat del metge sense aportar-hi valor i fa més ineficient i més burocràtic el sistema també per al pacient. Ignorar el problema, no facilitar possibles solucions o, directament, oposar-s’hi només pot respondre a un greu desconeixement del sistema, a interessos de determinats grups de pressió o a prejudicis. 

Què cal fer a partir d’ara?

Que els responsables polítics de les comunitats autònomes siguin àgils a l'hora de tramitar les acreditacions, la signatura electrònica i els models de les ordres de dispensació i a l'hora de determinar els protocols per fer efectiva la PI.

La realitat és tossuda i, malgrat els entrebancs legals, corporatius i d’encaix en el sistema, les infermeres i infermers seguirem prescrivint tinguem ben regulada o no una llei que arriba 20 anys tard.  Perquè les persones que diàriament atenem ho necessiten. Perquè els professionals assistencials anem molts passos per davant de les lleis fent la feina que sabem fer i per a la qual hem estat formats. Perquè aquesta feina encara és més útil perquè la fem amb visió d’equip interdisciplinari. I perquè el sistema de salut no es pot permetre perdre oportunitats de ser més eficient i resolutiu.