Més evidència de l'efectivitat de les intervencions infermeres

Mireia Subirana
 

Linda H. Aiken

Permeteu-me l’inici un xic irònic, però quan parlem de dotacions infermeres i resultats de salut en pacients no puc evitar fer aquesta mirada. L’evidència generada els últims 30 anys hauria de ser més que suficient perquè se sistematitzés l’avaluació de l’impacte de les intervencions infermeres, es regulés quines han de ser les dotacions dels hospitals i s’invertís en l'oferta pública de formació infermera. Linda H. Aiken, directora fundadora del Center for Health Outcomes and Policy Research de la Universitat de Pennsylvania, en va ser pionera i és una de les autores que més ha contribuït a generar una part important d’aquesta evidència. 

Per garantir l’equitat als pacients atesos al sistema de salut cal que les dotacions dels hospitals siguin homogènies, a més de ser adequades. Possiblement, l'única manera de fer-ho és legislant sobre el nombre de pacients dels quals pot tenir cura una infermera a les unitats d’hospitalització. L’any 2016, a Queensland (Austràlia) es va regular en 27 hospitals públics que les infermeres podien tenir cura de quatre pacients en els torns de dia i de set pacients en els torns de nit. Tal com posa de manifest Aiken en un article recent publicat a The Lancet, aquest canvi en la dotació va comportar una reducció de l'11% de la mortalitat en aquests 27 hospitals públics amb relació als hospitals que no van regular el nombre de pacients per infermera. 

L’impacte de les dotacions infermeres en la mortalitat dels pacients hospitalitzats s’ha estudiat en molts països i l’últim que s’ha afegit a la llista és Xile. De nou Aiken, en el segon article publicat aquest 2021 a The Lancet, posa de manifest que les variacions en les dotacions tenen impacte en la disminució de la mortalitat i en la millora dels resultats en salut dels pacients. A partir de l’anàlisi de les dades de 40 hospitals xilens, l’estudi conclou que la mortalitat i els dies d’estada augmenten un 41% quan es comparen els hospitals on una infermera té cura de 18 pacients amb els hospitals on una infermera té cura de vuit pacients. És molt interessant l’anàlisi de costos vinculada a aquests resultats ja que s’estima que l’estalvi en costos dels hospitals amb ràtios 1/8 compensa el cost de l’increment del nombre d’infermeres per atendre els pacients si es compara amb els hospitals on les ràtios són 1/18.

Per objectivar amb contundència aquests resultats al nostre país hem de poder disposar d’indicadors per avaluar sistemàticament l’impacte de les cures infermeres. En aquesta línia, l’any 2019 es va publicar, amb el suport del Consell de Col·legis d'Infermeres i Infermers de Catalunya, el “Projecte de consens i implementació dels indicadors d’avaluació de les cures infermeres”, però queda pendent fer operativa i sistematitzar la recollida d’aquests indicadors en tots els centres sanitaris, centrant l’atenció en el procés de tenir cura, clarament vinculat a les dotacions. Com es poden analitzar els resultats si no es disposa de dades suficients i no es té en compte el nombre d’infermeres que formen part del procés? 

La COVID-19 ha posat de manifest les febleses dels sistemes de salut amenaçats per la manca d’infermeres arreu del món, però fins quan caldrà esperar per aplicar els resultats de l’evidència existent i garantir i reconèixer el valor de les cures infermeres? És inqüestionable que hi ha evidència suficient per fer una inflexió en les polítiques sanitàries i centrar l'atenció en les cures infermeres. 

Cal, com deia recentment Linda H. Aiken en un article d’opinió a The New York Times, revisar les condicions laborals de les infermeres i establir polítiques que garanteixin dotacions segures. Només així es podrà mantenir la qualitat de les cures, l’atenció adequada a les persones ateses i la sostenibilitat del sistema de salut.