dilluns, 4 d’octubre del 2021

La mirada estreta de les especialitats mèdiques

Jordi Varela
Editor




El nombre de pacients que pateixen una o més patologies cròniques de manera simultània no para de créixer, un fenomen lligat a l'envelliment poblacional però no exclusiu de la gent gran, sense oblidar que l'aparició de problemes mentals o de marginació social no fa més que dificultar el maneig clínic dels pacients pluripatològics, sigui quina sigui la seva edat. Malgrat això, les facultats de medicina i els sistemes sanitaris es mantenen tossudament aliens a aquesta tendència epidemiològica. Només cal observar els currículums docents, els organigrames dels hospitals i les guies de pràctica clínica per adonar-nos com d'allunyats estem de la desitjada visió bio-psicosocial i, per culpa d'això, la clínica que es practica avui perd efectivitat i malbarata recursos.

La funció generalista més enllà de les especialitats

Amb la finalitat d'aportar solucions, Marcel Levi, a "Generalism in modern subspecializing medicine", defensa que la funció generalista pot ser practicada per qualsevol especialista. Levi, a l'article, es pregunta: "¿Com podem conciliar la necessitat d'especialització amb la de la visió generalista?" La solució -segons l'autor- passa per trencar els límits de la zona de confort de les especialitats mèdiques. En aquesta línia, Levi proposa que quan una pacient que està sent tractada amb corticoides per un limfoma desenvolupa una diabetis, l'hematòloga sàpiga tractar aquesta eventualitat en lloc d'enviar la pacient a un endocrinòleg. De la mateixa manera, una infecció del tracte respiratori en una persona post-operada hauria de ser abordada pel cirurgià. ¿Hi ha alguna raó -diu ell- per la qual una cardiòloga no hauria de tractar un pacient seu que a més pateix insuficiència renal? ¿Per què una persona gran que pateix MPOC, insuficiència cardíaca, fibril·lació auricular, diabetis, litiasi biliar i leucèmia limfocítica crònica estable, ha de consultar un pneumòleg, un cardiòleg, un endocrinòleg, un digestòleg i un hematòleg, quan sabem que un sol internista podria cobrir tot el seu espectre de problemes? Segons Levi, aquests exemples serveixen per mostrar que un metge pot estar tan especialitzat com vulgui, però, a més a més, ha de saber tractar els seus pacients fins al límit de les seves pròpies capacitats, admetent que si les complicacions li impedeixen seguir manejant un cas, hauria d'enviar-lo a un metge de formació generalista, pel bé del propi pacient. 

Per una nova organització mèdica basada en clústers

Christpher Whitty i col·laboradors a "Rising to the challenge of multimorbidity", en la línia de Marcel Levi, proposen reorganitzar la formació mèdica i els organigrames dels hospitals en base a clústers patològics. Almenys, diuen, s'hauria de començar pels més comuns, com de fet ja ocórrer amb algunes malalties cròniques, com l'esclerosi múltiple o les malalties inflamatòries intestinals. La novetat que introdueixen aquests autors consisteix a proposar que les habilitats clíniques dels professionals s'haurien d'estendre a l'atenció de les complicacions més habituals de cada procés. Segons el model de la medicina dels clústers, els diabetòlegs haurien de ser especialistes en atendre pacients diabètics en tota la seva extensió, esdevenint el referent únic per a totes les complicacions de la diabetis avançada, com les vasculars, les nefrològiques o les oftalmològiques. Una diabetòloga, en aquesta nova visió, no seria una endocrinòloga especialitzada en diabetis, sinó un referent en aquesta malaltia que es responsabilitzaria de l'atenció especialitzada al llarg de tot el procés clínic de cada pacient.

Els nous temps requereixen professionals especialitzats a atendre les necessitats dels pacients al llarg dels seus processos clínics, la qual cosa requereix una nova formació bio-psico-social, molt allunyada de la vigent d'òrgans i sistemes.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada