Des de la nostra trinxera

Soledad Delgado
Vel de flor

¡Armas al hombro! Charles Chaplin (1918)

Des de la nostra trinxera tot es veia diferent. El temps semblava haver-se aturat i cada dia era igual que l'anterior. El mateix camí, les mateixes cares, el mateix ritual de preparació per lluitar contra un enemic que avançava a cop d'onades. La pandèmia ho omplia tot, fins al punt que vam deixar de veure que la vida seguia el seu curs i que altres malalties continuaven el seu rumb, aparentment sense fre, apareixent davant nostre quan, de vegades, ja era massa tard. 

La propagació de la malaltia ens va obligar a alçar barreres, a posar-les entre nosaltres, davant de les nostres famílies i davant dels pacients. Un mur alt, però transparent, que ens permetia veure què hi havia a l'altra banda per no perdre així el camí que havíem de seguir. De manera paradoxal, aquest mur, més que separar, ens va fer veure com n'era de necessari el tracte humà amb els pacients, la importància de l'empatia, d'escoltar i entendre, tant amb ells com amb les famílies. 

Murs enderrocant altres murs invisibles, construïts durant anys i que crèiem infranquejables: la separació entre les diferents especialitats mèdiques, una assignatura pendent a l'hora d'establir una atenció continuada al pacient, s'esvaïa. Rere la mascareta, tots érem soldats del mateix exèrcit i trobàvem el suport que necessitàvem en aquell que fins llavors havia estat gairebé un desconegut. Humanitat… humanitat a la mateixa banda de la trinxera.

Què farem quan tot això passi? Aquesta era la pregunta. Pregunta que es responia amb un “haurem de ser conseqüents amb la nostra feina, amb els encerts i els errors, tots i cadascun de nosaltres, cadascú des de la seva responsabilitat”. Ningú no ho verbalitzava, però per a molts aquesta frase reflectia una certa tristesa i també un sentiment de solitud. Perquè de vegades ens hem sentit sols… molt sols. Sentir que la pandèmia havia aconseguit moure els fonaments d'un sistema sanitari ja afeblit ens va produir una sensació de buit i d'incertesa davant el futur. No n'hi havia prou amb l'aplaudiment i el reconeixement de tota una societat, ni amb la mirada de suport i les paraules de consol del company: també necessitàvem una paraula d'ànim dels responsables de dirigir la nostra lluita, sentir que hi eren, que estaven amb nosaltres, reconeixent la nostra tasca. Però de vegades ens hem sentit sols. 

I ara què necessitem? Ara que el nostre dia a dia continua, amb una altra intensitat, amb altres reptes... necessitem sentir-nos reconfortats amb un millor tracte humà com a professionals. Necessitem sentir que la humanització també està arribant a la gestió. El Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola defineix humanització com a “acció o efecte d'humanitzar-se“, és a dir, fer humà, familiar i afable algú o alguna cosa. Humanitzar és comprendre, sentir afecte i demostrar solidaritat amb altres persones. La humanització en les cures és això, i també és aplicable a la gestió. 

El llibre d'Albert Cortés Humanizar la gestión sanitaria proposa un canvi en el model de gestió humanitzada basat en el respecte a les persones “gestió de persones per a les persones”. Els professionals de la salut desitgem treballar en institucions que ens valorin i que incrementin el nostre potencial. “El líder en salut ha d'observar i centrar els esforços en la transformació i l'aprofitament dels coneixements, les habilitats i les aptituds per fer una bona gestió per competències, aprofitant el millor de cada professional”, afirma Daniel Goleman en el seu treball “Qué define a un líder”(1), on explica que “Una persona pot tenir un quocient intel·lectual elevat i una formació tècnica impecable, però ser incapaç de dirigir un equip cap a l'èxit. Només poden ser líders efectius aquells que tenen intel·ligència emocional, és a dir, capacitat per captar les emocions del grup i conduir-les cap a un resultat positiu”. 

Ara, des de la nostra trinxera, podem alçar el cap i agafar una mica d'aire, mirar endavant i veure els canvis que s'acosten, els nous reptes que arribaran i alguns als quals ja ens estem enfrontant. És l'oportunitat de créixer i de canviar, d'aprendre d'allò que hem viscut. És el moment de la humanització en tots els nivells. L'elecció de líders amb ànima i intel·ligència, capaços d'encoratjar quan les forces decauen i fer que tots avancem, és un repte al qual ha de fer front el sistema, també per la seva pròpia supervivència. Sembla senzill oi? Escolta, empatia, reconeixement. Humanitat… humanitat en la gestió sanitària. 

1. Harvard Business Review, ISSN 0717-9952, vol. 82, núm. 1, 2004