Crisis i oportunitats en la formació de metges

Gustavo Tolchinsky
Cui prodest

Bibiloteca de la Universitat de Bolonya

Sembla clar que la crisi demogràfica de la professió mèdica ja ha provocat una consciència d'amenaça per a la persistència del model de funcionament actual. Però hi ha alguns aspectes més lligats a la sostenibilitat de la formació dels metges que si no són atesos amb una certa celeritat poden suposar un problema afegit.

Molt sovint obviem la formació de pregrau dels metges quan busquem solucions davant els reptes del futur del nostre sistema sanitari. Crec que ens trobem davant d'un problema quantitatiu i un altre de qualitatiu. Recentment ha transcendit la notícia que les facultats de medicina afronten, a causa de la imminent jubilació de molts professors, una crisi en el relleu per mantenir l'estructura docent. La jubilació no seria un problema per si mateixa si no fos perquè va lligada al fet que el procés per disposar d'un professor acreditat segons els criteris de l'Agència Nacional d'Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA) –potser perquè és anacrònic i rígid– impedeix que les jubilacions se supleixin amb la freqüència necessària. Una de les controvèrsies més freqüents rau en l'escàs valor que té per a la carrera docent tot allò que no sigui recerca bàsica, contràriament als mèrits relacionats amb l'experiència clínica i la recerca en aquest camp. A tot això se suma que l'administració no facilita que es formalitzin els processos de millora necessaris, per la qual cosa ens trobem davant d'una profecia autocomplerta. Aquest escull burocràtic-acadèmic no deixa de ser una altra representació de la confusió que hi respecte a què s'ha de valorar en l'ensenyament i un dels biaixos intrínsecs en la formació que neix del procés de selecció per mèrits per exercir la carrera docent. Per tant, aconseguir augmentar la proporció de professors que accedeixen a la docència més per mèrits clínics que no pas exclusivament pels de recerca bàsica sembla no només necessari, atesa la realitat del que s'esdevé a les universitats, sinó aconsellable si volem revertir la bretxa entre el currículum acadèmic i la realitat assistencial.

Això ens porta a pensar també en altres aspectes més qualitatius, on el repte és encara més complex. Més enllà del fet que la medicina reflectida als llibres es va actualitzant de manera vertiginosa, sovint fragmentada, aquests coneixements no són útils en la població de pacients crònics i hem de tendir cap a unes competències menys compartimentades. L'exercici de les actuacions professionals és custodiat pels professionals mateixos en la pràctica diària i amb la transmissió de coneixements i valors en el currículum ocult, el qual no es reflecteix clarament als llibres. D'una banda, a causa de la jubilació massiva, molts d'aquests professionals i transmissors de coneixement desapareixeran del sistema, molts d'ells sense que els residents o els estudiants hagin pogut heretar aquestes competències. Però, d'altra banda, i això és fins i tot més preocupant, l'erosió causada per la crisi econòmica, primerament, un dia a dia que generava més burnout, després, i la COVID-19, finalment, han fet que ni els valors ni els coneixements s'hagin transmès en les millors condicions i que alguns estudiants rebin –tal com hem assenyalat en aquest fòrum– un aprenentatge que conté tics de desgast professional ja des del principi, buits de valors i d'implicació amb les institucions. Per tant, no aconseguirem "fabricar" suficients professors, no tindrem models de professionals que transmetin aspectes nuclears de l'exercici de les professions sanitàries i, a més a més, molts professionals començaran aprenent amb uns fonaments potser molt febles que no contribuiran a cohesionar les professions sanitàries i tendiran a diluir el coneixement.

Mentre es busquen respostes per mantenir la capacitat de continuar creant i transmetent coneixement hem de revisar els models d'ensenyament. Moltes veus assenyalen les sagrades escriptures curriculars, però aquestes, pel fet de ser sagrades, s'han convertit en “torres de marfil”. Aquí, igual que en tot el conjunt del sistema sanitari, emprendre canvis profunds és tant urgent o més que continuar impartint les matèries i afegint-ne altres de noves. Cal reflexionar sobre la troncalitat, que va aparèixer com un estel brillant però s'ha perdut a l'horitzó, la vital importància de la qual invocava precisament Jordi Varela en un post recent.