El funcionament de les organitzacions sanitàries és complex, més enllà de les estructures arquitectòniques, mitjans tecnològics, sistemes d'informació i persones físiques requereix del coneixement dels processos, de les seves limitacions i de com afavorir la seva activació perquè incideixin sobre els pacients de manera favorable. Durant l'any molts professionals tenim el privilegi i la responsabilitat de veure passar nombrosos estudiants de medicina i residents en formació, que de manera rutinària vénen a aprendre en la nostra companyia atenent al pla formatiu dissenyat per la facultat de medicina de torn o la Comissió Nacional de l'especialitat que s'escaigui.
En més d'una ocasió, m'he vist repetint com un mantra als alumnes i residents, que ells no vénen a aprendre medicina amb mi, sinó per aprendre a fer de metge. Tots som extremadament conscients de la importància del bon aprenentatge dels futurs professionals. Però per tenir professionals competents, cal que a més de coneixements, adquireixin habilitats i actituds. El coneixement i les habilitats s'adquireixen estudiant i repetint procediments que abans hem vist fer als altres i es va adquirint destresa en l'execució. L'aprenentatge de l'actitud parteix dels valors dels aprenents i es va conformant de manera informal, per imitació de conductes, per comentaris, però, malgrat la seva enorme importància, no és un objectiu específic ni explícit de la formació, queda com l'anomenat currículum ocult.
En una monografia de l'Institut d'Estudis de la Salut "El Procés de Socialització del Personal Mèdic Intern Resident", coordinada per la Professora Marga Sánchez-Candamio, es posa el focus en el procés de construcció del "coneixement". L'estudi, basat en una metodologia qualitativa, intenta abordar el procés de convertir-se en metge, més enllà del que implica l'adquisició de coneixements teòrics i tècnics, que podria donar-se en una aula. A l'entorn de les institucions sanitàries es produeix la socialització dels MIR, a través d'una "rutinització" d'unes conductes i una reafirmació permanent en la interacció dels individus.
El repertori de coneixement, com el defineixen en l'apartat de resultats de la monografia, [... és una acumulació selectiva de coneixements que presenten el món de forma integrada, i transmeten les objectivacions de l'ordre institucional a la nova generació de MIR. Aquest repertori de coneixement es transmet de generació en generació i està a disposició de cada individu en la seva activitat diària, inscrit en converses i en els models d'acció preestablerts a la qual els MIR s'afegeixen].
En aquest aprenentatge informal, s'adquireixen eines tan potents com raonaments d'acció preestablerts, models d'interacció, llenguatge propi i comú, elements cognitius i normatius que legitimen la pràctica professional com a vàlida i dins de l'ordre institucional. Tot això, naturalment, sota el potent influx de la necessitat de "pertànyer" al grup en un acte de socialització d'uns MIR joves i que fins al moment només havien bregat amb llibres i exàmens, i viuen la fascinació de, finalment, haver arribat on pretenien, l'inici de la seva desitjada vida professional. Es desglossen a més, en la monografia, els laberints pels quals han de solcar els MIR per evitar implicar-se en els problemes interns dels serveis que els perjudiquin, els enfrontaments entre professionals i buscar les millors oportunitats formatives i futur laboral, etc.
En aquest blog s'exposen i analitzen les debilitats i mancances del sistema sanitari enfront del nou paradigma de pacient, tant per la seva complexitat per afrontar-les des de les organitzacions sanitàries com per l'empoderament d'aquest entre d'altres. En el recent tercer congrés de la professió mèdica, celebrat el 10 novembre 2016 a Girona, en les ponències sobre Lideratge, el Dr. Antoni Trilla, remarcava que cal introduir en el currículum de medicina la formació en comunicació, gestió, treball en equip, valors, coneixements humanístics, aspectes jurídics, deontològics i ètics. Queda clar, doncs, que fer funcionar el sistema sanitari a través de les institucions sanitàries i guiades pels seus professionals, és una prioritat. Però aquesta prioritat s'hauria de reflectir, no tant en l'adquisició de coneixements ni habilitats tècniques, sinó precisament en l'actitud i en els valors.
Com he exposat, de la monografia de l'IES, sabem que els MIR aprenen valors i actituds, però ho fan per osmosi i per instint de supervivència. Se'ls presenta un sistema que ja funciona, un sistema que en realitat tots convenim que requereix canvis per adaptar-se a les noves realitats, tant en termes d'eficiència com en el que fa al perfil de pacients que atenem, però que en la quotidianitat ens comportem com si el sistema sempre anés a seguir igual. L'entorn, els professionals, hem de viure amb consciència que l'ambient en què es produeix l'aprenentatge dels professionals del futur, és el que s'aprendrà finalment. Referent a això, ens han de preocupar alguns aspectes de la situació que viu el nostre sistema sanitari com són, d'una banda, la precarització dels contractes, amb la consegüent inestabilitat de les plantilles dels equips, sobretot provocant una ruptura en la cadena de transmissió dels valors, coneixements i experiència que atresora cadascun dels professionals que es perd en el sistema i no s'ha fet un pla per al seu relleu.
D'altra banda, els que estem fent funcional el sistema, els professionals, estem exposats a un desgast brutal, i això també es transmet en l'actitud diària que podem tenir amb el nostre entorn. Al final s'està creant un ambient formatiu en què hi ha una bona dosi de frustració i descapitalitzat de valors i coneixements per transmetre als professionals del futur. És urgent adaptar els models assistencials, contractuals i institucionals, per tal de generar, no només una atenció de qualitat i excel·lent a les persones que atenem, sinó per tenir cura dels professionals, permetre que aflorin els seus millors valors, perquè no quedin descapçats per una realitat que es fa intolerable.
En més d'una ocasió, m'he vist repetint com un mantra als alumnes i residents, que ells no vénen a aprendre medicina amb mi, sinó per aprendre a fer de metge. Tots som extremadament conscients de la importància del bon aprenentatge dels futurs professionals. Però per tenir professionals competents, cal que a més de coneixements, adquireixin habilitats i actituds. El coneixement i les habilitats s'adquireixen estudiant i repetint procediments que abans hem vist fer als altres i es va adquirint destresa en l'execució. L'aprenentatge de l'actitud parteix dels valors dels aprenents i es va conformant de manera informal, per imitació de conductes, per comentaris, però, malgrat la seva enorme importància, no és un objectiu específic ni explícit de la formació, queda com l'anomenat currículum ocult.
El repertori de coneixement, com el defineixen en l'apartat de resultats de la monografia, [... és una acumulació selectiva de coneixements que presenten el món de forma integrada, i transmeten les objectivacions de l'ordre institucional a la nova generació de MIR. Aquest repertori de coneixement es transmet de generació en generació i està a disposició de cada individu en la seva activitat diària, inscrit en converses i en els models d'acció preestablerts a la qual els MIR s'afegeixen].
En aquest aprenentatge informal, s'adquireixen eines tan potents com raonaments d'acció preestablerts, models d'interacció, llenguatge propi i comú, elements cognitius i normatius que legitimen la pràctica professional com a vàlida i dins de l'ordre institucional. Tot això, naturalment, sota el potent influx de la necessitat de "pertànyer" al grup en un acte de socialització d'uns MIR joves i que fins al moment només havien bregat amb llibres i exàmens, i viuen la fascinació de, finalment, haver arribat on pretenien, l'inici de la seva desitjada vida professional. Es desglossen a més, en la monografia, els laberints pels quals han de solcar els MIR per evitar implicar-se en els problemes interns dels serveis que els perjudiquin, els enfrontaments entre professionals i buscar les millors oportunitats formatives i futur laboral, etc.
En aquest blog s'exposen i analitzen les debilitats i mancances del sistema sanitari enfront del nou paradigma de pacient, tant per la seva complexitat per afrontar-les des de les organitzacions sanitàries com per l'empoderament d'aquest entre d'altres. En el recent tercer congrés de la professió mèdica, celebrat el 10 novembre 2016 a Girona, en les ponències sobre Lideratge, el Dr. Antoni Trilla, remarcava que cal introduir en el currículum de medicina la formació en comunicació, gestió, treball en equip, valors, coneixements humanístics, aspectes jurídics, deontològics i ètics. Queda clar, doncs, que fer funcionar el sistema sanitari a través de les institucions sanitàries i guiades pels seus professionals, és una prioritat. Però aquesta prioritat s'hauria de reflectir, no tant en l'adquisició de coneixements ni habilitats tècniques, sinó precisament en l'actitud i en els valors.
Com he exposat, de la monografia de l'IES, sabem que els MIR aprenen valors i actituds, però ho fan per osmosi i per instint de supervivència. Se'ls presenta un sistema que ja funciona, un sistema que en realitat tots convenim que requereix canvis per adaptar-se a les noves realitats, tant en termes d'eficiència com en el que fa al perfil de pacients que atenem, però que en la quotidianitat ens comportem com si el sistema sempre anés a seguir igual. L'entorn, els professionals, hem de viure amb consciència que l'ambient en què es produeix l'aprenentatge dels professionals del futur, és el que s'aprendrà finalment. Referent a això, ens han de preocupar alguns aspectes de la situació que viu el nostre sistema sanitari com són, d'una banda, la precarització dels contractes, amb la consegüent inestabilitat de les plantilles dels equips, sobretot provocant una ruptura en la cadena de transmissió dels valors, coneixements i experiència que atresora cadascun dels professionals que es perd en el sistema i no s'ha fet un pla per al seu relleu.
D'altra banda, els que estem fent funcional el sistema, els professionals, estem exposats a un desgast brutal, i això també es transmet en l'actitud diària que podem tenir amb el nostre entorn. Al final s'està creant un ambient formatiu en què hi ha una bona dosi de frustració i descapitalitzat de valors i coneixements per transmetre als professionals del futur. És urgent adaptar els models assistencials, contractuals i institucionals, per tal de generar, no només una atenció de qualitat i excel·lent a les persones que atenem, sinó per tenir cura dels professionals, permetre que aflorin els seus millors valors, perquè no quedin descapçats per una realitat que es fa intolerable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada