Right Care: qüestió d'actitud

Continuant amb la sèrie "Right Care" de la revista Lancet, en aquest tercer post (recordo que "Definició, zones grises i reversió", va ser el primer, i "Entre massa i massa poc", el segon), he pres notes de les creences dels pacients que, segons Vikas Saini a "Drivers of poor medical care", fomenten les pràctiques d'escàs valor, però també he descrit les actituds dels metges que no afavoreixen les pràctiques clíniques de valor. Recordi's que, d'acord amb Donald Berwick, entre un 25% i un 33% dels costos sanitaris es malbaraten en actuacions que no aporten res o que fan més mal que bé.

Creences populars que fomenten el malbaratament

a) Moltes persones estan convençudes que la pràctica de la medicina està basada exclusivament en la ciència, cosa que, malauradament, es troba lluny de la realitat. b) Des del desconeixement de les limitacions inherents de cada test i de les imprecisions tècniques i humanes, està força difosa la creença que les proves diagnòstiques són infal·libles. c) La confiança que moltes persones dipositen en els seus metges, per altra banda imprescindible, les encega a l'hora de valorar les seves habilitats. d) Moltes persones no s'atreveixen a fer massa preguntes als seus metges per temor d'ofendre. e) L'efecte heurístic, el que és degut a l'impacte de les emocions, moltes vegades fa perdre l'objectivitat, com per exemple quan un pacient exigeix un tractament perquè al seu cosí li va anar la mar de bé, desoint recomanacions raonades que van en sentit contrari. f) El pensament consumista, el del "quant més millor", és cada cop més preponderant. g) Hi ha una creença estesa que confon els consells per adoptar actituds expectants, sovint tan necessàries, amb les retallades pressupostàries. h) Per acabar, cal recordar que les malalties generen incertesa, i aquesta, ansietat, sentiment que acaba sent la base de moltes actuacions desproporcionades.

Actituds dels metges que no afavoreixen les pràctiques clíniques de valor

a) Molts metges basen la seva pràctica clínica en les percepcions personals més que en l'evidència publicada. b) El que sí que és evident és que hi ha molts professionals de la clínica que no saben interpretar adequadament l'estadística que emet la recerca (innumeracy). c) Es detecta un excés de confiança en la correlació entre les imatges anatòmiques, o les teories fisiopatològiques, amb la simptomatologia que expressen els pacients. d) Hi ha propensió a pensar en termes de riscos relatius (molt influenciables) més que en riscos absoluts (de base poblacional), molt més sòlids. e) Els metges (quasi tots) se senten millor quan actuen que no quan no ho fan. Com diu Ian Harris, si t'han ensenyat a operar, operes. f) Es detecta un entusiasme exagerat per les tecnologies més sofisticades, especialment en el camp del diagnòstic i del tractament.

En la privacitat del consultori, pacients i metges es veuen envoltats per creences i temors, però també per incomprensions i complicitats, i és en aquest marc on les decisions que es prenen no sempre ho tenen fàcil per ser les més encertades científicament ni les més apropiades a la manera de ser de cada persona.

Jordi Varela
Editor