Recomanacions d'exercici físic i relació amb la salut mental

L'informe Lalonde va marcar una fita, els anys setanta, en destacar la importància dels estils de vida en la salut, per sobre de les característiques del sistema sanitari o de la biologia de la persona i proposant un canvi del model basat en la “curació” per un que impulsés la “promoció de la salut”. Dins dels estils de vida més relacionats amb la salut s'inclou l'exercici físic. Ja ens advertia Plató: “La manca d'activitat destrueix la bona condició de tot ésser humà, mentre que el moviment i l'exercici físic la conserven”.

L'exercici físic està associat a diversos beneficis per a la salut, incloent-hi la reducció de la mortalitat general i millores en la salut musculoesquelètica, la regulació de l'estrès, la reducció del risc de malalties cardiovasculars, l'obesitat, la malaltia cerebrovascular i el càncer. No obstant això, fins ara la recerca sobre l'efecte de l'exercici en la salut mental ha proporcionat resultats contradictoris. Diversos assajos clínics i observacionals consideren l'exercici un tractament efectiu per a la depressió moderada, ja sigui tot sol o de manera combinada amb altres estratègies terapèutiques. Però aquests resultats no són gaire contundents i estan en discussió. En alguns estudis observacionals apareixen evidències positives a favor de l'exercici físic i la salut mental en adults, però no reflecteixen aquesta associació en adolescents. De la mateixa manera, tampoc hi ha consens sobre una possible associació lineal, que seria relacionar proporcionalment més quantitat d'exercici amb millor salut mental. Aquesta controvèrsia pot aparèixer reflectida en la pràctica clínica. Els professionals sanitaris recomanen amb freqüència fer exercici físic, però aquest consell no sol concretar el tipus d'esport que seria més beneficiós i tampoc la intensitat o la freqüència, aspectes que són fonamentals per adaptar l'activitat física a les circumstàncies de la persona en funció de l'enfocament terapèutic i preventiu. 

Amb la intenció de resoldre aquest problema en salut mental, s'ha publicat recentment un estudi a The Lancet Psychiatry en el qual s'analitzen les dades d'1.237.194 persones d'una enquesta dels centres de vigilància i prevenció de factors de risc de malaltia entre els anys 2011 i 2015. Es va preguntar als participants sobre els 30 dies previs, perquè determinessin en quants havien tingut problemes relacionats amb la salut mental com ara depressió, estrès o trastorns emocionals, i es van comparar aquells que feien exercici amb els que no en feien. Un dels punts interessants d'aquesta anàlisi va ser que es va explorar el tipus d'exercici físic, així com la intensitat i freqüència amb què es practicava. Entre les troballes principals destaca que les persones que van fer exercici van tenir un 43,2% menys de dies amb problemes de salut mental  l'últim mes que les que no en practicaven. Tots els tipus d'exercici es van associar a menys dies de problemes de salut mental (entre un 11,8% i un 22,3%) respecte a aquelles persones que no practicaven exercici. Dins dels diferents tipus, les associacions més fortes es van mostrar en esports d'equip (22,3% menys), ciclisme (21,6% menys) i activitats aeròbiques i de gimnàstica (20,1% menys), com també més associació a una durada de 45 minuts i una freqüència de tres a cinc vegades per setmana.

Una altra dada molt important de l'estudi va ser que l'efecte de l'exercici físic era encara superior en persones amb antecedents diagnòstics de depressió que en aquelles que no en tenien. I l'efecte de l'exercici sobre la salut mental va ser més gran que altres factors demogràfics i socioeconòmics com ara el nivell educatiu, el nivell d'ingressos o l'índex de massa corporal. Fins ara s'argumentava en múltiples fòrums que més exercici era sempre millor. En aquest estudi es van observar petites reduccions de dies amb pobra salut mental a les persones que feien exercici més de 90 minuts al dia, però practicar exercici durant més de tres hores al dia s'associava a una salut mental més dolenta que no fer-ne gens, la qual cosa posa en dubte l'associació lineal. Els autors ho van relacionar amb la teoria que les persones que fan quantitats extremes d'exercici poden tenir característiques obsessives que les podrien situar en un risc més alt de mala salut mental.

Si bé els resultats suggereixen que l'exercici pot millorar la salut mental, aquesta relació és complexa i pot anar en els dos sentits, per la qual cosa tots els resultats han de ser analitzats amb cautela. Per exemple, el sedentarisme pot ser un símptoma i un factor que contribueix a la mala salut mental, i estar actiu pot ser un signe de recuperació o un factor que contribueix a millorar-la, per la qual cosa es ressalta la relació d'associació i no de causalitat. Atès que la depressió és avui dia la principal causa global de discapacitat, hi ha una necessitat urgent d'identificar factors modificables que influeixin en la càrrega de salut mental i que, al seu torn, puguin ser objectius de campanyes de salut per a la població.

Dels resultats d'aquest estudi en podem concloure que l'exercici físic s'associa a millor salut mental, però quant a la recomanació d'exercici com a mesura preventiva o terapèutica hem de ser més precisos del que ho som habitualment i indicar el tipus d'esport, la freqüència i la intensitat d'aquest. Cal suar la samarreta, sense excedir-se, per reduir l'estrès, la depressió i els problemes emocionals.