Polítiques públiques: els resultats importen (o haurien d'importar)

Vaig sentir Víctor Lapuente en dues ocasions parlant de polítiques públiques i la seva capacitat analítica em va encantar. Per aquest motiu, aquests dies de festa he aprofitat per llegir el seu últim llibre "El retorno de los chamanes". Lapuente, doctor en ciències polítiques per la Universitat d'Oxford i professor de la Universitat de Göteborg, en aquest treball defensa la tesi que diu que la retòrica del xaman divideix la societat i paralitza el progrés, mentre que el de l'exploradora (sempre ho escriu en femení) uneix la comunitat i estimula l'avenç.

La Nova Gestió Pública (NGP)

Els principis de la NGP estan basats en resultats, i per això els gestors públics haurien de tenir més llibertat, més poder i més responsabilitat. En aquest model de gestió dels serveis públics, preponderant en els països nòrdics, el poder de l'Administració es fragmenta i afavoreix que les iniciatives flueixin des de la base, amb la finalitat de potenciar el treball en equip, la participació i els mecanismes de prova i error. És un model que facilita que les exploradores analitzin resultats i proposin millores basades en com funcionen les coses en entorns reals.

Molts xamans defensors de les polítiques públiques veuen la NGP com una mercantilització o privatització, contrària a les seves receptes encotillades per munts de reglaments i controls. Segons diu Lapuente, ara els xarlatans s'estan apropiant del debat sanitari i això fa que, fins i tot els detalls més tècnics puguin ser objecte d'intervenció directa dels polítics o del propi parlament. Cada cop hi ha més lleis i menys gestió pública, i les exploradores es queden sense marge per proposar iniciatives. Els xamans, per la seva banda, s'han llençat a una caça de bruixes contra tot el que soni a heterodòxia. Demanen transparència i ordre, quan el que els contribuents volem és claredat i resultats.

L'arrel i les branques

Una altra de les tesis que defensa Lapuente és que voler anar a l'arrel dels problemes és lloable, però, en termes pràctics, resulta nefast. Les causes i els responsables de fons dels problemes col·lectius són múltiples, canviants i difícils de mesurar, i si un s'hi entossudeix acabarà tenint tants enemics que el més probable és que li aconsegueixin bloquejar les iniciatives. En canvi, si deixem que les exploradores, dins d'un marc acotat, gaudeixin de llibertat per podar branques, adobar i regar el terreny, fer petits ajustaments aquí, o alguns retocs allà, és probable que les collites millorin. En aquest dilema (anar a l'arrel dels problemes o podar branques) els socialdemòcrates nòrdics han seguit els camins pragmàtics de les exploradores, d'acord amb el politòleg Patrick Öhberg: "porteu carn i patates a taula". Resultats per damunt de tot.

Dues conclusions

Lluny de fer una crítica del llibre de Víctor Lapuente, en aquest post m'he cenyit a dibuixar unes pinzellades de com algunes de les tesis del professor ens poden ajudar a reflexionar sobre la gestió dels serveis sanitaris i, si se'm permet, he perfilat dues conclusions: a) hem de saber posar el focus en el debat de resultats per damunt del de procediments, dins d'un marc de claredat i de rendir comptes, i b) si bé ara el debat sanitari està bloquejat per excés de politització inapropiada, la situació, com es demostra en els exemples del llibre, pot ser reversible, sempre que siguem capaços de generar un moviment social i professional en favor de la NGP.

Demano excuses a l'autor per la visió esbiaixada cap a la sanitat que en aquest post faig del seu llibre (és l'essència del blog). Ara bé, no em vull estar de dir que si estan amoïnats/des per la pobresa intel·lectual del debat sobre les polítiques públiques, no dubtin a demanar "El retorno de los chamanes" als Reis. Ah! I a més a més està escrit en una prosa excel·lent. Moltes gràcies Víctor.

Jordi Varela
Editor